Desgavell

—Cómo te llamas? —demana la infermera.

—Joan Borja Cortés —contesta el meu fill amb un somriure que, si no fora per la mascareta, hauria il·luminat la vesprada. I ho fa, per a orgull del pare, amb una fonètica absolutament modèlica en la pronúncia de l’africada postalveolar sonora (com en Jordi jutja jutges d’un jutjat) del nom i el primer cognom.

—Perdona? Cómo has dicho? —hi insisteix, tanmateix, la xica.

—Joan Borja Cortés —repeteix el meu fill adolescent, sense desdibuixar el somriure lluminós per davall de la FPP2.

Però l’infermer que acompanya la xica, i que sosté a les mans els sabuts palets higiènics de la PCR, se sent obligat a reformular el nom en veu alta i adaptar-lo a la fonètica del castellà.

—Borja, Borja. És Borja —aclareix, pronunciant ell, ara, el cognom a la manera de l’espanyol, amb una fricativa velar sorda (és a dir, com en baja la jaula, Jaime).

—No: és Borja. Borja. Joan Borja —no em puc estar de reclamar, per solidaritat amb el fill (amb qui coincidisc en nom i primer cognom), amb la veu més simpàtica, amorosa i vellutada de què dispose.

M’abstinc d’explicar-ho, però se’m fa present al cap l’etimologia del nostre vell i il·lustre cognom, provinent de l’àrab burj, ‘torre’. El context, el servei Auto Covid d’un hospital públic per a l’extracció de mostres de tests PCR, no invitava precisament a dissertacions tiquismítiques sobre filologia o història cultural. Calle. Però internament no puc deixar de pensar en l’origen valencià dels papa Borja, amb aquest curiós cognom d’origen àrab, i amb la grafia inconfusible que a Itàlia hi van assignar, per representar la consonant africada postalveolar sonora, comuna al català i l’italià: «Borgia». I, igualment, sospese —internament, sense badar boca— que el nostre cognom, Borja, no deixa de ser una variant del mateix cognom de la malaguanyada exministra de Cultura, Carmen Alborch, natural de Castelló de Rugat. Clar: Alborch no és sinó una combinació procedent de l’àrab al burj, ‘la torre’ (el mateix cognom que Borja, però sense la –a final, i amb l’article àrab al anteposat), que cal llegir d’acord amb la grafia castellana che al final (com a africada postalveolar sorda, de xulla o cotxe o Elx) i no, com sovint es fa incorrectament per hipercorrecció, amb una oclusiva velar sorda. Alborch és —i s’ha de pronunciar— Alborx (com un llogaret de Sueca que es diu així, Alborx, o com l’Alborxí de Paterna i d’Alzira); i Borja, en valencià, és Borja —i s’ha de pronunciar Borja, amb la mateixa africada postalveolar sonora de Joan, Jordi, Josep o Jaume.

—¡Ah! «Borja». Eso sí. Aquí está: «Joan Borja» —llig l’amatent infermera, pronunciant no solament el cognom sinó també el nom del meu fill amb un fonema fricatiu velar sord típicament castellà—. Es que había entendido «John Ostrogorsky»... —s’excusa la xica, amabilíssima, pronunciant perfectament (ara sí), en John, la consonant africada postalveolar sonora que tot just en la frase anterior havia regatejat per al cognom i el nom del meu fill.

El cas és que, per raó de la confusió lingüística derivada d’un grau de familiaritat major amb l’antropònim John Ostrogorsky que no amb el de Joan Borja, la xica ja havia extret equivocadament les etiquetes de l’altre pacient, disposada a emparellar la mostra amb un codi equivocat, de manera que les etiquetes de l’altre, ja extretes, havien quedat adherides al revers de la mà de la tècnic sanitari. Quan per fi l’infermer va introduir un primer pal a l’interior de la boca del meu fill, i un segon fins al paladar del nas, des de l’interior del cotxe em va semblar percebre que, amb aquelles etiquetes, el lapsus linguae havia originat una mena de tripijoc perillós, amb tot d’etiquetes fora del seu lloc, que podia posar en perill la correcta assignació de codis a un pacient i a l’altre.

