Recorde que, fa ja uns anys, el corrector de l'editorial on estava publicant un llibre em va voler substituir la paraula vaca per l'alternativa barca. Devia creure que era un error. I no: m'hi vaig haver de fer fort, per conservar la redacció original del passatge, que, encertada o no, venia a dir: "Entrada de les barques de pesca al port. Certament espectacular. Són primer punts incerts de l’horitzó. A poc a poc van prenent forma concreta fins que adquireixen, ja a prop, una presència real. Una volior de gavines escorta cada embarcació fins que enfila la bocana i amarra de seguida al moll de llevant. En queden poques —molt poques—, de vaques, a Altea. L’ofici dels vells es fa massa dur i pesat per als joves acomodats. Tanmateix, no sé com, però s’haurien de conservar. Finançant l’activitat amb diners públics, si molt convé. Ni que siga per preservar com a reclam turístic la bellesa serena, sensacional, de cada barca que arriba, cap al tard, amb un vol de gavines d’escorta oficial".
L'anècdota del corrector que volia fer-me dir que "en queden poques —molt poques— de barques, a Altea" —quan el Club Nàutic n'és ple!—, per desconeixença de l'accepció de vaca amb el sentit de barca de parella, barca d'arrossegament o barca de bou (perquè el bou és l'art, l'ormeig de pesca, el conjunt de caps i xarxes que la barca va arrossegant darrere de les portes que l'obrin, de manera que la gent de mar pot arribar a bromejar amb el fet que "la vaca sempre va davant, i el bou darrere")... L'anècdota, dic, pot servir per a il·lustrar un fet que em sembla incontestable: que al país de la mar —que és el país de les valencianes i els valencians— vivim, paradoxalment, ignorants de l'ofici, la tradició, la realitat i les paraules de la mar. Altrament dit: vivim d’esquena a la nostra gent de la mar.
Sembla, en efecte, que som insensibles als problemes, les necessitats, els usos i els costums del món de la pesca. I en el pecat portem la penitència. Avui mateix, sense anar més lluny, és possible que vostés s'ho coneguen als mercats, als supermercats, als restaurants i a les pescateries de tota la vida, perquè no hi trobaran peix fresc de proximitat. La raó no pot ser més evident: ahir divendres les barques no van eixir a la mar. Van fer vaga. Les llotges de peix no van poder obrir, perquè els mariners, carregats de raons, van voler fer sentir un crit de protesta pel maltractament injust i sistemàtic que pateixen per part de les institucions públiques (és a dir: per part del conjunt de la societat que les nostres institucions representen): un maltractament que ara es veu particularment agreujat per l'anomenat Pla de Demersals de la Unió Europea, el qual, segons sembla, ve a ser —per expressar-ho en termes de tauromàquia— una espècie de puntilla criminal i letal per al sector. Fet i fet, les mesures que el Govern espanyol amenaça d’implementar a la flota pesquera a partir del "Reglament del Parlament Europeu i del Consell, pel qual s'estableix un pla plurianual per a la pesca demersal a la Mediterrània occidental" (que aquest és el nom de la cosa), per mitjà de l'avantprojecte de Llei de Pesca que el Consell de Ministres va aprovar el passat dimarts, sembla que són un autèntic desastre que acabarà d’ofegar fatalment el sector i que posarà inevitablement en perill milers de lloc de treball que, directament o indirectament, depenen de les vaques. Ço és: de la tradicional i antiquíssima art de la pesca d'arrossegament.
És produeix la circumstància que una de les persones que més admire, estime i respecte en la vida és, precisament, patró de barca: patró de pesca a bord d'una vaca. Vam estudiar junts en aquella pàtria d’actituds, experiències i coneixences que, per a la formació de totes les persones, és el Batxillerat. Després, els nostres destins es van anar separant: els meus em van portar a Alacant; els seus, en canvi, el van menar a navegar "camins dubtosos per la mar" d'acord amb una arreladíssima tradició familiar en el món de la pesca. L'amistat i la complicitat, tanmateix, s'han demostrat indelebles al llarg dels anys transcorreguts. I per a mi —ja s’entén— és un orgull poder-me’n vantar públicament d’aquesta amistat "gran reserva": Miquel Climent Zaragoza (Miquel Climent, Miquel el Polp: fill de Miquel Climent, Miquel el Polp) és un dels millors patrons de barca, si no el millor, que ara mateix hi ha al nostre racó de món. O, per dir-ho a la manera legal del reglament aprovat al seu dia pel Parlament Europeu, un mestre de mestres quant a això de "la pesca demersal a la Mediterrània occidental".
