El capità Aranya

«El capità Aranya, que embarcava la gent i es quedava en terra.» La dita es conserva viva —vivíssima— en els parlars valencians: especialment, per raons òbvies, en els de les localitats que se situem en primera línia de costa i han estat intensament amarades per una cultura marinera. L’eruditíssim —i afabilíssim— amic Francesc Xavier Llorca Ibi no deixa de recollir-la en el seu llibre Gat vell. Dites marineres (absolutament recomanable: «un tesoro de contento i una mina de pasatiempos», que diria aquell) i hi recorda que Joaquim Martí i Gadea ja la reportava a principis del segle XX.

Sí. En efecte, el carismàtic capellà de Balones, que enguany passat va fer 100 any que va morir, en la seua publicació La terra del Xe (1906), ja venia a recollir: «Fer com el capità Aranya, que embarcava la gent i es quedava en terra. Este refrany li apliquen a eixe senyor, de qui ni tan sols sabem si ha existit ni d’on era; però per ser el tipo dels hòmens informals i de poc caràcter, que lo mateix els dona quedar bé que mal, i que dasta disfruten de jugar-li a qualsevol una mala passada, i ademés per ser tan conegut i corrent la dita que li fa referència, hem volgut nosatros traure'l ací a rogle, cantant-li la copla que li toca: / “Eixe capità Aranya tan satisfet i informal, si bé es mira, té molts tipos que li donen trenta i val.” / I tant com abunda hui en dia eixa casta de pardals; que si beques un poc t’enganyen com un xino i et venen com la carn a la carnisseria; són gats de vint ungles; que a on llepen ja no ix pèl.

També l’alteà Francesc Martínez i Martínez, en el tercer volum de Coses de la meua terra (1947), en recull la dita, en idèntics termes: «El capità Aranya, que embarcava la gent i es quedava en terra». I, així mateix, l’enyorat benisser Bernat Capó en fa servir l’expressió en el saborós relat De Berdica a Nova York, quan comenta la negativa del Senat dels Estats Units d’Amèrica a integrar-se en la Societat de Nacions a pesar que el president Thomas Woodrow Wilston en va ser l’impulsor: «Igual que va fer el famós i llegendari capità Aranya, van embarcar la gent i es van quedar en terra.»

Fet i fet, la fama d’aquest personatge funest i desertor que és el capità Aranya transcendeix l’àmbit cultural estrictament valencià i s’estén, pels països de la mar, a la resta de regions del domini lingüístic català. És així que fàcilment podem documentar el referent fraseològic del capità Aranya a les illes Balears. Així, sense anar més lluny, en el segon volum del Refranyer popular de l’illa de Mallorca, de Miquel Fuster (2003), queda arreplegada l’expressió: «Embarca, embarca, com es patró Aranya (i ell quedava en terra)». També Jaume Alzamora, en Espigolant dins l’antigor. refranys i dites de la nostra terra (Palma de Mallorca, 2008), es refereix a «es patró Aranya» en aquests mateixos termes: «Esser com es patró Aranya: embarcar es altres i quedar-se en terra». Igualment amb el nom d’«es patró Aranya» és conegut aquest personatge desertívol, «informal i de poc caràcter», en  l’imaginari popular de Menorca: l’estudiós santlluïser Joan Pons Moya diu d’ell, en Dites i refranys menorquins (1984): «Embarcava es passatgers i ell es quedava en terra».

Tant com els valencians i els balears, també els catalans conserven viva —i documentada des d’antic— la referència del deslleial i renegat capità Aranya. De l’any 1900, per exemple, és la referència d’Antoni Bulbena en Aforismes i proverbis històrics i tradicionals: «Lo patró Aranya, qui embarca, embarca, e ell roman en terra.» I encara anteriors són les citacions d’Aforística catalana, de Francesc Llagostera i Sala (Barcelona, 1883) i del Diccionario català-castellano y vice versa (Barcelona, 1847), que coincideixen a reportar: «Lo patró Aranya, embarca, embarca i ell queda en terra.»