Tornant a casa, li comentava, al meu Joan:

—Xe! Quan vas nàixer, en aquest mateix hospital, em vaig garantir que no te’m canviaren per un altre xiquet: vaig estar ben atent que et posaren la polsereta que tocava i no et vaig perdre de vista en cap moment. Però avui no sé si, al final, et faran la PCR amb el teu moc i amb el del Jon Ostrogorsky aquell...

Vam riure. I ens en vam despreocupar. Fet i fet, havíem anat a l’Auto Covid amb una relativa confiança i tranquil·litat per tal com ja feia ja vuit dies que el xiquet havia tingut el contacte amb el company de classe confirmat de Covid-19 en el seu grup de l’Institut (el 20 de gener era l’últim dia en què havien coincidit a classe, i la prova PCR no li l’havien programada fins al 28 de gener, a la vesprada). Havia servat un confinament estricte durant aquesta setmana llarga, no havia presentat cap tipus de símptoma en tot aquell temps i, de més a més, privadament, pel nostre compte —per tal de minorar la preocupació en aquells dies d’incertesa—, li havíem fet un test d’antígens el mateix diumenge 24 de gener, després que el coordinador COVID del centre (impecable en les seues funcions) ens comunicara la incidència del contacte estret dissabte a la nit. Aquest test havia donat negatiu.

Però ja ho deia la meua iaia: «hi ha rialles que es tornen plors»... Contra tot pronòstic vam rebre una telefonada al sendemà, divendres 29 de gener de matí, des del centre hospitalari:

—Sí, bon dia?

—Bon dia. És vosté el pare de Joan Borja? —preguntaven, a l’altre costat de la telefonada, en un valencià perfecte.

—Sí... Jo mateix.

—Mire: és que la PCR del seu fill ha donat positiu.

Se’m va fer de nit.

—Però... Però... Això no pot ser. Deu tractar-se d’un error. Si ja fa nou dies que el xiquet no ix de casa per res! Estem ací confinats, els dos, sense eixir, per precaució. I diumenge va donar negatiu en un test d’antígens. I ha estat asimptomàtic tot el temps... Segur que ha donat positiu? No pot ser... —provava de reaccionar.

Mentrestant, el meu fill, que estava fent deures just a l’altre extrem de la taula del despatx, sentia la conversa i sabia deduir quina era la malagradosa notícia que em donaven: finalment, havíem arribat on anàvem. El «cuc» havia arribat a casa. I ell —precisament ell, que ha tingut un comportament exquisit, responsable, estricte i exemplar durant tota la crisi pandèmica!— semblava que s’havia contagiat.

—Mire. Comprenc la situació i la preocupació. És normal. Però és que ara mateix hi ha dos milers de casos al nostre departament sanitari. Prenga nota, per favor, de les indicacions que ara li diré...

La dona va anar enumerant recomanacions i gestions a fer. Higiene màxima, aïllament personal, confinament, comunicació al centre de salut, comprovació de possibles símptomes... Una volta apuntades totes i cadascuna de les indicacions en un paperet d’estrassa, no vaig poder evitar —com qui desesperadament s’aferra a un impossible davant d’una notícia adversa que no vol creure— exposar-li la breu situació de confusió que vam viure durant la realització de la prova PCR en l’Auto Covid:

—Podria tractar-se, per això, d’un equívoc o d’un fals positiu —concloc, després d’explicar-li tota la falla.

—Sí, clar. Podria ser... Amb això que em conta, si vol, pot fer-se una altra PCR pel seu compte, en una clínica privada. Jo no li ho recomane. Però és el seu dret, clar.

Dit i fet. Soc —no m’estic d’apuntar-ho amb orgull— dels qui opinen que la salut és un bé comú i que l’atenció sanitària no deixa de ser un dret fonamental: en conseqüència, entenc convençudament que en una societat democràtica i desenvolupada l’atenció mèdica ha de ser sistemàticament i plenament proveïda per mitjà de la gestió pública com a garant millor d’aquest dret universal. Tanmateix, el passat divendres 29 de gener, mogut per una preocupació lògica i comprensible —i per evitar l’angoixa d’una incertesa que altrament s’estendria durant deu dies més, fins al 8 de febrer en què previsiblement tindríem els resultats de les PCR programades pel sistema assistencial convencional—, hi vaig prioritzar el vell consell de formulació desvergonyida, abrupta i atàvica en la cultura valenciana: «Els diners i els collons, per a les ocasions.»

