De valencians enamorats i tradicions

Tal dia com hui de fa 780 anys les tropes comandades pel rei Jaume I van entrar a València (llavors Balansiya) en signar finalment la rendició de la ciutat l’emir Zayyan Ibn Mardanix després de cinc mesos de setge. Potser és la història que més ens ha marcat. La dels moros i cristians. La de la fi d’una època i el naixement d’una nova, tot i que encara quedaven bastants anys per tal de culminar la conquesta cristiana definitiva del Regne. L’inici del que podem dir és la nostra societat.

I tot això el dia de Sant Donís, el patró dels valencians enamorats. L’autèntic i no l’importat Sant Valentí. Així doncs si vivíu a València ciutat i sou fadrins ja podéu afanyar-vos a regalar a la vostra enamorada/t (no cal discriminar ara per raó de gènere) un mocador de cap que embolique uns dolços de massapà que representen els fruits de l’horta i celebrar així aquestes dues festivitats. És a dir, un 9 d’octubre amb molt d’amor.

És d’aquesta manera, respectant, recuperant i difonent la nostra història i tradicions que un poble (el valencià) aprèn a estimar-se de veritat, deixant enrere qualsevol sentiment d’inferioritat.

Passat i present llaurador

Poc a poc i amb bona lletra a la Marina Alta fem camí en aquesta direcció. Un bon exemple és la tasca que s’està realitzant per posar en vàlua el nostre passat i present llaurador que tant ens lliga al paisatge de mar i muntanya que ens acull i que és el que ens ha permès gaudir de la nostra tan estimada gastronomia. Exemples clars són les iniciatives que desenvolupen Dénia i comarca dins del projecte que els engloba com a ciutat creativa de la gastronomia per la Unesco. Posar en vàlua el territori, la nostra manera d’entendre la terra i el paisatge (també la mar). I difondre i potenciar maneres de fer i productes tan nostres com el moscatell i la pansa, com l’ametlla….  Trobar maneres per reprendre tradicions culinàries, receptes oblidades o fins i tot fixar-se l’objectiu de recuperar el conreu del blat (a Jesús Pobre) i l’elaboració de farina fresca que abans es molia (valga la redundància) en els molins de vent (sense aspes ja) que encara es poden veure mig derrocats, mig restaurats, al llarg del territori.

Iniciatives plenes d’il·lusió, estima i tradició per la terra i pels que la treballen. Com recuperar l’arròs bombó a Pego, o com l’homenatge que desde Benissa es brinda a les estisoradores, aquelles dones que netegen i tallen ells penjolls de raïm de moscatell i que són memòria viva del nostre poble. Etnografia, cultura i economia familiar. Cançons populars i dones valentes que a finals de mes ja tindran una placeta amb el seu nom.

D’horta i de secà

I podríem continuar… però estem al 9 d’octubre i tornem a posar-nos en clau de País Valencià. En aquest cas per no deixar enrere la importància de la tradició agrària del nostre camp. En aquest sentit, cal agrair l’elaboració del catàleg de varietats autòctones tradicionals que ha impulsat la Conselleria d’Agricultura, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. Un registre que permet recuperar varietats locals de sempre, gairebé oblidades i en perill d’extinció. Varietats de fruita i hortalissa, d’horta i de secà, que són patrimoni valencià. Estem parlen de consciència i sensibilitat, no només del llaurador i agricultor sinó també del consumidor final. De voler fomentar aquest cultiu  de temporada i proximitat davant la ferotge competència dels productes de supermercat. I això sense renunciar a la rendibilitat. Preservar patrimoni, tradició, sabors i olors de la memòria… fer país. Protegir la terra que sempre ens ha donat de menjar. Sembrar il·lusió.

Taronges sanguines per mossegar i xuclar, tomaques de penjar per guardar a l’hivern, bacores per Sant Joan, meló d’Alger de cor de bou, herbes mengívoles silvestres com els llicsons, arròs bomba i bombó… i moltes més varietats que encara queden per rescatar.