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé.. A aquestes alçades de l’article, vostés ja es deuen estar preguntant: «Però a quin sant porta Joan ací a col·lació tot açò del capità Aranya? Quina connexió té amb l’actualitat de la setmana? A quin sant, aquest repertori de citacions sobre el personatge? No ho sé del cert, la veritat. Però és una idea que no ha deixat de rodar-me pel cap aquests últims dies...

Ah! Per cert... Supose que vostés deuen saber que aquest dimarts s’ha consumat la dimissió del ministre de Sanitat, l’arxiconegut i arximediàtic senyor Salvador Illa, «l’hom tranquil», que per fi ha abandonat les responsabilitats com a màxim dirigent a Espanya en matèria de salut pública i benestar social per fer una aventura electoral a Catalunya com a candidat del PSC. En el joc de les cadiretes ministerials que hem pogut testimoniar, la senyora Carolina Darias San Sebastián, fins ara ministra de Política Territorial, ocuparà a partir d’ara el lloc del senyor Salvador Illa. I, al seu torn, la trona que la senyora Darias deixa vacant ha resultat graciosament concedida al senyor Miquel Iceta, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, que veu així compensat el lleig de ser apartat com a candidat en els comicis catalans en benefici del senyor Salvador Illa.

Són moviments anunciats, esperats, previsibles. Sense sorpresa. Sense massa complicacions. En aquest intercanvi de cromos operat entre els mandataris socialistes Illa substitueix Iceta, Darias supleix Illa i Iceta succeeix Darias. La maniobra, com s’ha dit, sembla que percaça l’anomenat «efecte Illa»: arrapar per al PSC un grapadet de vots en les eleccions autonòmiques catalanes gràcies a la imatge «afable i dialogant» del molt televisiu ministre, que en els últims deu mesos, per raó de la pandèmia, s’ha prodigat durant hores, hores i més hores, fins a l’extenuació, en planes de periòdic, emissores de ràdio i cadenes de televisió: tant que una majoria d’espanyols a dia d’avui coneixen ja més els noms de Salvador Illa i Fernando Simón que no els de —posem per cas— Francisco Giner de los Ríos i Francesc Xavier Balmis.

És un fet: a força de compareixences radiofòniques, periodístiques i televisives, el senyor Salvador Illa, amablement arrecerat darrere de les ulleres, ortodoxament encorbatat i discretament engolit dins de vestits elegants que sempre semblen venir-li una talleta gran —com si no li tocaren el cos!— forma part del nostre paisatge confinat quotidià. Des de l’anonimat absolut ha passat a ser com un membre més de la família. Per dir-ho amb l’argot de moda, ha esdevingut un convivent més a totes les cases d’Espanya. I això, segons sembla, comporta un potencial polític gens menyspreable en clau electoral —que ara el PSC es disposa a rendibilitzar oportunament en els comicis catalans del pròxim 14 de febrer.

Els ideòlegs de l’operació van començar a anunciar a bombo i platerets, «en contra de tots els pronòstics i totes les previsions», que el ministre seria candidat a la presidència de Catalunya per comptes de Miquel Iceta el dimecres 30 de desembre de 2020. Doncs bé: des d’aquell moment fins al dimarts d’aquesta mateixa setmana, durant vint-i-vuit dies (i les seues vint-i-vuit nits), el ministre Illa ha estat compatibilitzant les funcions com a responsable màxim de la  Sanitat espanyola amb la flamant condició de candidat electoral a Catalunya. Tant és així que, durant aquesta bona mesada, cada vegada que connectàvem el televisor i apareixia la figura del senyor Illa en tots i cadascun dels telediaris de totes i cadascuna de les cadenes televisives estatals, resultava impossible discernir quan es dirigia a les càmeres com a responsable de la salut de totes i tots en plena crisi pandèmica, i quan ho feia en qualitat de candidat del seu partit en la imminent contesa electoral catalana. «Jo soc dos i estic en cadascun dels dos per complet», hi semblava dir, durant aquestes quatre setmanes, el senyor Salvador Illa —com sant Agustí d’Hipona!— amb els seus ulls miops, displicents, submisos, beatífics, entotsolats.