És així que el mateix divendres, 29 de gener, per saber ben bé a què atenir-nos, i amb l’esperit de confirmar (o no) el diagnòstic de la PCR del servei Auto Covid, vam acudir el meu fill i jo a una clínica privada, hi vam desembutxacar 240 € (120 € per capita), i ens vam fem sengles PCR. En el preu (soc incapaç de valorar el volum de negoci que la sanitat privada deu haver fet, a la salut d’aquesta mena de tests, al llarg de tota la crisi epidèmica!) ens entrava també un test d’antígens, amb resultats immediats. Vam començar a respirar, alleugerits, quan els dos tests d’antígens, el seu i el meu, van donar negatius immediatament. Però clar: el que era determinant era la PCR. I... Sí! La fortuna ens va voler somriure aquesta volta. I vam viure una sensació de felicitat íntima i inoblidable quan, a penes vuit o nou hores després de l’extracció de la mostra, vam rebre per correu electrònic el certificat digital amb el resultat dels respectius test PCR: negatiu en el meu cas; i negatiu, igualment, en el cas del meu fill!

Dissabte al matí, a primera hora, ja amb la tranquil·litat de les dos PCR negatives, vaig aconseguir contactar per telèfon amb el número de l’Auto Covid des d’on el dia anterior m’havien comunicat el presumpte positiu. Vaig explicar a la xica que em va atendre la situació i les sospites del possible equívoc. Amb bon criteri, una professional sanitària d’origen argentí —que, per cert, em va agrair molt amablement el fet que li parlara sistemàticament en valencià («porque me gusta, y porque entiendo que lo debo aprender si quiero continuar trabajando aquí»)—, va prendre nota de la incidència i em va suggerir que m’hauria de posar en contacte amb el nostre centre de salut de referència, perquè sospesaren què fer en aquella singular circumstància.

Nou vegades, nou. Nou vegades comptades, al llarg de dissabte al matí, vaig telefonar al centre de salut de referència. Però no vaig aconseguir, en cap de les nou temptatives, que ningú despenjara el telèfon a l’altre costat. Sortosament no era, la meua, una consulta urgent. I disposava —ja els dic— d’un bàlsam impagable per a l’esperit: la benaurada calma que procuraven les PCR negatives. Per això, sense millor remei possible, em vaig resignar a posposar el contacte amb el personal sanitari del centre de salut fins al dilluns següent, 1 de febrer: amb la decisió ferma que, en qualsevol cas, per extremar les precaucions, continuaríem mantenint un confinament familiar estricte —ja s’entén: a pesar de les PCR negatives.

Tot en aquesta vida té una cara bona que cal saber agrair i veure. Aquesta setmana la incidència de contagis en l’àrea de salut de la Marina Baixa se n’ha eixit de mare. Costa comprendre com és que, amb les taxes d’afectació actuals —molt superiors a les de la primera onada de març, abril o maig!— no es regula un confinament total de la població: amb sospites o sense sospites de contacte amb un positiu. Vull dir: la vicissitud ens ha vingut en un bon moment per a —sí o sí— quedar-nos a casa, tant si el positiu del meu fill s’havia produït per un error en les etiquetes, per un fals positiu en el laboratori o (també podria ser) per una càrrega viral mínima que en la prova de dijous va donar positiu en el test i, divendres, en canvi, ja no.

En fi... El cas és que així hem anat passant la setmana: sense el menor símptoma en cap dels membres de la família. Sense incidències. Amb una salut de ferro. Amb alegria. Celebrant que qui dia passa any empeny. I teletreballant, sense problemes, per mitjà dels ordinadors i les tabletes digitals amb ull de vidre que tenim instal·lades per tots els racons de l’habitatge. Fins que ahir, per fi, vam tindre la cita per a fer-nos —els tres convivents que hem estat en contacte amb el meu fill— una nova PCR, al «centre de salut de referència».

