Dones d’aigua

Les dones d’aigua són éssers fantàstics, inefables i inaprehensibles, que segons l’imaginari popular viuen en gorgs, estanys, fonts, pous, aljubs, rius, barrancs o platges. Depenent del lloc i el context cultural són també conegudes com goges, janes, fades, nimfes, aloges o encantades. Es conceben com una mena de divinitats femenines que, vinculades a espais aquàtics (l’aigua sempre ha estat un element propiciador d’amors i de vida), representen l’exuberància, l’esplendor, la bellesa, la seducció, el misteri i la fertilitat en la natura.

Al sud valencià —en el patrimoni etnopoètic del sud valencià— en tenim documentat un bon pomell, de dones d’aigua. En diem encantades. O també, en alguns casos concrets, reines mores. Entre les dones d’aigua potser més conegudes i estimades al nostre rodal de món hi ha, segurament, l’Encantada de Planes, que dóna nom al cèlebre i espectacular barranc de l’Encantada —amb l’inoblidable i corprenedor gorg del Salt. Però encantades són també la del Cabeço Soler, entre Guardamar i Rojals; la de la desapareguda Font de Montalt, a Alcoi (que es trobava a l’actual Zona Nord i va ser bellament versificada pel poeta Francesc Badenes Dalmau); la de la Mina d’Ocre, a la serra de l’Albir; la Joanaina, a la Font de la Jana, entre Teulada i Moraira: la «dama apellada la senyora Pinta» que Adolf Salvà ubica a la Cova de la Pinta, de Callosa d’en Sarrià; l’encantada del castell de Penella; la «dama encantada» que Francesc Martínez i Martínez atribuïa al castell de Travadell... I, pel cantó mariner, per descomptat, la Reina Mora dels Banys de la Reina de Calp, i l’homònima dels Banyets de la Reina del Campello: reines mores que són i no són —hi emparenten, en la genealogia de la ficció— les reines mores que fantàsticament habiten l’esperit de llocs com la Bassa de la Reina, al Castell de Castalla; el Clot de la Reina, a Moraira; el Clot o els Banys de la Reina, a Xàbia; etc.

Tan arrelada al nostre gust popular és la suggeridora figura de la Reina Mora que, quan es va descobrir la Dama d’Elx —l’anècdota em sembla significativa—, la primera denominació que aquesta popularment va rebre va ser el de «la Reina Mora». Efectivament: quan l’atzar va voler que el jove treballador Manuel Campello i Esclapez, Manolico, fera la troballa del bust iber a l’Alcúdia d’Elx, el 4 d’agost de 1897, aquella misteriosa talla de seguida va activar els mecanismes autòctons d’una gramàtica de la fantasia genuïnament valenciana. Què o qui, si no la Reina Mora, podia representar aquella escultura sorgida de les entranyes de la terra, vestigi sorprenent d’un temps màgic, passat i ignot? Quan l’escultura va ser desenterrada i exposada a la casa del Dr. Manuel Campello Antón (el propietari dels terrenys de l’Alcúdia on la talla havia aparegut), els il·licitans, moguts per la curiositat, hi van acudir a admirar i venerar la imatge. I no van dubtar a anomenar-la així: «la Reina Mora». L’actual denominació com a Dama d’Elx s’ha d’explicar com un clar i flagrant gal·licisme: la Dame d’Elx o Dame d’Elche no és sinó el nom que, d’acord amb la tradició cultural francesa, van posar a l’obra així que aquesta va arribar a París, després que Pierre Paris la comprara per al Museu del Louvre (per 4.000 francs, unes 5.200 pessetes de lèpoca) en un temps rècord: l’escultura a penes va romandre a Elx vint-i-sis dies, perquè en un parell de setmanes va ser venuda i el mateix 30 d’agost d’aquell any 1897 va eixir cap a França. Per als parisencs, igual que es parla de Notre-Dame, resultava propi parlar de la Dame d’Elx...

Però la Dama d’Elx és la Dama d’Elx. I, ara com ara, és universalment coneguda així: «la Dama d’Elx». Fóra absurd i inviable perdre el temps a reivindicar cap eventual restitució de la denominació original, «la Reina Mora». El gal·licisme Dama d’Elx, de més a més, serveix per a recordar les peripècies vergonyants de tan singular escultura des del mateix moment del descobriment. Siga com vulga, el fet és que l’anècdota d’aquesta denominació inicial com a «Reina Mora» dóna bon compte de com d’arrelada a la nostra imaginació popular és la figura de la Reina Mora, tan estretament vinculada al món de les encantades. I és que les dones d’aigua són una bella i preada il·lusió de l’esperit. No per inefables i inaprehensibles deixen de concentrar un valuós significat: un suggeridor simbolisme que apel·la a l’esperit femení de què son fetes algunes matèries i energies essencials de la natura. L’escriptor i investigador Francesc Gisbert encerta a explicar en Màgia per a un poble: «Com l’aigua, eren principi de vida i de mort. La seua bellesa ha estat llegendària i corprenedora: afigureu-vos que es deixen veure nues, pentinant-se els llargs cabells amb pintes d’or. Diuen que qui els roba una peça de roba, tindrà fortuna eterna, però si és sorprés in fraganti, serà maleït per la resta dels seus dies.»