Miquel —a força de crits, desficis, amors i sacrificis— ha heretat la saviesa del mar de son pare. L'avala, en aquesta saviesa, tota una vida de bregar diàriament en la cerca i la captura de la gamba: de la gamba roja, que és la seua especialitat. Un dia, fa anys, vaig tindre la privilegiada oportunitat d’embarcar-me amb Miquel durant tot un dia per conéixer en primera persona com són les vicissituds del seu ofici. Va ser tota una experiència. I els puc garantir que, si més no, hi vaig aprendre un parell de coses. La primera: que la seua és una professió no poc dura, difícil, incerta i arriscada, que mereix la més sincera de les admiracions i el més absolut dels respectes. I la segona: que mai més de la vida no em resultarà èticament permissible queixar-me perquè el preu de les gambes és car.
En efecte: ningú que conega de primera mà les dificultats de la pesca d’arrossegament i les penalitats de la captura de la gamba roja no pot gosar discutir-ne el preu. Alçar-se cada dia a les quatre i mitja de la matinada per a poder eixir del port a les cinc, encara de nit fosca, tornar a terra quan els comerços estan ja apunt de tancar, no poder dinar mai un plat de fideus, viure sempre blandant entre els sorolls del motor, llançar i recollir prop de dos quilòmetres de cable, patir pels colls de mar, xorrar, triar el peix, creuar els dits que aquell dia la gamba vulga pagar-se bé... No. No és precisament un model de comoditat i benestar vital. "Tu compta que, al dia, cada barca d’arrossegament, segons com siga de gran, pot consumir entre sis-cents i mil dos-cents litres de gasoil. Si el litre es fa, posem per cas, a cinquanta cèntims, fes-te compte que a la setmana se te’n pot anar, només en gasoil, uns tres mil euros: a part, paga el manteniment de la barca, el bou, els jornals, el costo... Ara tu ves a la mar, corre el bou i guanya-te’ls, aquests tres o quatre mil euros: només per a no perdre diners!".
De més a més, cada dia, per poder eixir a la mar, les barques han de travessar un purgatori inimaginable de traves administratives: un veritable camp minat de permisos, controls, criteris, requisits, mesures i inspeccions. Adesiara, els nostres mariners són tractats com a presumptes culpables de no se sap ben bé quins potencials delictes. Fins al punt que, aconseguits per fi totes els permisos en regla, diàriament, abans d’eixir del port, a les cinc en punt de la matinada, han de tramitat un avís preceptiu per a la corresponent autorització... al Govern central de Madrid! Sí: a Madrid. I el simple fet que cap barca no puga eixir a pescar des de Dénia, o Xàbia, o Calp, o Altea, o la Vila, o el Campello, o Santa Pola sense passar —cada dia— pel control i el consentiment de l'autoritat i les estructures administratives de Madrid té, sens dubte, el valor de les coses simbòliques, significatives, eloqüents.
M'ho contava ahir mateix un altre mariner amic, Amadeu Ros, patró del Cap Prim Segon, de Xàbia, que dijous —per cert— va ser notícia perquè a unes setze milles del cap de la Nau, entre Xàbia i Eivissa, va localitzar i va propiciar el rescat del cadàver d'una dona ofegada, amb un vestit de neopré, un arnés de kitesurfing i un lamentable estat de descomposició: "Amb algues d'un pam de llargues que ja li havien crescut sobre el vestit", segons que em contava. Ell, que entre altres moltíssims mèrits, ha de viure situacions tan desagradables com aquesta —perquè fa de la mar un espai habitat, amb una esperança de civilitat— m’explicava:
—Ens fan el seguiment des d’una instància que es diu "Centro de Seguimiento de Pesca", que està ubicada a les instal·lacions de la Subdirección General de Vigilancia Pesquera y Lucha contra la Pesca Ilegal de la Secretaría General de Pesca, a Madrid. No t'ho pots imaginar, Joan, quanta burocràcia afegida tenim! Cada dia hem d’enviar cinc missatges per a donar compte dels llocs on pesquem. I, a part, portem la caixa blava que cada cinc minuts ha d'enviar un senyal amb les coordenades GPS per satèl·lit. I també tenim l’AIS (Automatic Identification System), que és un estàndard automàtic de transmissió de dades per ràdio. I no sé quantes coses més... La sensació és que, en comptes de protegir el sector, volen fer-nos la vida impossible fins que desapareguem.
—Vols dir? —gose preguntar-li.
La resposta té la certesa de qui disposa de un coneixement positiu de causa sobre els avatars que condicionen la pròpia vida:
—Sí.
—Per què? Perquè sou una amenaça contra l’equilibri ecològic? —prove de furgar en la ferida.