Com en una mala premonició, pronuncien el meu cognom, una volta més, amb la consonant fricativa velar sorda de l’espanyol (la consonant de «baja la jaula, Jaime»). «No és qüestió de posar-se exquisits, Joan», pense. «Mut i a la gàbia.» Certament, com sol dir l’amic Víctor Labrado, quan un va a urgències amb un ull a la mà, només vol que li’l posen dins la conca: no està per a mirar altres coses...

—Firme aquí —m’ordena, abans de res, la senyora que, equipada amb un EPI, em farà l’enutjosa extracció de la mostra de mucoses nas endins i gola avall. Per deformació professional, tinc costum de mirar els papers que signe.

"Com sol dir l’amic Víctor Labrado, quan un va a urgències amb un ull a la mà, només vol que li’l posen dins la conca: no està per a mirar altres coses..."

És una «Declaración responsable de conformidad» amb una lletra desdibuixada, resultant de la fotocòpia de la fotocòpia de la fotocòpia de la fotòcopia de la fotocòpia d’una fotocòpia. Un paper brut, amb lletres estrafetes, quasi il·legible. A simple vista, com a formulari, aporta una imatge deplorable: com d’administració tercermundista. Impresentable. Pròpia d’allò que abans en déiem una república bananera. Va imprés per davant i per darrere. Per la cara que la professional sanitària m’ofereix per a firmar, el text, ratejat, és en castellà. Hi puc llegir, no amb poca dificultat, com si fora en una classe de paleografia: «Habiendo sido atendido en el Centro Sanitario de____, tras realizarme la prueba diagnóstica de de COVID-19, se me ha informado de que...» 

Amb una pura i instintiva ingenuïtat he pensat, pobre de mi: «Això és que per la part de darrere va la versió en valencià.» He voltejat el full, amb intenció de signar-lo per la part amb la versió en vernacle. Però de seguida la senyora m’ha recriminat, no exempta de bona fe:

—No, no, no. Se firma en la otra parte.

—Ah! És que comptava que anava per una cara en valencià i per l’altra en castellà.

Si haguera entrat en aquell moment un coronavirus de dimensions humanes, amb un metre i cinquanta centímetres de diàmetre, amb colors fúcsia i pistatxo, la dona de l’EPI no hauria fet, en l’expressió facial, una cara de major perplexitat.

—¿Cómo? ¿En valenciano? No, no, no... Está en castellano.

Com en una partida de ping-pong, la perplexitat em tornava ara a mi. És possible que els formularis de l’administració sanitària valenciana, en un centre de salut públic, no solament no estiguen disponibles en les dues llengües oficials, sinó que en aquell centre «això del valencià» «ni està ni se l’espera»?

No. Per sort no portava un ull a la mà. Però sí una mica de por al cos, per una eventual exposició d la família a la pandèmia. Vaig defugir per això qualsevol possible conflicte i vaig signar aquella declaració responsable oferta només en castellà —paradoxalment— des de la més greu irresponsabilitat cívica, legal i sociolingüística. «No vull problemes»; «la cosa ara i ací no està per a bromes», deuen ser pensaments recurrents, entre la població amb sensibilitat lingüística, en aquest tipus de contextos. Però pense la que pense, i quan isc de l’extracció de la mostra —amb les profunditats del nas i de la gola somoguts i coents—, no m’estic de demanar, a una segona assistenta sanitària que hi ha darrere d’un mostrador parapetat amb plàstics transparents, amb el to de veu més afable i gentil que tinc en repertori:

—Per favor. Si és tan amable, trasllade-li als responsables del centre que estaria bé que facilitaren als pacients, també, models en valencià de la declaració responsable que ens fan signar.

Sant Pere és bon home! Veges què has dit. La jove assistenta, visiblement contrariada,  no solament em va aclarir que no estava disposada a fer-me un tal favor, sinó que, de més a més, feta un Peret, es va sentir impel·lida a informar-me:

—Mire usted: eso del valenciano no hace falta para nada. Y si el papel está en castellano, pues está en castellano y ya está. Porque el castellano es la lengua oficial de España. Si el valenciano está en algunos sitios, pues bueno, vale: que esté, no pasa nada si lo permiten. Pero el castellano es la lengua principal. El valenciano, no. El valenciano es secundario.

