Des de Varsòvia

Varsòvia és —com diria Josep Pla a propòsit de Girona— una ciutat «de color reumàtic». La setmana passada vaig tindre l’íntim plaer de passejar-ne els carrers del centre històric amb motiu d’un congrés sobre «Cultura i oralitat», organitzat per la Uniwersytet Warszawski. I el cas és que, en quatre dies a la capital del Vístula, no hi vaig arribar a veure la llum del sol. Fet i fet, vaig passar la pràctica totalitat de les hores mirant caure, a través dels vidres de la Facultat de Lletres (Wydzial Neofilologii) —o de l’habitació 25 de l’hotel Dom Literatury, amb vistes privilegiades a la plaça Zamkowy— una pluja fina, melancòlica i constant, que amerava pedres, edificis, arbres i esperits amb una fèrtil i humida pàtina de civilitat.

Varsòvia —vull dir— m’ha semblat el «nord enllà» que anhelava Espriu: una ciutat on, definitivament porgats els pecats de la Segona Guerra Mundial i de la pallola comunista, la gent és efectivament «neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!» A pesar de la pluja pertinaç i de tots els grisos que s’hi congrien al cel, n’he tornat amb els ulls i la pensa plens de llum, bellesa i serenitat; amb un sentiment venturós d’albirar nous coneixements, nous designis, noves incitacions. I és que l’exercici d’explicar la pròpia realitat lingüística, sociològica, històrica, literària, folklòrica, política i cultural a un auditori internacional —de perspectives verges, expedites, lliures de prejudicis; objectives, neutres i distants— habilita la possibilitat d’escrutar amb mirada fresca i renovellada la pròpia ubicació en la complexa simfonia del món, sense les viciades fatigues de l’habitud domèstica ni els apriorismes convencionalment enquistats. Reflexionar sobre l’esdevenir històric de les cultures ibèriques en relació amb els reptes crucials de la postmodernitat és —ai!— un veritable luxe per a la intel·ligència quan es fa entre pensadors europeus de primera divisió, de la més diversa procedència i condició, i amb el rar denominador comú de la racionalitat, el dubte metòdic i l’honestedat intel·lectual.

Al marge de la massa crítica acadèmica i professoral, entre els participants d’aquest congrés sobre «Cultura i oralitat» hi havia la compositora i cantant gallega Sés. He de dir, per a vergonya pròpia, que no en coneixia ni la trajectòria ni la música d’aquesta artista: ni tan sols —la veritat que sure!— no n’havia sentit a dir mai el seu nom. «És Sés», em van explicar els organitzadors galleguistes. «Sés?», pregunte. «Sí: Sés... Que no la coneixes?» Les faccions de la cara degueren contestar per mi: «No...», vaig haver de confessar, titubejant. «María Xosé Silvar, Sés. A Galícia està pegant molt fort. És un fenomen...» Una consulta d’urgència al senyor Google em va confirmar que, en efecte, Sés —la música i el treball de Sés— està aconseguint una projecció notabilíssima en el panorama musical gallec de l’actualitat. Amb sis discos d’èxit escudellats al mercat —Admirando a condición (2011), Co xenio destrozado (2013), Tronzar os valos (2015) i Opoñerse á extinción (2016)— allà on va la cantautora ompli places, teatres i auditoris; i ja passa de llarg el milió de reproduccions en els vídeos penjats en Youtube (que és com ara com ara sembla que es mesura la fama dels cantants).