La bona qüestió és que, precisament en aquest motiu curiós i erotitzant que Gisbert assenyala, referit al desig de robar-los peces de roba, a les dones d’aigua, se centrava un comentari que fa uns mesos em va regalar la gran etnopoetòloga de la Universitat Rovira i Virgili, Carme Oriol. Va ser en una conversa relaxada, entre ponència i ponència, en el context d’un curs sobre cultura popular organitzat pel Grup d’Estudis Etnopoètics a Tortosa, després que jo hi parlara dels esquiladers de Bolulla: uns personatges llegendaris intrigants que ens instrueixen sobre la importància de gestionar amb prudència l’excés d’ambició. Si fa no fa, l’estimada i admirada Carme Oriol m’hi va vindre a explicar: «Veus, Joan? Això que has contat dels esquiladers de Bolulla m’ha recordat una llegenda de la Catalunya Vella, que diu que aquell qui aconseguirà agafar-li la roba a una dona d’aigua obtindrà el curiós benefici de no ser mai ni massa ric ni massa pobre. Sempre he pensat que la felicitat potser consisteix precisament en això: en la temprança. “Ni massa ric, ni massa pobre.” En termes sociològics, aquesta idea, precisament, és la que defineix la noció de classe mitjana...»

El comentari de Carme em va resultar tan interessant que no em vaig estar de demanar-li si, per favor, me’n podia passar la referència, d’aquesta llegenda. «En arribar a casa t’ho miro», em va dir. I amb l’erudició, la resolubilitat i l’amabilitat que la caracteritzen, dos dies després vaig rebre un correu seu en què no solament consignava la corresponent referència bibliogràfica, sinó també el motiu llegendari en qüestió, degudament escanejat en un pdf. Es tractava de l’apartat «La roba de les encantades» del llibre de Pep Coll Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (Barcelona, Edicions La Magrana, 1993, 2a ed. [editada per primera vegada per Edicions El Mall, 1986], p. 193). I s’hi poden llegir un parell de versions que apunten a aquest benefici de la moderació, l’acomodament i la benanança: 

Les encantades [...] anaven a rentar la roba al riu de Vilanova. Un dia, un home d’una casa de Pessonada, els va prendre una tovallola i se la’n va emportar cap a casa. La gent diu que mentre guardin aquesta peca de roba, aquesta casa no es podrà arruïnar, però tampoc fer-se massa rica.

les dones encantades vivien al Forat de les Encantades, situat a Salcedo. Cada dia anaven a eixarrabar la roba a la bassa de Quirilla. Una vegada, mentre rentaven, un home d’una casa de Son els robà un llençol. Llavors elles, tot enfadades li van dir que, a partir de llavors, per més que fes, casa seva «no pujaria ni baixaria».

I prou que s’ha complert la profecia perquè aquesta casa, al llarg del temps no ha estat mai ni molt rica ni molt pobra.

«Ni molt rica ni molt pobra.» La temprança. L’equilibri. L’«In medio stat virtus» (‘Al mig està la virtut’), d’Aristòtil i els escolàstics. El «Medio tutissimus ibis» (‘La via d’enmig és la més segura’), d’Ovidi. L’«Est modus in rebus», (‘Hi ha una mesura en totes les coses’), d’Horaci; l’«Entre molt i gens hi ha una mida» o «Entre molt i massa, la mesura passa», del refranyer actual. Ben mirat, les classes mitjanes són les que han fet possible el progrés econòmic, el desenvolupament tecnològic, la diversificació cultural, el benestar social, l’anhel de democràcia. Sense una àmplia i consistent classe mitjana —beneficiària d’un generós repertori d’oportunitats per a la formació, la creació, el comerç i el consum—, les societats del món occidental mai no haurien eixit de pobres. Aquest és el fet constatable: disposem del grau de confort i de civilitat de què disposem gràcies a les classes mitjanes. Convindria recordar, de tant en tant, que no els senyors feudals, ni els nobles, ni els generals, ni els reis, ni els grans terratinents, ni els multimilionaris potentats —com tampoc els esclaus servils, els pidolaires resignats ni els súbdits acrítics, submisos i obseqüents—, sinó els mestres, els metges, els investigadors, els artistes, els intel·lectuals, els creadors, els emprenedors i els petits i mitjans empresaris són els qui ens han permés passar de la cova a l’apartament, de la tartana a l’avió, del cataplasma a la neurocirurgia, de la foguera a Internet, del crit a la comunicació digital, de la cadira de boga al sofà benigne i dolç, de l’analfabetisme patètic a una mínima oportunitat de formació.