Li vaig agrair molt una informació tan valuosa. I me’n vaig anar. «No vull problemes»; «la cosa ara i ací no està per a bromes», vaig pensar. Però, certament, es coneix que la jove assistenta sanitària devia estar molt ben assabentada del pa que es cou en l’administració on es guanya la vida. Vull dir: sabia perfectament què estava dient, perquè s’ho passava per les mans cada dia. D’entrada, és obvi que una situació així de cap de les maneres no l’hauria pogut testimoniar en relació amb la llengua sens dubte principal. I, en segon lloc, resultava més que evident que ningú, en la referida administració, mai de la vida no li havia requerit saber un borrall de valencià (la llengua òbviament secundària), per a exercir un treball d’atenció al públic en una administració pública. I aquest, em sembla, és el rovell de l’ou de la qüestió: els drets lingüístics de la ciutadania queden exposats a una conculcació inevitable i sistemàtica si, en paral·lel a la regulació d’aquests, no es preveu la qualificació lingüística —actitudinal, educativa, humana, legal— del funcionariat que ha de garantir l’exquisida atenció i el pulcre respecte d’aquests drets.

La lliçó obtinguda —sense demanar-li-ho— per part de la jove treballadora del centre de salut m’il·lustra de primera mà sobre un fet que trobe especialment preocupant: la cultura que compartim, en matèria de sensibilitat i política lingüística, fa possible que, fins i tot els treballadors de l’administració pública sanitària, assalariats de la Generalitat Valenciana, pensen i actuen encara en clau de llengua principal i llengua secundària. I per això no solament se senten eximits de conéixer la llengua pròpia del país —absolutament majoritària entre els pacients d’un centre de salut com el de referència—, sinó també amb el dret d’imposar-la als pacients per la seua qualitat de «llengua principal» i, addirittura, la legitimitat d’alliçonar-los sobre la matèria.

No soc qui per a valorar si és normal o no ho és massa que les PCR es programen vuit dies després del contacte d’una persona amb un positiu. Tampoc no em pertoca a mi pronunciar-me si és molt o poc ortodox que, havent estat en contacte estret el meu fill amb un cas positiu, ell puga estar contagiat sense saber-ho del cert durant nou dies mentre la resta dels membres de la família (entre el 20 de gener, data de l’últim contacte, i  el 29, data de comunicació del presumpte positiu) no tenen cap recomanació de confinament. Fora sobrer, per la meua part, especular si per culpa d’un hipotètic intercanvi d’etiquetes, un tal John Ostrogorsky (han d’entendre que el nom podria ser inventat, per favor) potser ha anat escampant coronavirus urbi et orbi pel món pensant que la seua prova PCR ha eixit negativa, quan en realitat potser era positiva. Tampoc no tindria cap validesa més enllà de la mera opinió indocumentada que jo em declarara sorprés i valorara en termes d’incomprensibilitat que la centraleta d’un centre de salut públic, de referència per a més de 20.000 ciutadans, no atenga les telefonades dels pacients potencialment afectats per l’epidèmia un dissabte al matí al pic màxim de la crisi: no tinc cap autoritat per a valorar aquesta mena de protocols i praxis... Però, agosarat com soc, no m’estic de sospesar que, en el cas de necessitar una consulta, haver-se de personar físicament en un centre de salut amb més de dos mil contagis en l’àrea sanitària potser no és la solució més recomanable entre totes les possibles. 

De la mateixa manera, comprenc perfectament que ningú no m’haja de fer massa cas si estime que un sistema públic sanitari com el nostre és a ulls vista millorable quan continua discriminant la qualitat de la salut entre els qui es poden costejar 240 € en les proves d’un hospital privat en una situació com la viscuda i els qui, per contra, han d’esperar unes proves dilatades enutjosament en el temps durant nou o deu dies decisius. Ho sent, però no deixe de pensar-ho: quina hauria estat la qualitat de vida —quina la tranquil·litat i la salut familiar— sense les PCR negatives del divendres dia 28? 