Riu. Amadeu riu, en resposta a una tal insinuació. I riu perquè, en boca meua, la sap més provocadora que no sincera. És així que el respectat mariner de Xàbia comença a construir un discurs que ben mereix ser donat a conéixer:
—La gent hauria de saber que no hi ha ningú —ningú!— més sensible, ni més preocupat, ni més compromés amb la sostenibilitat dels ecosistemes marins que els mateixos pescadors que ens hi juguem i ens hi guanyem la vida. Però passa que hi ha interessos molt potents contra les barques nostres de tota la vida. Ací al País Valencià, i a Europa, i al món. I instrumentalitzen contra nosaltres discursos suposadament ecologistes, moltes vegades perversament finançats, perquè saben que acusar-nos d’antiecològics és una manera de difamar-nos i, al remat, fer-nos la pell.
—A quins interessos et refereixes —li pregunte, ara ja sense bromes, amb un interés franc.
—És fàcil deduir-ho: als interessos de les grans companyies multinacionals del peix congelat, per una banda; i al de les grans empreses de l’aqüicultura, per l’altra. A mesura que va desapareixent el peix fresc de proximitat, major és (i més productiu!) el negoci del peix congelat i el del peix de piscifactoria: que és un peix criat amuntegadament a base de pinsos artificials. Ramaderia industrial, com si diguérem... I la veritat: em costa imaginar pràctiques d’explotació de la mar més antiecològiques que aquestes.
—Ostres! Això que planteges és un discurs molt interessant i molt poc conegut —hi sospese.
—Clar. Perquè si bé es mira, no hi ha res més ecològic que una economia basada en els productes locals de quilòmetre zero.
—I tant! De més a més —argumente—, darrere de la pesca tradicional no solament hi ha un univers cultural i etnogràfic i antropològic i etcètera: hi ha també el potencial d’un sector econòmic estratègic, vinculat als hàbits alimentaris, a la cultura gastronòmica i, si molt em fas dir, al turisme de qualitat en general.
—Exacte! Però ara van i volen retallar-nos encara més els dies de captura a l’any. Cada any, progressivament, podem eixir menys dies a treballar. Ara diuen que són només 170, o 160 o 150 dies. I per al 2025, crec que la cosa es queda en 120 dies a l'any, només. Això és un desastre. I fa inviable la pesca tradicional nostra de tota la vida. De més a més, no té sentit: perquè la realitat és que ací els caladors estan quedant-se sense treballar! Els de la gamba, per exemple, estan explotant-se només un 10% respecte del rendiment màxim sostenible. I alguns, el 5%. Clar, tu compta: la flota pesquera s’ha reduït en un 50% en els últims vint anys. Només quedem la meitat. Si arriba. Les ajudes europees per a la renovació de la flota i per a la baixa definitiva d’embarcacions van començar el 1996, però el gros de les baixes es va produir a partir del 1999 i, sobretot, des de l’any 2008, amb la crisi. Van regular ajudes molt fortes per als qui volgueren desballestar les barques i deixar-se'n. Hi van posar una cabassada de diners damunt la taula. Però de renovació, res: a l’hora de la veritat, el finançament públic no va ser per a fer sostenible el sector, sinó per a fer-lo desaparéixer. Molts patrons van decidir que era millor no complicar-se més la vida, van desistir, van prendre els diners, es van retirar i se’n van anar a casa. El nostre és un món clarament en regressió. I ara, a pesar que queden molt poques barques, van i ens retallen encara més el dies que podem eixir a córrer el bou. I, a més, ens obliguen a pescar amb malles encara més grans...
—Sí. Tinc entés que en comptes de quaranta mil·límetres de malla, ara n’han de ser cinquanta com a mínim. A més de limitar els dies, limiten les captures. Això és un desastre, no?
—És un mig desastre, diria. Perquè no afecta la gamba, però sí les pesqueres multiespècies, més de costa, que van a la cigala, i al bacallaret, i a la gamba blanca, i al carabiner i a tot això. És una pressió asfixiant. I, de més a més, dol que ens vulguen tractar com a delinqüents. Saps què passa? Que aquesta classe de directives europees estan pensades per a l'Atlàntic, per als vaixells grans que fan grans captures d’una sola espècie (de lluç, de bacallar o de llenguado) per a congelar, i no per a la pesca tradicional de la Mediterrània. I les directives pensades per a regular la pesca d’allà, acaben servint per desbaratar la pesca d’ací, on els mariners sempre havíem sabut autoregular-nos. La pressió és brutal. Però veus? Això a França o Itàlia diria que no passa, perquè sembla que les autoritats són més comprensives, més permissives, més tolerants o jo què sé... Més respectuoses i solidàries amb la gent de la mar, diria.
—Això, com ho saps? Que tens amics i contactes en ports de França o d’Itàlia?
—No. Però és molt fàcil saber-ho: mires fotos en Facebook, o en Instagram, o on vulgues, i veus com treballen i quines coses fan allí. Si et dediques a açò, ho veus de seguida.
—Comprenc...
