El litoral de Dénia és prolífic en troballes arqueològiques submarines o subaquàtiques. Cada estiu es solen produir de noves i la darrera es tracta ni menys ni més que d’un vaixell corsari francés d’entre 10 i 18 canons que va embarrancar i naufragar a la costa de les Marines el 1813, en plena Guerra de la Independència (també coneguda com del Francés). Es deia Zéphir (o Zepharin) i casualitats de la vida el va descobrir a finals de juliol una jove de 16 anys i nacionalitat francesa que feia snorkel amb el seu germà. La família que estiuejava a la zona avisà al Museu Arqueològic que mantigué la troballada silenciada durant la temporada forta d’estiu per tal d’evitar un allau de curiosos. Al setembre, no obstant, l’han feta pública i han recordat que fins ara només hi havia notícia d’aquest naufragi a través d’un text manuscrit que va escriure en el moment dels fets el llavors Mossén Francisco Palau.
Part del casc de la nau, semisoterrat per la sorra, va ser localitzat a uns 350 metres de la costa a la zona de les Marines i a només tres metres i mig de profunditat. La resta del derelicte encara està per descobrir i per tant cal fer una prospecció a la zona. D’altres possibilitats que podrien plantejar-se més endavant, tal i com ja passa a d’altres enllocs, és que el derelicte continue sota l’aigua balisat i puga ser visitat per bussejadors. Un clar exemple d’aquest tipus de visita turística controlada és la que es fa en aigües de la Vila Joiosa en l’extraordinari jaciment on es troba el vaixell enfonsat de l’època romana (S.I) ‘Bou Ferrer’, copat d’àmfores. És un clar exemple de conservació del patrimoni cultural subaquàtic.
A Dénia també es troba d’altre jaciment important al litoral de les Rotes on el 1799 s’enfonsà la fragata de l’armada espanyola ‘La Guadalupe’ deixant enrerre una sagnia de 147 morts. En aquest litoral dianenc a més s’han documentat devers vuitanta jaciments més. És en aquest sentit que cal dotar de continuïtat el projecte -iniciat que no acabat- que té com a objectiu geoposicionar, fotografiar i catalogar cada troballa. Una espècie de mapa dels tresors de la zona.
I ací una altra vegada cal aplaudir la col·laboració de tots aquells que cada any en trobar de manera fortuita o no una peça d’interés ho comuniquen a les autoritats. Desgraciadament no sempre és així. A la Marina tenim una llarga tradició de furtius que a casa seua tenen veritables col·leccions o que les aconsegueixen vendre en el mercat negre. Alguns d’ells, no obstant, acaben enxampats per la policia o pel GEAS de la Guàrdia Civil. Justament això és el que al juny passat li va succeir a d’altre ciutadà francés quan intentava treure del fons del mar a la zona del Portitxol a Xàbia una àmfora que es pensava era mil·lenària. Finalment resultà ser del S.V.
Entre les col·laboracions cal destacar sobretot l’apartat de donacions de patrimoni arqueològic que algunes famílies de Dénia i Xàbia han anat cedint als ajuntaments. Entre ells la família Álvarez-Ossorio que a l’agost van fer entrega al Museu Soler Blasco de Xàbia d’una àmfora de vi del S.I que dècades enrere uns submarinistes van extreure aprop de la platja del Tangó. Llavors encara no hi havia lleis contra l’espoli.
El conegut restaurador dianenc Pepe El Pegolí també va cedir l’any passat al museu arqueològic de Dénia una àmplia col·lecció d’àmfores que al llarg dels anys va anar treient del mar. I és que la capital de la Marina és el punt de tota la costa alacantina (valenciana i castellonenca) on més nombre de vaixells naufragats s’han detectat. Té lògica tenint en compte la importància que en el seu dia va tenir el seu port.
D’altre donació recent a Dénia és la que realitzà Amparo Escolano Cebriàn amb una gerra del S.XII (època andalusí) que sembla haver estat pescada en alta mar i, possiblement, arrosegada per les xàrcies d’una barca de bou. O la família de Juan Bisquert Oltra que han cedit una dotzena de peces arqueològiques també trobades sota el mar.
En aquest cas parlem de troballes a la mar però no podem oblidar tampoc que a les muntanyes i coves de la Marina el saqueig i l’espoli pot arribar a ser pitjor. Només cal recordar la bestiesa que es va fer al 1993 quan uns desaprensius van extreure dos grups de figures humanes de més de 5.000 anys d’antiguitat d’una pintura rupestre de l’abric de Benirrama, a la Vall de Gallinera. Estem parlant del nostre patrimoni arqueològic i cultural.