Desvirtualitzacions

Hi ha una novel·la de George Simenon, amb el títol de Maigret i el client del dissabte en què una senyora a qui diuen “la boja” (eren altres temps, els des anys seixanta del segle XX, on els personatges eren tractats encara amb el pessic d’incorrecció política i lingüística que l’autor s’estimava, encara que Bordieu encenia tot just la metxa del canvi) es plantava cada dia al Quai des Orfèvres, la seu de la Policia Judicial francesa a París, i s’esperava el comissari corpulent i fumador de pipa, sense ni tan sols preguntar per ell. Ningú no savia què volia. 

En un determinat momento fins i tot s’arrivaven a preguntar D’on s’havia empescat el nom de Maigret? No el coneixia ni tan sols de vista, perquè ell havia passat més d’una vegada per davant dels vitralls de la sala quan ella s’hi estaba, i no l’havia reconegut. Maigret encara no se li havia desvirtualitzat a la dona que cada dia l’esperava, fent mitja amb les seues llargues agulles. Avui mateix, en una entrevista telefónica, m’han recordat, la persona que m’estava entrevistant, que no fa molt que ens vam desvirtualitzar, després de molt de temps de contactes a través de les xarxes socials, tan les “xarxes reals” i les seues vies de comunicació mitjançant els missatges dipositats en amics comuns que fan d’heralds, o les ja antigues comunicacions telefòniques, com per les “xarxes virtuals”, en diferents comunitats professionals o generalistes, com ara Facebook o Twitter. La desvirtualizació va tindre lloc a la zona d’intercanvi de l’estació de ferrocarils d’Atocha, a Madrid, on ell venia d’un llarg viatge professional i jo abandonava la ciutat després d’uns dies d’estància, també, profesional. Ens vam reconèixer gràcies a les imatges comunes que compartíem en les xarxes i ens vam desvirtualitzar breument amb una forta abraçada i un “ara tenim una canya pendent”.

El fet aquest de la desvirtualització és ben curiós, dóna a entendre, molt sovint, que els llaços que establim a través d’internet, en tant que llunyans, són llaços febles, que no tenen la mateixa consistència que la d’aquelles persones que cada dia has estat avorrint a la faena, o a classe, o al carrer, o com a veïns. Aquests sí que són llaços forts i no els del paio aquest d’internet amb qui només has parlat dues vegades, i una t`ha servit perquè et done el contacte del millor fisioterapeuta a qui has anat en la teua vida.

Sembla que els mitjans només parlem de les xarxes socials quan fan maldat. La policia fa xarrades preventives sobre els riscos associats a l’ús d’internet. Es poden trobar centenars de pàgines (és clar… a la mateixa internet) que alerten sobre l’ull que ens vigila, sobre pornografia, difamació, frau, robatori d’identitat. Internet, sembla ser, és un gran mal rotllo.

El marc, una vegada més, torna a ser la por. En gairebé cap col·legi, cap institut, cap universitat, cap centre de treball, s’ofereix formació per a usar les noves tecnologies de manera lúdica i positiva. Em recorda allò de “no estigues molt de temps llegint, o se’t cremaran els ulls”.

Una bona formació en la gestió de la identitat en la xarxa seria la millor prevenció davant dels abusos, els enganys o les trampes. Reconéixer aquests en el món real, amb el coneixement que aporten les humanitats, la millor manera de reconèixer-los en el món virtual. Ni l’una, ni l’altra, s’han desvirtualitzat en els plans d’estudis, ni en el món del treball. Per saber si “la boja” encara espera Maigret, haureu de llegir Simenon. Una bona manera de formar-se en prevenció.