Mon pare és qui millor ho ha sabut argumentar i expressar, amb la vehemència que sempre l’ha caracteritzat. Des del sofà de casa, amb un distància interpersonal prudent i la mascareta perfectament ajustada al rostre, em pregunta:
—Vegem... Les vacunes eixes, està comprovat que són eficaces? Funcionen?
—Absolutament comprovat. Si no, no n’haurien autoritzat la comercialització en l’Agència Europea del Medicament. De la vacuna Comirnaty, que és la de BioNTech i Pfizer, van fer un assaig clínic amb 44.000 participants. I s’ha demostrat que té una eficàcia del 95%, i que no té cap efecte secundari que puga comportar perills per a la salut.
—Tu estàs segur d’això?
—Seguríssim.
—Pos entonces... No entenc com és que no es fa una vacunació general immediata de tota la població. En vint-i-quatre hores! En vint-i-quatre hores, tots vacunats! I acabem açò.
Hi insistisc: crec que no es pot dir més clar. I per més que m’agrade dissentir dialècticament amb ell —sobre açò i sobre allò: sobre qualsevol cosa— aquesta volta no puc sinó reconéixer-li, amb una mitja rialla:
—Tens tota la raó: tota la raó...
Tanmateix, contra aquesta «raó» elemental esgrimida per mon pare, les xifres de vacunació no apunten precisament a una resolució del problema «en vint-i-quatre hores». Fet i fet, durant els primers vuit dies de vacunació (entre el 27 de desembre i el 4 de gener) en el sistema sanitari valencià s’han administrat un total de 3.252 dosis. Sense comptar que la vacuna Comirnaty requereix, encara, la inoculació d’una segona dosi 21 dies després de la primera per a assolir la seua important quota d’eficiència, hi ha un càlcul bàsic i senzill que podem fer per a estimar quina seria la durada del procés de vacunació si continuàvem a aquest ritme. Se’n diu regla de tres simple. I funciona així: si per a vacunar 3.252 persones s’han necessitat 8 dies, per a vacunar la totalitat dels 5.057.353 habitants censats al País Valencià serà menester invertir X dies. D’ací es dedueix que X és igual a 8x5057353/3252. És a dir: 12.431,37 dies; més de 34 anys. I això és tant com dir: «Tranquils, que al ritme que anem l’any 2054 ja estarà tota la població vacunada...»
Sí... Ja ho sé, ja ho sé, que faig una mica de trampa. Soc conscient que aquestes primeres vacunes deuen ser només testimonials: que ben prompte s’incrementarà el ritme de vacunació i que a poc a poc s’anirà posant ordre en l’assumpte. I també sé que imminentment començarem a disposar de les vacunes alternatives de Moderna, després de l’aprovació de l’Agència Europea del Medicament el passat dilluns. Hi ha qui parla, fins i tot, que en poques setmanes s’aconseguirà arribar a «la velocitat de creuer» en el ritme de vacunació...
Però, la veritat: no sé ben bé quina deu ser aquesta velocitat de creuer en l’anhelat procés de la vacunació contra la COVID-19. Sé només que, en tota la setmana, no se me n’ha anat del cap la vindicació de mon pare: «Vint-i-quatre hores! Si hi ha una vacuna que funciona, com és que no s’organitza la cosa per a vacunar-nos tots en vint-i-quatre hores? Hauria de ser una prioritat absoluta!»
Certament, la sensació de disposar, ja mateix, d’una vacuna eficaç contra el SARS-CoV-2 i no poder-la aprofitar de manera generalitzada no solament genera perplexitat: produeix també una certa sensació —una sensació certa!— de desconcert, confusió i improvisació. Com és possible que els governs no hagen previst oportunament aquesta circumstància? Com pot ser que, per a unes eleccions municipals —posem per cas—, ens puguem organitzar regularment, sense incidents, cada quatre anys, perquè el conjunt del cens puga exercir el seu dret de vot en a penes dotze hores, i que en canvi no ho sapiguem fer amb equivalent diligència per a distribuir una o una altra versió d’una vacuna que ens podria salvar la vida? Som capaços d’estimar el cost econòmic que —en matèria d’atencions hospitalàries, o pel que fa a la paràlisi laboral, comercial i hostalera— tindrà d’ara endavant cada dia de dilació en l’administració de la vacuna? Podem valorar el preu que la demora en l’administració de vacunes potser repercutirà en patiment, en dolor, en vides? No hauria calgut planificar, atesa la situació d’emergència excepcional que travessem —en què ja no sabem si patim la segona onada, o la tercera onada, o un tsunami complet d’infeccions—, una pla de vacunació intensiu, generalitzat, ecumènic?
