En l’inici d’un llibre és on un escriptor se la juga. Les primeres frases d’una novel·la, d’un assaig, d’una obra de teatre o d’un poemari són crucials, decisives, fonamentals. De l’íncipit, de l’exordi depén la capitat d’enganxar el lector: d’atrapar-lo i guanyar-lo per al viatge que les paraules proposen. Obert qualsevol llibre per la primera pàgina, una arrancada insubstancial que ens deixe indiferents és l’auguri segur d’una descodificació desapassionada, abúlica, desafecta; d’una lectura benèvolament diagonal, si no abandonada. Per això, hi ha qui, en el plaer de llegir, dedica adesiara moments d’oci —a casa, a les biblioteques, a les llibreries—tafanejant únicament inicis de llibre. Fet i fet, molts lectors professionals s’hi dediquen a consciència: conec, per exemple, un bon grapat d’editors, crítics i jurats de premis literaris que, dels originals que els arriben a les mans, en lligen només les primeres línies per inferir la impressió del conjunt.
Entre els molts inicis de llibre que considere admirables, hi ha un que em sembla insuperable. Qualsevol autor —crec— vendria tres o set ànimes al diable per haver-lo escrit, aquest inici. Em referisc al començament de l’assaig —sempre actual, sempre recomanable— Com una novel·la, de Daniel Pennac. Ve a dir, aproximadament (cite ara de memòria): «El verb llegir no admet imperatiu. En això és com el verb estimar, o com el verb somniar. Sempre es pot provar, clar. Proveu-ho: “Estima’m!”, “Et mane que m’estimes!”; “Somnia!”, “Ei, tu: t’estic manant que somnies!”. “Llig!”, “Llig! Vinga, llig”, “T’ordene que lliges!”, “Au! Puja a la teua habitació i llig!”. Resultat? Cap».
Em torna al cap aquest inici de llibre genial a propòsit del gran esdeveniment que el món de l’educació viu a la ciutat d’Alacant aquest cap de setmana, i que justament té per títol un verb conjugat en imperatiu: «Edusiona’t». Es tracta —ja s’entén— d’un joc de paraules a partir dels verbs educar i il·lusionar. Comminaria, així doncs, a «educar amb il·lusió», «il·lusionar-se amb l’educació» i «il·lusionar-se educant» en una jornada oberta de participació, convivència i intercanvi d’experiències docents. La primera edició de la Jornada Edusiona’t, convocada a València ara fa quasi un any (el 30 de gener de 2016, al Palau de les Arts Reina Sofia) va obtenir un èxit de convocatòria absolutament torbador, amb més de mil cinc-cents participants. Alacant n’acull ara, a l’Auditori de la Diputació d’Alacant (ADDA), la segona edició; i sembla que, novament, la xifra de participants superarà o ranejarà el miler de persones interessades entre mestres, estudiants universitaris, mares, pares, gestors i altres membres de la comunitat educativa.
Amb independència dels continguts que s’hi tracten, i més enllà de l’interés, el profit o les conclusions pedagògiques a què s’hi arribe, la gran notícia —em sembla— és, en si mateix, l’esdeveniment. Un sistema educatiu amb professionals disposats a escoltar, innovar, dubtar, debatre, compartir experiències, reflexionar, aprendre, desaprendre i reaprendre fora de l’horari laboral —mestres compromesos amb el treball crucial de formar bones persones; és a saber: persones honrades, pacífiques, competents, documentades, crítiques, curioses, plurilingües, respectuoses, solidàries i creatives— és la garantia millor per a qualsevol societat democràtica, desenvolupada i civilitzada.
És una llàstima. O no. Però el cas és que hi ha —efectivament— verbs que no admeten la conjugació en imperatiu. «Llig!» «Somnia!» «Estima!» Per més que cridem, no funciona... «Edusiona’t!» Ningú no pot esperar-ne un resultat positiu amb la simple exhortació. Tanmateix, aquests verbs que fan de mal conjugar en imperatiu són precisament els que habiliten l’art de la seducció. Com propiciar que algú somnie, llija, estime? Quines estratègies hi tenim a l’abast? On rau el secret de la fascinació —en els somnis, en la literatura, en l’amor? «That’s the question.» Aquesta és la qüestió!
Com a enamorat confés de les llengües i del prodigi del llenguatge, no m’estic de brandir la intuïció que, en aquesta art de la seducció, una volta més les paraules són —per dir-ho com el poeta— «la clau que obri tots els panys». «Edusiona’t!» L’imperatiu, com a tal, potser no serà funcional per més que el vociferem. Però el simple fet d’haver-ne imaginat la paraula —el mer anhel, la sola voluntat d’«educar amb il·lusió», d’«il·lusionar-se amb l’educació», d’«il·lusionar-se educant», etc.— ja comença a fer-ne realitat el desig. Mai no he sabut concebre la idea d’un mestre sense capacitat d’edusionar-se. De més a més, i en general: qui podria o voldria renunciar a llegir, somniar o estimar? No fóra un pecat mortal viure sense edusionar-se una mica —cadascú de la manera que vulga i en allò que més li plaga?