De la mort i la vida

Tots Sants o Halloween? Heus ací la dicotomia de moda. I no sé per què car, ben mirat, Tots Sants i Halloween són una única i mateixa cosa: la celebració del dia dels morts. Amb perspectives, rituals, litúrgies i embolcalls culturals diferents, si es vol: d’acord, Però, al capdavall, això: la festivitat de la mort. Dels morts. Dels nostres morts.

Resulta curiós constatar que totes les civilitzacions del món tendeixen a solemnitzar, al voltant de l’1 de novembre, un tipus o un altre de commemoració, evocació, respecte,  remembrança, honorificació o festeig de la mort. No és, per descomptat, una casualitat. El fenomen, si parem a pensar-ho, respon a una simbòlica i lògica interpretació del cicle natural de les estacions. Vegem... És cosa sabuda que les principals festivitats se situen a l’entorn dels dies que constitueixen les principals fites del calendari anual: els dos solsticis i els dos equinoccis. La cultura cristiana, sense anar més lluny, ha assimilat el solstici d’estiu a Sant Joan —les fogueres—: de la mateixa manera que l’equinocci de primavera es correspon amb Sant Josep —les falles. Són, l’una i l’altra, festes del foc que rememoren i exalcen els jorns del calendari en què es fa més palmari el triomf del dia sobre la nit, de la claror sobre la tenebra, de la llum sobre la fosca. En l’equinocci de primavera, perquè la durada del dia aconsegueix anivellar la durada de la nit (per Sant Josep); en el solstici d’estiu, perquè es produeix, finalment, la victòria definitiva de la claredat sobre la foscúria (pels tombs de Sant Joan). Igualment, en el solstici d’hivern commemorem i celebrem el misteri de la vida que llangueix fins als últims extrems per a renovar-se, d’acord amb la roda infinita del temps, just en el punt d’inflexió en què la llum del dia esdevé mínima (i la negror de la nit, màxima), però ja comença a créixer cap a una nova primavera i un nou estiu: és la celebració de Nadal, Natalis, el naixement. I vinculat a l’equinocci de la tardor tenim, encara, una altra festa assenyalada: la de Sant Miquel, el 29 de setembre.

Però si considerem cadascuna de les quatre estacions en què els solsticis i els equinoccis divideixen el calendari i, al seu torn, dividim aquestes estacions per la meitat, tenim que novament apareixen dies amb un valor simbòlic, litúrgic, màgic. A mitjan hivern, quan encetem el mes de febrer —és a dir: a mitjan transició des dels solstici d’hivern fins a l’equinocci de primavera—, l’anual miracle de la llum que avança fent retrocedir la nit es commemora amb la Candelera, el 2 de febrer. I una cosa semblant s’esdevé amb la plenitud de l’estiu, el 2 d’agost, dia de la Mare de Déu dels Àngels; i amb l’equador de la primavera, a primers de maig, amb les Creus de Maig (el dia 3) i l’engalanament amb flors, etc.

Tots Sants —la celebració de Tots Sants— s’incardina, precisament, en aquesta compartimentació simbòlica i lògica del calendari: l’1 de novembre, tardor madura, se situa a mitjan transició des de la plenitud de l’estiu fins a l’extinció de la llum (i el naixement d’un nou cicle vital a partir del solstici d’hivern). Si la Candelera és l’anunci de la calor, la llum i la vida («Quan la Candelera plora, l’hivern ja està fora; quan la Candelera riu, ja ve l’estiu»», Tots Sants és el temps anunciador del fred, l’obscuritat i la mort («Per Tots Sants, amaga el ventall i trau els guants»; «Per Tots Sants, amaga mans», «Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat», etc.). Per això, no ens ha d’estranyar que, ara que la natura entra en letargia i mort aparent —«Al novembre, qui tinga gra que sembre»—, és quan se celebra en la cultura celta el Samhain, la festa religiosa amb què s’inicia el període d’obscuritat. Ni tampoc ens pot resultar sorprenent que aquesta fita del calendari coincidisca amb les festes que els romans dedicaven a Pomona, la deessa dels arbres fruiters; o amb la tradició anglosaxona que procedeix del denominat All Hallows Even (literalment: ‘nit de Tots Sants’), que desemboca en el celebèrrim Halloween.