—Ah! I la més grossa de totes: entre les mesures reglamentades, també volen que hi haja l'obligació de portar càmeres a bord de les barques, per a controlar-nos la faena! Com si fórem criminals! Tu què trobes? —se'n fa creus, amb tota la raó del món, aquest home bo que és Amadeu Ros.
—Que què trobe? —hi replique jo—. Trobe que si els senyorets i les senyoretes dels ministeris i de les comissions europees començaren donant exemple i s’instal·laren elles i ells mateixos càmeres als despatxos privats, a les sales de reunions, als reservats dels restaurants de luxe, a l’interior dels cotxes oficials i també als salons i les habitacions íntimes de les respectives cases particulars, potser eixiríem tots guanyant en qualitat de vida, en salut econòmica, en justícia social i en sostenibilitat ecològica: molt més que obligant-te a tu a portar càmeres a la coberta del Cap Prim Segon.
—Tens raó... —celebra, enriolat.
—I la conselleria? Perquè hi ha una Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica (deu ser per nom, Senyor!), que té tota una Direcció General d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, no? Quin paper hi fa la Conselleria? Perquè supose que l’àrea de Pesca deu tindre alguna competència i hauria de servir per a alguna cosa, no?
—Sí. Tot el que tu vulgues i més... Però de la pesca mana Europa!
—I això vol dir: Madrid. No?
—Exacte! Europa, en realitat, vol dir Madrid. Tu vas a la Conselleria i tot és dir-te: "Sí, sí, sí, sí..." I després no fan res! Madrid mana. Madrid imposa. I la sensació ací és de desemparament total.
Que el món no és perfecte és cosa que anem confirmant a mesura que passen els anys i comencem a tenir una certa consciència en les coses de la realitat i de la vida. Però ahir, mentre conversava amb Amadeu Ros, vaig arribar a la conclusió que, entre les imperfeccions difícilment digeribles del món en què vivim, aquest assumpte de la pesca d'arrossegament "a la Mediterrània occidental" és un dels que clamen al cel amb una major evidència. La negligència i la inoperància dels representants polítics —dels diferents governs i de les diverses administracions, per cert— fita la perversitat i fa sospitar que potser sí: que potser Amadeu té raó i darrere de l’estrangulació que pateixen els nostres pescadors tradicionals hi ha grans interessos econòmics multimilionaris en favor de les grans companyies internacionals dels ultracongelats i dels pinsos per a piscifactories. O, fins i tot —qui sap—, en clau més local, una voluntat d’especulació amb les actuals infraestructures portuàries dedicades a les barques de pesca i les llotges del peix per a una més intensa i lucrativa explotació del turisme nàutic.
Aquesta última hipòtesi s'adiu molt bé amb la vocació nostrada que últimament hem exhibit, de voler ser els servents pobres dels senyorets rics d’Europa per mor d'un perillosísim monocultiu econòmic que l'actual pandèmia està posant en evidència: el del turisme de masses. Ho lamente. I me'n dolc. Per nosaltres, clar. Però també pels futurs turistes que vindran a visitar-nos. Perquè en comptes de mussoles, i cavalles fresques, i llobarros salvatges, i bròtoles, i sargs, i raps, i mabres, i corbes, i negres, i pagells, i besucs, i gramàntols, i cigales, i gamba roja, i orades com cal, hauran de menjar peix ultracongelat amb sabor de suro; o bé, potser, peix amb gust desllavassat de pinso per a "ramaderia industrial"...
I és que, en una setmana com aquesta, hi ha un parell de referències literàries que no solament no hauríem d’oblidar, sinó que convindria —èticament i tot!— posar en circulació en l’imaginari col·lectiu. Per Miquel Climent, per Amadeu Ros i per tota la nostra gent de la mar.
És a saber:
Una. El delitós passatge del Tirant lo Blanc, en què el protagonista, enamorat de Carmesina, confessa al seu cosí Diafebus: "Jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar, que m’ha tot comprés". Perquè aquest "aire de la mar" que colpeix Tirant després d’haver vist la princesa "mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien" es pot entendre, alhora, com un "mal de la mar" o com un "mal de l’amar". Ja s’entén l’homonímia: "la mar", "l'amar"...
I dos. Les cinc frases finals interrogatives de la recomanabilíssima novel·la Veus, la mar, de Víctor Labrado: "Ara dic jo, i tots els altres què fan allí? Ningú més vol anar a la mar? Tots a passejar turistes? / I què farem del peix? Qui el traurà de la mar?"
La nostra gent de mar no mereix que li girem l'esquena. Ans al contrari: mereix un pessic de la nostra solidaritat cívica i ciutadana, que ens hauria de portar a recordar i vindicar la vella dita popular: "El peix, per a qui se’l mereix". Ni que siga —ai!— "per preservar com a reclam turístic la bellesa serena, sensacional, de cada barca que arriba, cap al tard, amb un vol de gavines d’escorta oficial".