«En vint-i-quatre hores, tots vacunats. I acabem açò!», reclama mon pare, carregat de raó. Seria desgavellat imaginar un pla de vacunació a estall, amb —és una manera de dir— meses de vacunació distribuïdes per tots els municipis, tots els barris i totes les ciutats (a la manera de les meses electorals), amb un cronograma precís i ordenat, informàticament gestionat, en què cada ciutadà poguera saber a quina hora i a quin punt pot acudir a vacunar-se? Podríem imaginar un model en què, posem per cas, a vosté li tocara vacunar-se demà diumenge, a les 22:37 h de la nit; i a mi, posem per cas, en la matinada del diumenge al dilluns, a les 5:19 h? No mereix l’actual situació extraordinària unes mesures preventives igualment extremes? Que potser encara no hem assumit que, la de l’actual pandèmia, és això que se’n diu una situació d’autèntica emergència sanitària?
No ho sé. Però en relació amb aquest assumpte del ritme de vacunació potser caldria observar amb atenció el cas d’un estat com el d’Israel on, des de finals de desembre —en només quinze o vint dies—, ja s’ha subministrat la primera dosi de la vacuna a prop del 20% de la població: més d’un milió sis-centes mil persones d’un total de poc més de vuit milions d’habitants. S’hi espera que, amb aquesta celeritat, la desitjada immunitat de grup es puga aconseguir dins d’un parell de mesos: per a l’adveniment de la primavera. Quin és el secret d’aquesta eficiència? En primer lloc —segons sembla—, s’hi ha gestionat oportunament amb les empreses farmacèutiques, amb la deguda previsió, l’adquisició de dosis suficients per a tota la població. Segonament, s’hi disposa d’un sistema de salut pública de cobertura universal òptimament finançat. Un tercer punt fort és la digitalització del sistema, que permet que tots els ciutadans tinguen accés —per Internet, amb una aplicació mòbil o telefònicament— a la concertació de cites mèdiques. Com a quart secret potser s’hi podria comptar l’habilitació de zones extraordinàries de vacunació, fins i tot en pàrquings on no cal ni baixar del cotxe per a punxar-se la vacuna. I en cinqué i últim terme —last but not least—, tot apunta que hi ha hagut una excel·lent campanya de comunicació, de didàctica social i de conscienciació cívica.
«Com pot ser que hi haja una vacuna i no ens la puguem posar tots de seguida, en vint-i-quatre hores?», es pregunta mon pare. «Falten didals! Didals, didals, didals... Falten didals!», s’exclama l’home, mostrant i agitant les puntes dels dits, disposats junts, en posició vertical, cap a amunt. És una expressió molt seua per a referir-se a l’habilitat, a la perícia, a la sagacitat, a l’òptima eficiència que caldria suposar a les mans i els dits executors dels gestors de la cosa pública.
«Didals, didals, didals... Falten didals»? No ho sé: no ho puc saber. Però tinc per a mi que, el dia de demà, quan per fi es puga fer l’avaluació de la gestió de la present pandèmia, el contrast entre el model israelià i el nostre potser resultarà eloqüent sobre «els didals» exhibits pels uns i pels altres. I podrem quantificar —en euros, en cost sanitari i fins i tot en vides— les repercussions que la negligència en els «didals» potser hi tindrà, al final de la correguda.