Halloween o Tots Sants és, per això, una dicotomia equivalent a dir: Tots Sants o Tots Sants? All Hallows or All Hallows? Si de cas, la discussió —i la proposta d’elecció—podria centrar-se en les formes i la manera de la celebració: expansiva i festiva, o íntima i recollida. Personalment, en aquests casos, em ve sempre al cap aquell succeït popular segons el qual a un pobret li van donar a elegir un dia: «Tu què vols, un tro de pa o un got de llet?» I l’home, llest com la fam, es va apressar a contestar: «Sopetes! Done’m sopetes!» I és que l’honor i la memòria dels morts no té per què ser incompatible amb la joiosa celebració de la vida.

No obstant això, personalment —segurament per la manera amb què sempre he viscut Tots Sants a casa—, tota aquesta moda recent de les disfresses de vampirs, les cares pintades, les carabasses foradades, els caramels ensucrats i els crits histèrics de «trick or treat; truc o tracte» em semblen una perfecta imbecil·litat indolent, innecessària, absurda i exòtica. Senzillament: no n’entenc la gràcia. Però alto! Això no vol dir, de cap de les maneres, que no respecte absolutament els qui volen celebrar així Tots Sants. Cadascú és lliure de triar les imbecil·litats que vulga per a amenitzar la pròpia vida. Faltaria més! Sempre que aquestes imbecil·litats no s’interferisquen en els drets, les normalitats i les imbecil·litats vitals paral·leles que vulguen conrear els altres conciutadans. Però és un fet que aquesta moda del Halloween que ha anat implantant-se en els últims anys no fa cap mal a ningú...

Tanmateix, Tots Sants —hi insistisc— mai no deixarà de ser per a mi, d’acord amb el que sempre hem viscut a casa, una fita per al recolliment, el respecte, la introspecció, la reflexió, el record i l’enyorança: per a l’amor sempitern envers els amics i els familiars que ja no estan al nostre món dels vius. Per això, cada any, per Tots Sants, em torna des de més enllà de l’absència la imatge de la meua iaia, sempre vestida de dol. Ma mare comprant flors al mercat dels dimarts per a arreglar les jardineres dels nínxols de la família. Les visites al cementeri. El primer abric. Les converses en veu baixa i els silencis, mentre visitàvem les tombes: dels iaios, d’aquella tieta, dels iaios dels pares i els iaios dels iaios, d’aquell parent pròxim o aquella amiga estimada... Evoque, igualment, la impressió de totes les fotografies ovalades amb discrets marcs metàl·lics, enganxades al marbre inert: rostres i més rostres mirant des de la pedra la lenta desfilada dels vius. Dins les oïdes em ressonen, clarament, les oracions litúrgicament pronunciades per mon pare, que indefectiblement acabaven en aquell solemne i incomprensible «Requiescat in pace» seguit del nostre «Amén». Així mateix, puc sentir ara mateix a les pituïtàries la sentor dels crisantems i les altres milanta classes de flors que omplien —i cada any continuen omplint— els carrers de nínxols dels cementeris. Fins i tot, en fosca de la nit de la memòria, em fa l’efecte que encara flamegen  —ai!—, les animetes, o minetes, o palometes que la iaia encenia a casa, en una tassa gran, sobre dos o tres dits d’oli que portentosament suraven damunt d’uns altres dos o tres dits d’aigua. Una flameta encesa per l’ànima de cada difunt rememorat...

Sí. Tots Sant pot ser un festa tan banal i indolent com es vulga. Les criatures entre zero i cent anys, si ho volen, poden disfressar-se de vampirs, zombies, gàrgoles, bruixes, dimonis, pallassos, fantasmes, esquelets i mòmies. No passa res. Però, siga com vulga, a pesar de modes i tendències Tots Sants —mentre el món serà món— continuarà sent la festivitat de la mort: dels morts. Així ho assenyala, de fet, el cicle de la natura. I ja va bé que siga així.... Perquè, en últim terme, em fa l’efecte que no deixem de ser, també, la memòria dels nostres morts. I la consciència que, prompte o tard, nosaltres mateixos serem els morts —les animetes— dels qui en un futur vindran a habitar el nostre racó de món.

Al cap i a la fi, no és sinó des de la certesa de la pròpia mort que podem i sabem capir, estimar i fruir plenament el prodigi de la vida.