La veritat: no ho sé... Deu ser per culpa de l’edat, però cada vegada hi ha més coses que la majoria de la ciutadania es veu que troba normals i que a mi no m’ho semblen, gens ni mica, de normals. No em sembla normal —per exemple— que de cara a una campanya electoral autonòmica el candidat d’un partit puga rendibilitzar impunement, durant vint-i-vuit dies, la imatge que dia rere dia aconsegueix projectar públicament acaparant el minutatge dels telediaris en qualitat de servidor públic com a ministre de Sanitat: i això, just al ple de la pandèmia més bèstia i terrible que la humanitat ha patit en els últims cent anys. Tampoc no em sembla gens ni mica normal que el màxim responsable de l’Estat en matèria de salut pública s’haja permés, durant aquestes últimes quatre o cinc setmanes, el luxe de dedicar-se només «a temps parcial» a exercir les seues comeses com a ministre, dividint les jornades laborals entre l’atenció de les responsabilitats com a garant màxim de la salut de les espanyoles i els espanyols i el nou objectiu, ara traçat, de provar d’arreplegar vots per a les sigles electorals del seu partit a Catalunya.

Se m’acut de preguntar: que potser les circumstàncies no exigien una dedicació a temps complet, en cos i ànima —amb les cinc sentits i totes les capacitats analítiques, negociadores i executives—, centrades a gestionar òptimament la crisi? La bona veritat: no em sembla gens ni mica normal —assumible com a normal— l’ordre de prioritats demostrades en la maniobra per aquest polític i el seu partit. «Vaig on puc ser més útil», he sentit que declarava aquesta setmana, el senyor Illa, per provar de justificar la seua eixida del Ministeri de Sanitat. Què vol dir amb això? Exactament: què vol dir? Vol dir que, ara com ara, quan els contagis se n’ixen de mare i els hospitals es desborden, quan les UCI col·lapsen i el morts es compten per centenars cada dia, el senyor Illa valora poc «útil» la responsabilitat d’exercir el càrrec de ministre de Sanitat? Se sent «menys útil» ací que en el propòsit del seu partit de rascar uns pocs vots més dels que potser obtindria el senyor Miquel Iceta com a candidat?

No. Ho sent, però no: no em sembla gens ni mica normal aquest joc de cadiretes que aquesta setmana s’ha consumat. Potser perquè soc dels ingenus que creuen que, amb els assumptes que concerneixen la vida i la mort —l’educació, la salut i el benestar social—, no s’hi valen bromes. La deserció d’Illa del Ministeri de Sanitat per jugar ara l’aventura a les eleccions catalanes —precisament en moments sanitàriament apocalíptics com els que ara vivim!— em fa l’efecte que és d’un d’aquells gestos històrics que seran recordats durant dècades i que haurien d’estudiar-se en les facultats de Ciències Polítiques com a signe d’un temps. Senzillament: perquè diria que reflecteix de manera excepcionalment clara una concepció de la política en què els resultats electorals i les cadires semblen comptar més que no la vocació i la voluntat de gestionar els recursos públics que depenen de tals cadires en pro de la millora social. Ço és: una percepció de la política centrada «en el poder pel poder» i no en «el poder com a mitjà per al servei públic». Salvar vides en plena pandèmia; garantir la salut dels teus conciutadans; administrar eficientment, diligentment i ecumènicament les vacunes que la ciència proveeix —i que ens han de permetre eixir d’aquest terrible malson... Es pot imaginar, en política, res més «útil» que això? Als meus ulls, que el senyor Illa abandone el càrrec de ministre de Sanitat per fer una campanya electoral a Catalunya crec que llança a l’opinió pública un missatge nefast, damnós, perillosíssim: que en la política professional els interessos personals i de partit —els interessos electorals partidistes— són més importants que no la urgència d’un servei públic fonamental que pot afectar, fins i tot, la mortalitat de les persones.

