Efecte Mandela

Quan el 5 de desembre de 2013 es va anunciar la mort del polític sud-africà i Premi Nobel de la Pau Nelson Rolihlahla Mandela, a Johannesburg, es va produir la curiosa circumstància que moltes persones, de diversa procedència, coincidien a creure recordar que Mandela ja era mort des de la dècada dels vuitanta del segle passat. Aquesta curiositat, com és sabut, va permetre encunyar el nom —i el concepte— de l’efecte Mandela per a designar el fenomen que es produeix quan diverses persones confabulen un mateix record fals, fins al punt de crear una memòria compartida dissident de la realitat objectivament constatable. Així, doncs, l’efecte Mandela es produeix —per reformular-ho d’alguna manera— quan un conjunt de persones comparteixen un record erroni; quan creuen recordar, de manera equivocada, situacions, fets, moments o esdeveniments que en realitat mai no s’han produït.

A l’hora d’exemplificar aquest efecte Mandela resulten recurrents altres casos semblants, com el de Teresa de Calcuta (que molta gent recorda canonitzada el 1990, quan en realitat va ser elevada als altars de la santedat l’any 2016); la retransmissió en directe per televisió del colp d’estat de 1981 (a pesar que aquell 23 de febrer només la ràdio estava emetent en directe els esdeveniments del Congrés dels Diputats); la llegendària frase de la pel·lícula Casablanca, «Torna-la a tocar, Sam» (que, en veritat, no és pronunciada en cap escena de la pel·lícula); la no menys cèlebre frase del Quixot, «Ladran, Sancho, luego cabalgamos» (que, ben mirat, no apareix en cap moment de l’obra de Cervantes), o  la controvertida eixida del cantant Ricky Martin des de l’interior d’un armari, a l’habitació de la jove propietària d’un pot de melmelada i un gos amorosament llepador (cosa que mai no es va arribar a produir en el programa Sorpresa ¡Sorpresa!, presentat per Concha Velasco), etc.

D’aquest efecte Mandela, generalment referit a la memòria col·lectivament corrompuda, sempre m’ha interessat molt particularment la derivada en el pla individual. M’explique: m’intriga extraordinàriament —fins al punt de l’excitació intel·lectual— el fenomen dels records inventats, les membrances truncades, les efemèrides desfigurades, els remembraments torçuts, les històries evocades que potser mai no hem viscut en realitat. El fet —em donareu la raó— és habitual cada vegada que ens ajuntem amb amics, coneguts i saludats amb qui recordem haver compartit fa temps uns determinats instants de vida: algú es posa a recordar situacions, anècdotes o experiències remotes i, sorprenentment, resulta que cada testimoni recorda aquell episodi del passat d’una manera diferent, dissident, contradictòria. Recorde, per exemple, un sopar d’antics companys d’estudis, en què cadascú de nosaltres recordàvem diferentment —de maneres irreconciliables— un mateix succeït esdevingut feia anys a la cafeteria de la Facultat. Per no coincidir, no hi coincidíem ni en els protagonistes d’aquell succeït! La conclusió és òbvia: cadascú projecta, respecte dels fets viscuts, una versió tergiversada no solament per la pròpia percepció, sinó també per una recreació posterior. I la qüestió és que recreació —això que en diem la memòria— no solament filtra i idealitza el passat, sinó que el reordena, el reelabora, el reconforma i el reformula d’acord amb una major o menor —més o menys lògica i interessada, més o menys atzarosa i gratuïta— subjectiva creativitat.

Segons sembla, tots els nostres records es reconstrueixen periòdicament al llarg de la vida, i, poc o molt, són modificats pels estímuls posteriors a la vivència que els origina. Per això, podem arribar a confondre el contingut d’una fotografia, el relat mil vegades recreat oralment, la crònica llegida en un diari, un fragment de novel·la o el testimoni aportat per segones i terceres persones amb el record original d’un fet viscut en primera persona. Amb el pas de temps, les successives experiències vitals deformen la memòria, contaminen la recordació, estrafan la membrança, modelen i modulen els records...

Heus ací, per tant, la conclusió: si som la memòria del que hem viscut, hem d’admetre que som, també, en bona mesura, la projecció —més o menys fidel, més o menys idealitzada— de la nostra pròpia fantasia sobre la vida que hem anat fent. Què és real i què imaginat, en la memòria que en conservem, de la nostra pròpia vida? Ens ho hauríem de preguntar, això? En quina mesura som, totes i tots, ineluctablement, dones i homes «fets a nosaltres mateixos» —self-made women o self-made men, que en dirien, en anglés—, amb la força d’una imaginació indomable que ens afaiçona els records per obra i gràcia de l’efecte Mandela?     

Ara que acabem d’encetar un nou any i és temps de fer balanç —temps per a la reordenació vital: de la memòria i de l’esperança— potser ens podríem preguntar quins records de l’any liquidat són veritables i quins responen, potser, a més pura il·lusió de l’esperit. Més encara: no sé si caldrà anar preparant una òptima alquímia de la memòria per a idealitzar, matisar i corregir els avatars d’aquest últim any. Perquè la bona veritat és que ens caldrà molt d’efecte Mandela per a redimir, en la memòria futura, les aberracions polítiques, ecològiques, jurídiques i intel·lectuals que s’hi han arribat a perpetrar; molt d’efecte Mandela per a obviar el progressiu enrariment de la salut democràtica per mor d’un sistema judicial lent, desigual i caduc que no solament s’interfereix amb el poder polític legislatiu i executiu, sinó també amb les competències naturals d’artistes, cantants, intel·lectuals, metges, científics i pedagogs; i molt d’efecte Mandela, finalment, per a rescatar-nos de les paraules no dites, dels besos estalviats; de les carícies no ofertes, dels dinars dessubstanciats; de les festes no celebrades, dels amics no abraçats; de les amistats no exalçades, dels instants eterns irremissiblement extraviats.

Al capdavall, la qüestió potser és: d’aquesta dilatada i inacabable pandèmia, què ens en deixarà, l’efecte Mandela, en la memòria de demà? Quants relats diferents, divergents, dissidents, contradictoris i irreconciliables hi haurà?