Amb Sés vaig coincidir en una de les taules redones del penúltim dia de la convenció, i també en el sopar de final de Congrés. En una ocasió i l’altra vaig tindre el gust —veritable gust— de discutir i polemitzar amb ella. No hi vaig arribar a puntuar, tanmateix, en els corresponents debats dialèctics, perquè amb una energia irrefrenable la cantant dominava els escenaris i captivava els auditoris. Exactament: els fagocitava amb un poderós instint comunicatiu discrecional. Deixava anar frases a manera de consigna, i de seguida continuava el discurs sense opcions a la refutació. Operava, de més a més,  una hàbil mescla de registres cultes i col·loquials. Per exemple: «La cultura està en una evident i franca regressió. El neoliberalisme salvatge que patim fa que tots siguem més submisos, més obseqüents, més idiotes. Cada volta som més burros.» Com va intervenir l’última i no li podia replicar —val a dir que jo ja havia disposat d’una hora completa per a fixar posicions, traçar reflexions i desplegar arguments en la ponència plenària inaugural—, em vaig limitar a arrufar educadament el nas i decantar el cap en senyal de desaprovació. «No hi estàs d’acord?», s’interrompé ella, en percebre el gest. «No», em vaig atrevir a dir, amb franquesa. «Doncs tinc igual: perquè són les meues idees, i no tenen per què coincidir amb les teues.» «Per descomptat que no», hi vaig acceptar, amb el somriure més afable i sincer del repertori. «Però no hi estic d’acord», m’hi vaig ratificar. Tanmateix, si no vaig tornar a badar boca no va ser per dèficit d’arguments, sinó perquè amb una admirable força expressiva, volcànica i indòmita, va reprendre el fil del discurs i —hi insistisc— es va menjar el públic com qui es menja una ració de creïlles fregides amb quètxup.

He d’admetre, en qualsevol cas, que jo, que amb els anys sóc cada volta menys impressionable, vaig quedar francament regirat per la potència expansiva que, en termes dialèctics, brandia la jove cantautora gallega. És certament un fenomen. I tots en vam quedar senzillament bocabadats. Enmig de l’ambient claustral d’un congrés, la seua veu crua, directa, descarnada i descarada —puntejada amb un coratge natural i diferent en cada mot i cada gest— va resultar tan xocant, sensacional i efectista com un concert de rock a l’interior d’una església, una traca disparada dins d’un cementeri el dia de Tots Sants, o un solo de bateria al bell mig del moviment Adagio en la sonata núm. 3 de J. S. Bach.   

A la nit, en el sopar, l’atzar va voler que Sés s’asseguera just enfront de mi. I vam reprendre, en una conversa a tres bandes —en què també participava el gran Tomàs Vibot de Mallorca—, el debat públicament no iniciat:

—I en què no estaves d’acord, Joan?

—No era important. Simplement: que no crec que la cultura estiga en crisi; i tampoc no compartisc les crítiques fàcils i frontals contra el liberalisme econòmic. Sóc de l’opinió que mai com ara hem tingut a Europa tantes opcions formatives, tantes oportunitats per al coneixement, tantes fonts per a la informació, ni tants recursos per a la creativitat i la investigació. Mai no s’ha escrit i s’ha llegit tant com s’escriu i es llig ara. Ni tampoc mai les formes de la literatura, de l’art o de la ciència s’havien democratitzat tant com ara. El nostre món, si vols, és un desastre quallat d’injustícies, misèries i podridures. D’acord. Caldrà bregar per millorar-lo i per preservar-ne el tresor de la diversitat. D’acord. Però, ben mirat, qualsevol temps passat va ser moltíssim pitjor. Sovint se’ns oblida que, ara fa quatre dies —com qui diu—, la majoria de la població era analfabeta i no podia anar a escola: que només una elit molt minoritària tenia accés als llibres, a la música, a la història, a la pintura; i que gràcies al consum i els engranatges del mercat hem conquerit unes molt més que estimables quotes de confort, benestar, progrés i dignitat social.

Maria Santíssima, què has dit! Va ser com la pedra llançada sobre un estany, que trenca la quietud de l’agua i remou una petita fantasia d’ones, imatges i moviments. Amb l’energia d’un tsunami, Sés va començar a argumentar apassionadament una molt personal lectura del món, tan discutible i discrepable com aquesta o aquella altra (fet i fet, jo m’hi dedicava precisament a això: a discutir-hi i discrepar-hi), però amb una personalitat extraordinària i una vehemència expositiva tan poderosa que ens va deixar fascinats. Feia l’efecte que les paraules i les idees li rajaven per la boca i pel cos directament des de l’ànima; com un cavall formós, lluent, salvatge, desbocat. Vaig tindre la nítida consciència de viure una col·lotge sensacional, com feia temps que no en vivia cap...