Més encara els diré: no em sent, per descomptat, amb la menor autoritat científica ni epidemiològica per a valorar un fet que, per a la simple intuïció d’un ciutadà sensible amb la situació extraordinària que vivim, resulta  de difícil comprensió. És a saber: la concessió indiscriminada d’altes mèdiques als qui pateixen l’afecció de la malaltia, d’ofici, després d’un determinat període de temps de convalescència, sense la realització de cap nova PCR que confirme la desaparició efectiva de la càrrega vírica. Els dits de la mà no em basten per a comptar quants amics, coneguts i saludats contagiats han obtingut l’alta mèdica sense cap nova PCR, s’han reincorporat als respectius espais laborals, s’han trobat encara malament, s’han fet noves proves pel seu compte, i han comprovat, amb estupefacció, que les PCR continuaven sent positives. No són contagioses, aquestes persones en què la malaltia s’elonga, la càrrega vírica no remet i continuen donant positiu en PCR? Com és que se’ls ha donat sistemàticament una alta mèdica, sense la comprovació d’una nova PCR? Potser per estalvi?

Ja els dic: no em facen massa cas, en tot açò, perquè no hi soc cap especialista. Només sé que admire profundament el treball del personal sanitari, tan difícil i compromés en aquestes circumstàncies, i que no podem sinó depositar-hi plenament la confiança ciutadana. Tinc per a mi que, entre aquest personal, el dèficit de recursos materials i humans —com també la inexistència de campanyes divulgatives, explicatives i de sensibilització— s’està pagant amb una inevitable limitació de prestacions diagnòstiques i assistencials: fins al punt que comença a circular una perillosíssima sensació de desgavell generalitzat. Resulta poderosa, en aquest context, la temptació de posar en relació aquestes disfuncions del sistema de salut pública amb les dades terribles de contagis, hospitalitzacions i morts (que ara mateix se situen per damunt dels 63.000 casos actius, dels 4.000 hospitalitzats i amb la funesta mitjana de més de 100 morts diaris).

De tot això —hi insistisc— no en tinc un criteri científic. Però una cosa sí que tinc clara cívicament. I és que, per més que ens sentim tots, d’alguna manera, amb la sensació de portar un ull a la mà, no s’hi val que acotem el cap davall l’ala i que consentim que ningú gose instrumentalitzant la nostra molt humana por d’emmalaltir i morir per legitimar una suposada confrontació entre el dret de salut i els drets lingüístics de la ciutadania. I caldrà ser clars en açò: sense plenes garanties quant a la qualificació lingüística del funcionariat de l’administració sanitària, la ciutadania continuarà exposada a la conculcació sistemàtica dels seus drets fonamentals: entre els quals, els lingüístics. I encara pitjor: la qualitat assistencial, en què a ningú no se li escapa que la comunicació i la confiança entre el professional mèdic i el pacient té una importància nuclear, resultarà manifestament deficitària.

Que ningú no s’equivoque: no em preocupa —no em preocupa massa, vull dir— que, en l’única volta que he hagut d’anar com a pacient al meu centre de salut en els últims quaranta anys, una assistenta sanitària puga espletar-me a la cara, només perquè sí, que si el valenciano está en algunos sitios, pues bueno, vale: no pasa nada si lo permiten. No m’inquieta —no en excés: l’edat es veu que em fa impassible— que una joveneta nascuda en temps de democràcia, a la qual cal suposar una formació mitjana o superior, no solament puga pensar i propagar impunement des de la funció pública que el castellano es la lengua principal; el valenciano, no, el valenciano es secundario. El fet que veritablement em desperta inquietud i perplexitat és que, vista la situació en què ens trobem en matèria de competències i actituds lingüístiques, i demostrada a tort i dret la nul·la garantia existent en la regulació d’una mínima i solvent capacitació lingüística dels treballadors en l’accés a la funció pública, no sé si és hora de començar a dubtar si el Govern del Botànic no deu compartir aquesta mateixa i idèntica percepció, tan clarament explicada per la professional sanitària: el castellano es la lengua principal; el valenciano, no, el valenciano es secundario. 

Tot plegat, això: un desgavell.