Un dels records que tinc de xicoteta és acompanyar a la meua iaia Filo a comprar moralla a la peixateria que hi havia apropet de l’ajuntament del meu poble, a Benissa. Moralla quin nom oi? Una miqueta despectiu, veritat? Doncs no anem malparats perquè fa referència a un conjunt de peixos d’escàs valor comercial. És a dir, al peixet que sobra, allò més baratet i que no fa massa bona pinta però que s’aprofita la mar de bé. Peixet de roca, xicotet, que ens serveix de base per fer una bona sopeta, o un sofregit per preparar un suquet o un bon arròs caldoset.
Només de pensar-ho ja em venen les olors de la infància i el record de la meua iaia que ja no hi és. És curiós com aquestes petites coses, aquests xicotets records, ens transporten a racons d’emoció tan íntimaments lligats a la nostra existència. Sensacions que fan que comencem l’any amb un somriure de record cap als nostres éssers estimats.
Moralla amb una parell de galeretes i potser fins i tot un cabet de rap. Res a veure amb el rei de la festa de Nadal, el marisc gallec. Ni amb la gamba roja, ja siga de Dénia, de Xàbia, o d’altre zona del nostre litoral.
Sóc una acèrrima defensora del producte fresc, del peix i marisc de Llotja de Mercat. De xerrar amb la pescatera i de tenir ben clar el peix a quin port ha desembarcat i en quin moment l’han capturat. Hem de donar-li la vàlua que es mereix a tot allò que els nostres pescadors agafen del litoral mediterrani que banya les nostres llars. Producte de proximitat, de qualitat, que cal conéixer i apreciar perquè forma part de la nostra cultura de poble amb una gastronomia ben rica que barreja producte de mar i muntanya. Som o érem llauradors i mariners. Pobres però d’esperit content.
I per això sembla mentida que només els mésgrans coneguen què és allò que podem aprofitar del mar. Els joves a banda dels quatre productes estrela pocs saben que comprar. I és una llàstima perquè ací tenim espècies tan properes com l’aladroc, la sardina, la cavalla, la tonyina, la gallineta, el llobarro, l’orada… Mol·luscs com la sépia, el calamar o el polp. I crustacis com la gamba, la galera, o fins i tot la nostra estimada clòtxina. Cal fer una immersió…. I menjar.
Polpet. Putxeret de polp. Dinar d’hivern, familiar…. D’altre dels meus records d’infantesa és anar amb els meus tiets o bé a la Llotja de Calp o a la de Moraira a veure la subhasta de peix. Fins i tot el meu cosí Toni va eixir durant anys a la mar. Faena dura que mai saps que et pot deparar. Hui en dia al País Valencià la pesca dóna treball directe a uns tres mil valencians que cada any desembarquen als nostres ports més de 20.000 tones de peix fresc.
Tot i això sembla que la flota pesquera va perdent vaixells. Els joves no volen fer-se a la mar.
I és una llàstima perquè la pesca també és un valor cultural. Gastronomia i mar. Peix fresc i els seus derivats. Saladures com la moixama, llom de tonyina salat i secat a l’aire lliure. Polp sec. Aladrocs en vinagre, anxoves en salmorra, abadejo dessalat…
Un món tot nostre que et fa salivar. I que cal conservar, tot i que això signifique que ja no podem fer com dècades enrere quan ens escabussaven a la vora del Penyó d’Ifac per agafar uns eriçons de mar que després obririem com aperitiu abans de la paella que marcava la reunió familiar. I de les petxines (pitixilines a casa meua) ja ni parlar. Quin sabor a mar!