—Perdona Sés. Puc fer-te una pregunta una mica personal i desvergonyida —li dic, per fi, mirant de guanyar una treva en la calor de la discussió.

—Dispara, Joan —es va posar a la defensiva, amb un somriure.

—És sobre els tatuatges —li dic—. Veig que en portes el cos ple...

—No tenen importància. Diguem que és només decoració del cos.

—Més que no les figures, tinc curiositat per saber què posa en la frase que tens inscrita al braç esquerre. Saps? Últimament m’interesse per les paraules que es tatuen el amics, coneguts i estimats, perquè entenc que deuen tindre significats poderosos. Tinc un bon amic a Mallorca que s’ha fet tatuar el vers sensacional de Vinyoli: «Tot és ara i res». I un altre a Altea que s’ha fet gravar, a la pell: «Happiness only real when shared» («La felicitat només és real quan es comparteix»)...

—Mira... Ací en el meu posa: «Quero sangrar as feridas para liberar as miñas arterias». Són uns versos de Luz Fandiño que he musicat en una cançó. Diu la lletra: «Quero sangrar as feridas / para liberar as miñas arterias / non quero facerme escrava / da ponzoñosa das xenreiras / quero sentir como penetran / polos ríos das miñas veas / o vivificante arrecendo / das vosas primaveras / Abrazarei a miña morte / sen remordementos / ren trouxen á vida / e nada dela levo.» Me les vaig tatuar perquè crec que a mi em passa una mica això: tinc tanta energia —tanta sang a les artèries— que, per alliberar-les i calmar-ne el dolor una mica, necessite dessagnar-me per les ferides que obri la vida...

Mentre em feia l’explicació, vaig creure copsar que els ulls riallers de Sés es perdien en l’absència, empeltats amb una llum estranya, a cavall entre la tristesa, l’enyor i la tendresa. Va ser només un instant. Perquè de seguida en va tornar, va reprendre el fil de la conversa i va continuar esgrimint paraules i raons que bategaven poderosament en aquella memorable sobretaula: tal com —efectivament— batega la sang dins de les artèries, a borbollons, directament impulsada del cor.

En el record dels dies passats a Varsòvia, fruint de la conversa —i de l’erudició— amb personalitats com Caterina Valriu, Zofia Marzec, Lourdes Otaegui, Pilar Arnau, António Bárbolo, Pio Perez, Marta Pawłowska, Pilar Vega o el ja citat Tomàs Vibot, i fruint igualment de l’exquisida amabilitat dels amfitrions Aitor Arruza, Michał Belina, Maria Boguszewicz, Ferran H. Casamitjana, Ana Garrido, Borxa Logares i Daria Salamonowska, l’evocacio de la pluja fina, melancòlica i constant, que amerava pedres, edificis, arbres i esperits amb una fèrtil i humida pàtina de civilitat em quedarà inevitablement vinculada a la personalitat i el tatuatge de María Xosé Silvar, Sés: «Sangrar as feridas para liberar...»

Aquesta és la bona qüestió: en les persones, com en els pobles del món, les tensions acumulades prompte o tard requereixen sagnar ferides. Avui, 30 de setembre, vespra del diumenge 1 d’octubre de 2017, és potser el moment de recordar que, en civilitat, convé sagnar ferides només figuradament, amb les soles armes del diàleg, la negociació i la paraula; i que, en democràcia, més que no en la violència, en la repressió o en la conculcació de drets humans, és a les urnes on cal alliberar la sang inflamada de les ideologies, sense mai deixar de celebrar i respectar la joia de la diversitat. Qualsevol alternativa a això fóra un mal succedani de la llibertat: una llibertat rància, humitosa, corrupta, putrefacta, pestilent. Una llibertat de color reumàtic on la gent no podrà ser ni neta, ni noble; ni culta, ni rica; ni desvetllada, ni —per descomptat— raonablement feliç.