El conte de la felicitat

Divendres passat vaig tindre l’oportunitat de «mirar la ràdio», una volta més, en directe, amb l’alumnat del Màster en Comunicació i Medicació Cultural que la Universitat d’Alacant està impartint a Altea. El convidat d’excepció era el cantant i alquimista de fantasies Dani Miquel, que acaba d’enregistrar disc nou, i que està com un xiquet amb sabates noves el dia de Pasqua, davant la imminent presentació que, d’aquest disc nou, té programada al Teatre Principal de València, el pròxim 25 de març. L’alumnat del Màster havia preparat una bona bateria de preguntes per al cantacançons de l’Alcúdia. I Paqui Cano, que era qui presentava i dirigia la festa, li escudellava, com a primera pregunta: «Diuen que de músic, de boig i de poeta tots en tenim una miqueta... Tu, de què tens en més “miqueta"?» S’augurava una entrevista genial per a un personatge genial.

Un dels moments més rellevants de l’entrevista es va produir quan l’alumna Maria Iglesias li va plantejar —com sempre fa— el seu particular joc de les identificacions:

—Dani, si fores un espantacriatures, quin o quina series? —hi va proposar.

—Dani Miquel. Seria Dani Miquel —contesta ell, veloçment, sense pensar-ho dues voltes.

I de seguida hi afig, rient:

—Ei! De por... Bé, no. Els greixets... Va: direm els greixets. Ja que sóc de l’Alcúdia, els greixets.

—Si fores un poble?

—Si fóra un poble seria l’Alcúdia, que és el meu poble. Estic encantat de viure allí!

—Si fores un instrument, quin instrument no series?

—Quin instrument no seria? A mi és que els instruments m’agraden tots, tots, tots, tots... Tots tenen el seu d’allò per a fer música. I no puc no ser un instrument.

—I si fores un conte?

—Si fóra un conte? Si fóra un conte... Veus? En això no tinc dubte: seria «El conte de la felicitat».

La cosa va quedar així, sense més explicacions. I l’entrevista, després del joc proposat per Maria Iglesias, va discórrer per altres averanys relatius als llocs on Dani havia actuat, sobre l’origen del «fenomen Dani Miquel» o sobre les sensacions d’alegria que els xiquets experimenten en els seus concerts. Però, a mi, el dubte se’m va quedar instal·lat: quin era aquell «conte de la felicitat» a què Dani s’havia referit?

En acabar-se el programa, i ja en un clima còmplice, amical, festiu i distés, li pregunte:

—Xe, Dani... I això d’«El conte de la felicitat» que has dit, quin conte és?

—Sí, home... «El conte de la felicitat». No el coneixes? Eixe me’l contava ma mare...

—Xe! Conta: conta, que estic gravant-te amb el mòbil... —li demane i l’advertisc.

I el cantacançons, amb la rialla franca, generosa i incondicional que el caracteritza —infal·liblement contagiosa— accepta fer el paper de contacontes:

—Hi havia una rei que estava trist: que estava mogolló de trist. I van anar els set metges que tenia el rei aquell a vore com podien curar-lo. El miraren de dalt a baix, d’un costat a l’altre. I no sabien què fer-li. Però va anar un savi, el va mirar i va dir: «Se te n’anirà la tristor el dia que et poses la camisa de l’home més feliç del regne.» Aleshores, tots se n’anaren a buscar l’home més feliç del teu regne. I anaren des d’on es ponia el sol fins on eixia, amunt i avall, a buscar l’home més feliç del regne. I al final el trobaren. I estava davall d’un garrofer, aquell home. I saps què passava? Que aquell home era tan feliç que no portava camisa...

Tots els qui l’escoltàvem, com xiquets, amb la boca oberta, vam fer un silenci expectant. Fins que ell va donar a entendre que el conte era allò: que acabava així i no continuava més.

—Què guapo, eh? —va deixar caure, satisfet. I ens va interpel·lar amb la mirada i el somriure.

—Ostris... —vaig dir.

—El pilles?

—I tant! Això és com el Libre d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull!

—Què?

—Sí home... El Blanquerna de Llull narra el viatge vital d’un home que comença sent monjo, es converteix en abat, aconsegueix ser bisbe, esdevé papa... I encara fa un pas més amunt en el seu camí de perfecció!

—Més que papa, encara?

—Sí. Més que papa! Quan ja ha sigut papa, el pas següent és que renuncia al papat: al luxe, al poder i a tots les béns materials. Decideix fer-se ermità i es dedica a la vida contemplativa —que per a Llull representava l’ideal de la perfecció espiritual...

—Que guapo, Llull! Diuen que el conte de «La princesa Ratolina» ja l’havia escrit ell.

—Sí. És veritat. Ja apareix, pràcticament igual que en la teua cançó, en el Llibre de les bèsties... I és curiós que el missatge del conte de la felicitat de ta mare és també convergent amb el del Blanquera...

La conversa va quedar suspesa en aquest punt. Tanmateix, en arribar a casa em va faltar temps per a contar-li a la meua filla —fan número u i adoradora confessa de Dani Miquel—, que havia estat xarrant amb ell, i que m’havia contat un conte nou.

—Un conte de Dani Miquel? Conta-me’l, papi. Per fa, per fa, per fa... —em va demanar la xiqueta.

—Es diu «El conte de la felicitat».

—Conta, papi. Conta!

No em vaig fer de pregar. I de seguida em vaig regalar el plaer de recontar-li aquell pessic de fantasia que Dani m’havia confiat:

—Això diu que era i no era un rei que sempre estava malaltet, perquè patia el mal de la tristesa permanent. Els metges no sabien com curar-lo, i van demanar ajuda a un home savi, que tot ho sabia... —reproduïsc.

—I què va dir, aquell savi? —s’interessa la meua xiqueta, amb els ulls oberts com taronges.

—Va dir que només es curaria si es posava la camisa d’una persona feliç...

I és just en aquell moment quan es produeix el prodigi. A la xiqueta se li il·lumina el rostre. I amb una rialla als ulls, la cara, els ossets i les mans, alça el braç i exclama —disposada, solidària, generosa, sol·lícita:

—Jo sóc feliç, papi! —com volent dir: «Jo puc curar-lo, el rei. Tranquil! Com que sóc feliç, si es posa la meua camisa guarirà les penes i se li acabarà la tristor!»

Me l’hauria menjada a besades, la meua filla. L’ànima —us en podeu fer càrrec!— se’m va entendrir: una dilecció tendra com l’aigua... I vaig pensar que, en aquell precís instant, la meua pròpia camisa també podria servir per a curar totes els reis tristos del món: car difícilment es pot trobar en la vida una felicitat major que la felicitat dels fills. Tant és així que ara, en el moment de rematar aquest article, és quan prenc plena consciència del perquè del títol del relat de la mare de Dani Miquel. I no puc sinó estimar que el bon Dani va contestar amb absolut encert la pregunta de Maria Iglesias. Si fóra un conte, el genial cantacançons de l’Alcúdia seria, sens dubte, aquest: «El conte de la felicitat».