Aquesta vegada en escriure l’article tinc davant meu, a la terrassa de ma casa, a les dues protagonistes. Es tracta de dues podenques que hem acabat de recollir fa uns dies d’un refugi de Benissa, a la Marina Alta. Són dues gosses conilleres o llebreres que portaven més de dos any en aquesta protectora i que ja no so sabien viure separades. Una d’ella més porigosa que l’altra i possiblement amb algun episodi de maltractament. És el que hi ha. Tot el món ho sap. Les races de gossos caçadors són les més maltractades, tot i que parlem d’una raça autòctona com el xarnego valencià, també coneguda com a ‘podenc’ valencià.
Només cal revisar una miqueta les notícies per trobar alguna denúncia de maltractament animal o de gossos amuntegants en una mena de zulos o gàbies de poc espai. I si parles amb les protectores el cor ja se t’encongeix de sentir històries de podencs i galgos penjats, abandonats, morts de fam nugats en cordes curtes a un arbre, i un llarg etzètera que preferisc no imaginar.
No entendré mai la necessitat tan extrema de ser cruel que té l’home. I no parle només dels caçadors, que conste. Perquè caçadors conec uns quants i sé que molts d’ells estimen els seus animals i els tracten amb la cura pertinent. Però sempre hi ha gent per tot, oi? Homes que no entenen de patiment i maltracten sense cap mena d’empatia l’ésser viu que tenen al davant.
Bestialitats vàries. O maneres d’entendre aquests animalons com si foren només eines de treball que un cop obsoletes destorben i cal eliminar.
D’altra cosa és caçar. Es pot estar a favor o en contra d’aquesta pràctica però són dos conceptes distints de relació amb l’animal. També hi ha qui pensa que un gos de caça i un gos domèstic són coses ben diferents. I en aquest sentit el tracte que reben són ben antagònics. Un dins la llar o al pati per jugar amb els infants i estimar sense condicions, i l’altre a la caseta o a la cotxera dins la gàbia, a l’espera que el seu amo es decidisca a anar al coto o a la muntanya.
Són molts aquests darrers. Només dir que Hispània (el nom amb què els romans anomenaven a la Península Ibèrica) vol dir Terra de Conills dóna que pensar. Aquests podencs, llebrers o conillers, porten molts de temps amb nosaltres.
De fet s’han descobert pintures rupestres de fa uns 10.000 anys a l’antiga Península Aràbiga on es poden veure escenes de caça on apareixen gossos, fins i tot amb corretges. La relació que tenim amb el que diuen que és el millor amic de l’home es creu que comença al Pre-Neolític. Són els primers animals domesticats. Ens han acompanyat en la nostra evolució com a éssers humans des de temps remots. Sobretot els caçadors. Hi ha llegendes, històries que afirmen que les races del mediterrani van arribar a les nostres terres provinents d’Egipte de la mà de comerciants fenicis.
Només hi ha que recordar la imatge del deu egipci Anubis representada per un cos d’home amb un cap de xacal (gos egipci). S’assembla aquest cap al d’un podenc?
Clar està que també hi ha estudis genètics que diuen tot el contrari en afirmar que el coniller està relacionat sobretot amb d’altres races de gossos caçadors europeus. Dóna igual. Ja pot ser un podenc o ca eivissenc, un xarnego valencià, un ‘podenco andaluz’, o fins i tot una barreja de tots ells sense raça definida. Un gos petaner o un ‘mil llets’, de casta menuda però de cor gran. Tots ells mereixen viure amb dignitat.
Per això cal conscienciar contra l’abandó i el maltractament dels gossos caçadors. La xifres que corren fan por. Els nostres amics d’Holanda, Alemanya, Anglaterra i altres parts del nord d’Europa cada cop fan més adopcions internacionals. Per nosaltres, acollir un d’aquests animalets, elegants, afectuosos i tranquils, no podria ser també una opció?
