De dia a la biblioteca, de nit al caixer

“A la biblioteca, si et comportes –hi ha qui no ho fa– pots estar tranquil. Saps que no et faran fora, si respectes les normes, ningú no et dirà res”. Estes paraules formen part d’un reportatge del diari El Periódico, sobre la tasca que les biblioteques públiques de la ciutat de Barcelona fan com a refugi per a persones vulnerables, que troben en estos equipaments culturals, espais d’accés lliure i universal. Qui les pronuncia es un xicon francés que durant uns anys ha viscut als carrers de la capital catalana, estudiant anglés, treballant per muntar un parell d’empreses, connectant amb la gent i fent xarxa, com només es pot fer al carrer, on es comparteix el poc que es té, i el molt que poden oferir espais que des de la seua creació i la consolidació del nou model en el segle XX, s’han convertit en el lloc on democràcia, llibertat, solidaritat, comunitat i eficiència han deixat de ser paraules en un discurs, per convertir-se en regles de comportament.

Seguint la teoria dels tres espais, en la qual en l’espai privat u posa les seues propies regles, en l’espai controlat es depén d’una jerarquia –el treball, el col·legi, la universitat- i l’espai públic és aquell on les regles de comportament són consensuades socialment,  les biblioteques fa temps que van aportar un nou perfil diferenciat del que suposa “espai públic”, abans de l’explossió de les xarxes socials. No és gratuït que ara justament les biblioteques siguen el lloc on internet, les xarxes,  la gestió de la informació i com la compartim, estiguen en l’epicentre dels serveis.

S’han convertit, també, per a molts professionals, en un segon espai, un espai de treball confortable per als freelance, que els permet passar un temps mesurat fora de casa, canviar d’aires, tafanejar, un espai de “coworking” gratuït, com fa no-res ens explicava l’escriptor Isaac Rosa en una entrevista.

Però de sempre han estat una zona de confort, un primer espai, per a aquells que no tenen espai, aquells que per a rentar-se han d’utilitzar els equipaments dels serveis socials o de les cases de menjar ràpid, aquells que per a dormir, l´única cosa que no podran fer a la biblioteca, ocuparan el recer dels caixers automàtics dels bancs, potser la seua única tasca social, involuntària. 

La valoració de la tasca de les biblioteques públiques i del seu personal, trobant l’equilibri entre les necessitats de tots els seus usuaris, des dels efímers fins als vulnerables, és un indicador de la salut d’una societat. 

Cada vegada que veig alguna persona fent d’un caixer el seu dormitori a la nit, espere que durant el dia haja pogut gaudir d’una bona biblioteca, i recorde estos versos de Charles Bukowski:

la vella Biblioteca Pública de Los Ángeles

encara era

la meua llar

i la llar de molts altres

vagabunds.

discretament fèiem servir

els lavabos

i als únics que 

tiraven d’allà

eren els que 

s’hi quedaven dormits,

a les taules

de la biblioteca; ningú no ronca com un

vagabund

llevat d’algú amb qui estàs

casat.

bé, jo no era realment un

vagabund, jo tenia carnet de la biblioteca

i treia i tornava

llibres,

cabassos de llibres,

sempre al límit del que estava permés:

Aldous Huxley, D.H. Lawrence,

e.e. cummings, Conrad Aiken, Fiódor

Dos, Dos Passos, Turgénev, Gorki,

H.D., Freddie Nietzsche,

Schopenhauer,

Steinbeck,

Hemingway,

etc.

sempre esperava que la bibliotecària

em diguera: “quin bon gust té vosté, 

jove”.