Ara que assistim a un temps de pura hipertròfia quant a la polarització social, la desigualtat econòmica i la progressiva dissolució de la classe mitjana, a tots se’ns haurien de fer els ulls quadrats parant atenció a dades com les que s’aporten en l’informe Premiar la faena, no la riquesa que Oxfam Intermon acaba de fer públic a finals de gener, i en el qual s’adverteix que Espanya no solament és l’estat de tot el continent on més ha crescut la desigualtat des de 2007, sinó que té, a més, el dubtós honor de ser ja el tercer estat més desigual de la Unió Europea. Segons les dades d’aquest informe, en els dos últims anys l’1% més ric dels espanyols ha aconseguit concentrar el 40% de tota la riquesa creada. El 10% acumula ja més riquesa (un 53,8%) que tot el 90% restant junt. Més de 10,2 milions de persones tenen rendes per davall del llindar de pobresa (cosa que es tradueix en una taxa de pobresa alarmant, del 22,3%). Mentre els beneficis empresarials són de l’ordre del 200,7%, el cost laboral per treballador a penes ha variat un 0,1%. Els jornals dels joves que accedeixen per primera volta al mercat laboral són un 33% inferiors als de fa deu anys. I, tanmateix, la concentració de riquesa en l’elit no sembla traduir-se en una contribució fiscal igualment concentrada. Ans al contrari: mentre el 83% de la recaptació fiscal del 2016 tenia la procedència en l’IVA, l’IRPF i «altres impostos pagats per famílies», l’impost de societats a penes va permetre recaptar un 12% del total dels ingressos públics.

A escala global, les dades tampoc no són molt més esperançadores. El 82% de la riquesa generada al planeta durant l’últim any ha anat a parar a mans de l’1% més ric. I, mentrimentres, la riquesa del 50% més pobre no ha augmentat gens ni mica. Només els rics milloren econòmicament. Però això sí: hi milloren moltíssim... Hem arribat al punt en què quaranta-dos personetes comptades (entre les quals, només tres dones) posseeixen ara com ara la mateixa riquesa que els 3.700.000.000 habitants més pobres del món. I la inèrcia apunta a una radicalització encara major de la desigualtat econòmica: si no es produeix cap canvi de tendència, els rics cada volta seran més rics —i els pobres, més pobres—, de manera que la classe mitjana es dissol amb la mateixa facilitat (i la mateixa velocitat) que l’aigua de l’aixeta dissol un pessic de sal a la nostra mà. Mentalment no deixe de preguntar-me si la pèrdua de salut democràtica a què estem assistint no deus ser ja una conseqüència directa de la dissolució i l’enderrocament de les classes mitjanes —que eren les que garantien un mínim de decòrum en la gestió i l’organització de la vida pública, en la qualitat democràtica i en el respecte de drets humans tan elementals com que «la voluntat del poble ha de ser la base de l’autoritat del poder públic», etc.

Desconnecte. El cambrer m’acaba de portar el café i l’aigua amb gas. Dese el pdf de l’informe d’Oxfan Intermon. Tanque el mòbil. Assaborisc el café amb glops petits, per fer-lo durar. En paladege el sabor intens amb el contrapunt perfecte de l’aigua amb gas. Alce el cap. I admire —una volta més— l’aigua encalmada de la badia d’Altea. Una llum matinal blanca amara ara mateix el Racó de l’Albir. L’aire fresc permet intuir la serra de Bèrnia nevada al fons. Prodigi d’exuberància, esplendor, bellesa, seducció i fertilitat en la natura: com si una divinitat femenina —inefable i inaprehensible— dominara efectivament el paratge. Un servidor —que sempre ha viscut amb la conspícua mania de llevar-li la roba a janes, aloges i encantades— sospesa que és especialment privilegiat per no sentir-se «ni molt ric ni molt pobre». Ho confesse: ara mateix celebre no ser propietari de massa (ni poques) coses. M’acontente amb la consciència de formar part, indestriablement, d’aquest formós racó de món; i amb el luxe inefable de poder-lo admirar sempre que vull. 

Amb la mirada perduda entre els reflexos de l’esperit femení que habita el lloc —aigua, llum, terra, gent— m’abstrac per un instant de les tantes misèries i indecències que intoxiquen els dies presents. Deixe volar el pensament lliure, mar endins, a for d’aigua. I m’abrace tendrament a totes les meues encantades. En arribar a l’últim glop del café m’aconsole pensant que, contra la toxicitat tirànica, la desigualtat social, el despotisme pervers i totes les infinites formes de la maldat humana, sempre hi haurà l’opció de la fantasia redemptora. I l’afany de superació a la vora de l’aigua —propiciadora d’amors i de vida. Això volia expressar: que en qualsevol moment una divinitat femenina ens redimeix de la indigència. I que, talment l’aigua que es fon amb l’aigua, en dies com avui delitosament faig l’amor —de pensament, paraula, obra i omissió— amb les totes les dones d’aigua que, nues i incitants, m’ofrenen les robes d’una modesta, raonable, mesurada, discreta, civilitzada felicitat.