Despús-ahir em van convidar a participar en l’Escola de Mares i Pares d’un institut de secundària. Per a tot hi ha una primera volta. I en això de les escoles de mares i pares a mi em van posar l’os —que és com popularment diuen per fer broma quan un debuta en un menester nou— el passat dijous, a l’IES Antoni Llidó de Xàbia. El títol proposat per a la xarrada amb mares i pares d’alumnes era precisament el que encapçala aquest paper: «Educar en la fantasia».
La sessió, com sempre, va arrancar amb una frase recurrent que tinc en cartera per a aquests casos: «Bona nit a totes. I a vostés tres...». La sala —vull dir— era plena de mares; de pares només n’eren tres. Sembla que, com fa una cinquantena anys, les responsabilitats de l’atenció educativa continuen descansant sobre les dones molt més que sobre els homes. I el fet que vora un noranta per cent de l’alumnat del Grau en Mestre d’Educació Infantil en les universitats valencianes siga actualment femení evidencia que la igualtat de gènere és encara una quimera en aquest àmbit —com en tants altres. La circumstància, per descomptat, admet diferents consideracions i interpretacions. Però la desproporció entre homes i dones, tant a les aules universitàries dels graus de Mestre com —sobretot— en esdeveniments com el d’aquesta modèlica Escola de Mares i Pares, potser mereixen un pensament crític.
Siga com vulga, la bona qüestió és que iniciatives com la d’aquesta Escola de Mares i Pares em semblen excel·lents. Si l’educació és cosa de tota la comunitat educativa —no solament dels mestres i els xiquets— es fan oportuns (necessaris com la llum del sol!) espais de comunicació i formació que involucren també les mares i els pares. Mai abans no havia tingut un auditori tan interessant com el de les mares i pares. Agraït, atent, cooperant i generós. Àvid d’informació, receptes, consells, propostes, experiències i reflexions. Mentre felicitava sincerament i efusiva la presidenta de l’AMPA Rita Berruti, el director Vicent Chorro i el coordinador Voro Gómez per l’encert de l’organització, pensava que fóra una gran cosa que tots els centres en pogueren organitzar, d’escoles de mares i pares. Perquè només amb la complicitat i la coordinació màxima entre el professorat i les famílies d’un centre educatiu s’aconsegueixen —és una evidència— les garanties formatives millors per als xiquets i els adolescents.
L’amic Bernat Capó té, com a periodista racial que ha sigut —i és—, la gràcia de sentenciar la qüestió amb nu instint literari. En més d’una ocasió li he sentit repetir la mateixa idea: «Mira, saps què? Deixa’t estar de romanços! Al final de la correguda la cosa no té secrets: un és allò que aprén a casa, al voltant de la taula, dinant o sopant amb els seus pares. No hi ha res més important en l’educació d’una persona: les coses que un escolta i veu a casa, amb la família.» Se li ha de reconéixer —ai!— una bona dosi de raó. Tendim a delegar l’educació dels fills a l’escola o a l’institut. I massa sovint els pares oblidem que som també part d’aquesta escola o institut: que cal que fem costat als professionals de l’ensenyament i hi practiquem una fèrria connivència. Al centre escolar i a casa. En l’educació per a la realitat. I en l’educació per a la fantasia...
Però com s’ensenyen i com s’aprenen els sabors, les aromes, les textures, les melodies i els colors de la fantasia? Com podem propiciar en els nostres xiquets i els nostre joves el plaer de llegir, l’amor al cinema, la passió del teatre, l’instint de la ficció, l’atracció per la meravella; el raonable consum de la màgia, el prodigi, el somni, la farsa i la comèdia? No és fàcil. Ni tampoc no hi disposem de receptes concretes i infal·libles. La fantasia, com l’amor, requereix de l’art de la seducció. Hi ha un llibre de culte sobre la qüestió (Com una novel·la, de Daniel Pennac) l’espectacular l’inici del qual és clarivident sobre la qüestió. No m’estic de citar-lo, sempre que l’ocasió ho propicia. I crec que ara n’es el cas. Diu:
El verb llegir no admet l’imperatiu. Aversió que comparteix amb alguns altres: amb el verb «estimar»..., amb el verb «somniar»...
Sempre es pot provar, és clar. Proveu-ho: «¡Estima’m!» «Somia» «¡Llegeix!» «¡Llegeix! Vinga, llegeix, ¡t’ordene que llegisques!»
—Puja a la teua habitació i llegeix!
¿Resultat?
Cap.
Un poble sense paraules seria un poble mut. I un poble sense fantasia —sense somnis, anhels, mites, llegendes, rondalles, il·lusions, delers i quimeres— fóra un poble sem, eixorc, frustrat, abatut, erm, improductiu, estèril. Mort. No s’hi tracta d’elegir, entre l’imaginari universal globalitzat i l’autòcton. L’un i l’altre són perfectament compatibles. La capacitat humana per a la fantasia és infinita. I tot és ací alhora possible: el niu i els pardalets. Bé estan els vampirs, Mickey Mouse, Caillou, la Sireneta, Harry Potter, Doraemon, Peppa Pig, Geronimo Stilton, Darth Vader, Indiana Jones i —que en sé jo!— James Bond, el monstre del llac Ness, ET, el Ieti i Godzilla. Formen part d’un imaginari universal forjat i garantit per les indústries multinacionals i els grans engranatges del mercat. Però —«That’s the question»!— què en sabem de la fantasia genuïna dels mateixos valencians? Com ensenyem, assaborim i difonem la pròpia mitologia? Seríem capaços d’exportar-la i posar-la en el mapa de la gran simfonia de la imaginació universal? Han sentit vostés parlar mai —posem per cas— de la Quarantamaula, la Mare del Peixos, el Caro o el Trib Real? De la Reina Mora, l’Encantada, la Joanaina, la Serp amb Cabellera, la Mare dels Vents o Al-Azraq? Del Pardal Oriol, Francesc Cantó, l’Home de la Pansa, el Moro Mussa, els engreixeros, l’Home dels Nassos o el Dimoni Emplomat? De les Bruixes Marineres, els gambosins, la Cuca Fera, els esquiladers, el butoni o el cavaller Rotlà?
També d’això se n’hauria de parlar a les escoles i als instituts: en els dissenys curriculars, els projectes educatius de centre, les programacions didàctiques, les activitats extraescolars. I sobretot: al voltant d’una taula, dinant o sopant, en família; potser en una excursió de cap de setmana, en un bon llibre regalat per Nadal, en una picardia turística dominical. Compartir-ho en una escola de mares i pares —en qualsevol cas— no deixa de ser un bellíssim primer pas.