Però insisisc: es veu que jo dec ser un ingenu. Des del meu desconeixement de les coses  de la política —i de les seues estratègies— hauria dit que, en un país democràtic, el fet que el ministre de Sanitat abandone del vaixell governamental en el pitjor moment d’una pandèmia devastadora per dedicar-se a ser candidat d’una altra cosa és una veritable vergonya: una vergonya sense disculpes ni pal·liatius. També ingenus —ingenus calçats i vestits, com jo!— es veu que són els analistes del principal diari de Suïssa, el Neue Zürcher Zeitung quan que se n’ha fet ressò de la notícia. «Spaniens Gesundheitsminister verabschiedet sich im Moment, in dem die Infektionszahlen so hoch sind wie noch nie», titulaven, ara fa tres dies. I això, traduït al vernacle, vol dir: «El ministre de Salut espanyol s’acomiada en el moment en què el nombre d’infeccions és més gran que mai.» El periodista que signa la peça, Ute Müller, especula: «S’exploren així noves possibilitats de pacte a la comunitat en plena crisi, que podrien ser útils per al govern en minoria de Sánchez a Madrid.» N’he llegit poques, d’anàlisis en aquesta clau, en la premsa hispànica. Per què? No ho sé. Però aquesta podria ser, segons el rotatiu editat Zuric, la motivació de l’espantada d’Illa en Ministeri de Sanitat: amb el ja exministre de Sanitat com a candidat socialista de perfil tou a Catalunya, sense les relacions viciades que Iceta inevitablement arrossega amb els polítics independentistes, es propicia la possibilitat que el PSC ajude a investir el candidat d’ERC «si els números donen» a canvi d’un suport estratègic del Grup Parlamentari de Gabriel Rufián a Pedro Sánchez al Congres dels Diputats de Madrid.

«Que no ho veus, Joan, que això no és així?», em recrimina un amic amb qui ahir de matí vaig voler compartir aquestes cabòries. Poc sospitós de militar en el Partit Socialista, aquest amic sosté: «Això de Salvador Illa al Ministeri de Sanitat ha sigut un desastre tan escandalós que havien de desfer-se d’ell com fora. Per això l’envien a Catalunya: és la manera de rodar-li el coll políticament sense haver de reconéixer en públic l’enorme fracàs de la seua gestió.»

No ho sé... Potser sí: potser és això que diu l’amic. «Chi lo sa!» Jo arriba un punt que ja no ho entenc. Un moment en què ja no sé res. Bé... Sé només —això, sí— que aquesta mena de tripijocs polítics em semblarien, en un cas o en l’altre, un insult gravíssim a la ciutadania quan en realitat hi ha en joc la salut de tantíssimes persones. Sé que en els últims 14 dies s’han contagiat a Espanya 361.365 persones més i que en total es compten més de 57.000 morts al llarg d’aquesta maleïda pandèmia. Sé que és indecent que no s’haja permés al seu dia una avaluació com cal de la gestió de la crisi per part d’especialistes científics a fi de poder corregir a temps les decisions equivocades. Sé que les vacunes no arriben i que hi ha sanitaris no se n’han pogut posar la segona unitat als 21 dies de ser injectats amb la primera. Sé que a l’Estat d’Israel la meitat de la població ha rebut ja almenys la primera dosi de la vacuna (i que, per cert, un estudi de Maccabi Healthcare Services conclou que els resultats hi estan sent un èxit, per tal com només 20 de 128.600 israelians vacunats, un 0.015 %, han desenvolupat la malaltia). Sé que a Espanya, en canvi, durant tot aquest mes de vacunació —que coincideix, precisament, amb el temps que Illa ha ostentat la doble condició de ministre i candidat a les eleccions catalanes—, només s’ha pogut vacunar un testimonial 0,41% de la població. Sé que la sensació de desgavell, de vulnerabilitat i de desmoralització és generalitzada. I també sé, en últim terme —ai!—, que fa molt molt molt lleig (a part que resulta temerari) «disparar al timoner» al bell mig d’una tempesta... D’acord. Però què passa si és el timoner —el capità, el patró— qui abandona la barca precisament quan les coses venen pitjor dades?

Ja els dic: durant aquests últims dies no deixa de rodar-me pel cap el motiu etnopoètic del capità Aranya, «que embarcava la gent i es quedava en terra». I no. No hi caic. No acabe de copsar com és que m’ha vingut al pensament aquesta expressió... Ni quina possible connexió pot tenir amb l’actualitat de la setmana.