Perquè la qüestió és que, sobrepassats a Espanya els dos milions de contagiats, amb 138.061 nous casos notificats els últims dies, amb una incidència actual de tres-cents casos per cada 100.000 habitants, amb prop de 52.000 víctimes mortals, i amb una taxa de vacunació més pròxima a la idea de patinet, haca o tartana que no a la de velocitat de creuer (ara com ara a penes hi ha un 0,4% de la població vacunada), resulta que el ministre de Sanitat Salvador Illa ha estat proposat pel seu partit com a cap de llista i candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya per als pròxims comicis autonòmics del 14 de febrer. Encara no ho ha fet, però és evident que abandonarà en un qualsevol moment —estant el pati tal com està!— les responsabilitats com a ministre. És a dir: com a màxim responsable de la salut pública de les espanyoles i els espanyols. La rendibilització mediàtica del càrrec, en termes d’exhibició televisiva i periodística, em fa l’efecte que ratlla la indecència: és cosa de veure —i no creure!— la manera amb què els telediaris i els espais comunicatius dedicats a l’actualitat sanitària li promocionen la campanya electoral, a aquest ministre de Sanitat inopinadament i indestriablement investit com a candidat electoral. La confusió entre el ministre i el candidat és un escàndol. I un servidor, que per a aquestes coses és un ingenu, no deixa de pensar que, potser —només potser—, abandonar així com així les responsabilitats pròpies d’un ministre de Sanitat per a protagonitzar una campanya política i provar de rendibilitzar la imatge pública aconseguida a fi d’aconseguir un grapat de vots més en aquesta o aquella altra contesa electoral no deixa de ser una declaració d’intencions: una molt descarada delació de prioritats amb un missatge clar: sembla que importen més els resultats plebiscitaris —els vots i les quotes de poder que se’n deriven— que no l’oportunitat de gestionar com cal la salut pública del conjunt de la ciutadania de l’estat en un moment tan crític com l’actual. Ço és: una curiosa varietat d’allò d’ocupar el càrrec no per a servir, sinó per a servir-se’n, però a escala de partit.
Tanmateix, per sort, totes les crisis —també les crisis polítiques, les crisis de govern—comporten l’obertura, per dir-ho a la manera del doctor Josep Bernabeu, de noves «finestres d’oportunitat». Qui sap si, sense Illa de ministre, les autoritats sanitàries per fi comencen a atendre reivindicacions tan raonables, sensates, justes i necessàries com les que, per activa i per passiva, fa mesos que plantegen no pocs experts en salut pública. El mateix Josep Bernabeu, sense anar més lluny, no s’estava de desitjar la setmana passada, en un comentari públic, per a aquest any nou 2021: «que acabe la improvisació en l’aplicació de mesures per a fer front a la pandèmia, la manca de voluntat per a fer una avaluació independent de tot allò que hem fet bé i hem fet malament, per a donar als experts la veu, per a reforçar el sistema sanitari d’una vegada per totes i fer-ho amb trellat, per a cercar el consens social i polític que precisa un situació com la que estem passant, i un llarg etcètera de qüestions que crec que totes i tots tenim presents.»
I, en relació amb la vacunació, encara advertia aquest savi, respectable, moderat, erudit, lúcid, prudent, sensat, documentadíssim catedràtic de Salut Pública de la Universitat d’Alacant: «On estan els campanyes informatives, particularment en els mitjans públics de comunicació? I, una última reflexió, també arrel de la vacuna: correm el risc de enlluernar-nos amb ella, de pensar que la vacuna es la solució universal —quan no és així. Hauríem d’estar treballant en la correcció de les causes i els determinants que ens han conduit a aquesta pandèmia: en la superació de l’impacte i les conseqüències que ha tingut sobre el nostre sistema de salut (pensem, per exemple, com recuperar els malalts no COVID que han vist endarrerides les revisions, els seguiments, les intervencions, els diagnòstics, els tractaments, etc.), el sistema productiu, el sistema educatiu, la industria cultural... En definitiva, assegurar-nos que, en eixir d’aquesta —que ho farem—, ningú no es quede enrere. I hi reblava el comentari amb un: «Benvingut el 2021 de l’esperança.»
Això: «esperança», sí. Ens cal «esperança». Però també «didals». Exactament: «Didals, didals, didals... Més didals!» —i, si podia ser, un mica menys de partidisme.