(Conte de terror) Cabell d’àngel o la massacre de les carabasses 

El dia encara no s’ha alçat, la matinada de l’1 de novembre exhaureix la nit i enguany no s’ha fet el canvi d’hora, la fosca s’albira des de la meua atalaia a la terrassa de casa. El mar està embravit, com una llefiscosa superfície d’acer sembrada d’erupcions que rellisquen en direcció a la costa, on una miríada de llums led arrecera el somni dels vius. 

Avui és Dia de Tots Sants, vespra del Dia de Difunts, les portes entre el món dels vius i el dels morts s’acaben d’obrir, en breu la primera claror d’un sol taronja s’abocarà per damunt del Cap de l’Horta, dibuixant un horitzó de sang entre el blau metàl·lic i la celístia.

Ja fa fred, com cada any ha tardat només unes hores en encalçar-nos la pell encara colrada per les hores fent el fardatxo a la sorra de la platja, unes hores en què la temperatura ha baixat deu graus, d’estar per damunt dels vint, a fregar per poc el doble dígit. Aquí la transició és mínima, ja no hi ha a penes tardor, ja no hi ha a penes primavera, una gran temporada de calor, una breu temporada de fred humit i enganxós. Però encara estem en els dies de trànsit, els finestrals estan tancats, he triat la tassa amb dibuix d’enfiladissa i cascall per al café que encara fumeja a la meua aterida mà dreta, les puntes dels dits van recuperant poc a poc la seua sensibilitat extrema, la seua dermis plena de receptors sensitius envia la informació acumulada durant la nit, el tacte de la pell que han acariciat, els llocs que han visitat, la textura de les mucoses. Només hi ha un sentit que ara mateix m’ofereix tanta informació com ells: els meus ulls que copsen la presència d’embalums surant a prop de la platja, apropant-se lentament a la vora de la sorra, gronxant-se en l’aigua arrissada, fins que descansen com farcells llançats per una llanxa motora, càrregues de pols blanca, tot i que en la distància s’assemblen més a grans gossos mullats arraulits per la por. Fins que s’alcen i veig els seus hàbits esparracats, els seus ossos polits per la força de les marees, la carn esfilagarsada que els penja a la base del coll, recobrint les calaveres sedoses i els globus oculars despullats en les seues concavitats, bellugant-se com la mecànica visió d’un insecte. Note la seua mirada aquosa i morta sobre mi, la tassa rellisca entre els meus dits garratibats, sembrant el terra de bocins de fang les negres escorrialles del cafè. Una legió d’ofegats ha avançat vint-i-quatre hores la seua arribada al món dels vius, des del seu cementiri marí.

He tornat a entrar dins de casa amb la basarda al cos, calfreds que no són producte de la baixa temperatura. Al saló descansen les carabasses dels meus fills, somrient totes tres, inquietants i ridícules alhora, passe pel seu costat i me les quede mirant fixament, quan el timbre de casa toca i am fa pegar un bot, des del primer dia que ens hi vam instal·lar que vaig prendre la decisió de canviar-lo, però tres anys més tard, encara no he tingut el moment, procrastinació diuen, mandra en dic jo. No són ni les vuit del matí, qui voldrà res tan dejorn?

No he mirat per l’espiell de la porta i l’he obert d’una revolada, una mica empipat, però el que he vist només deixar lliure l’entrada m’ha enfonsat un pam els peus dins la tarima del terra. Un alè fastigós m’ha colpejat el rostre quan he temptejat de reconèixer, en les dues figures com dues pasterades de carn, ossos i parracs plantades davant meu, les fesomies de la meua iaia i la meua agüela, mortes fa més de vint anys. El temps no li prova als morts, o tal vegada gaudeixen d’una bellesa pròpia de la seua estada a l’inframón, els canons estètics són tan volubles.

“Nene, on estan?” La veu de la mare de ma mare continuava fent-me posar firmes, com quan era un macaco i m’agafava amb el pot de confitura de tomaca obert a la mà equerra i una cullera de fusta a la dreta, preparat per escudellar fins a vore el cul de vidre del pot. 

“Xè, aparta, nene”, la mare de mon pare sempre havia estat més expeditiva, i havia posat l’urpa en què s’havien convertit les seues mans ja de per se ossudes al meu muscle i m’havia espentat fora del seu camí. D’alguna manera, han ensumat l’olor de les carabasses i han anat totes dues balancejant-se cap al saló, ambdues amb una combinació d’artritis i descomposició dels teixits tendres, els tendons i els músculs, que fa recordar el seu caminar d’antany amb un pessic de Capità Barbossa. Entrar i eixir ha estat un no-res, l’una abraçant la cucurbitàcia més gran, la de 6 kilos, i l’altra amb un dimoni taronja sota cada aixella.

En passar pel meu costat m’han xiuxiuejat, no sé quina de les dues, “l’aquelarre serà sobre les deu, la convidà, després de dinar, plaça del mercat, porta els xiquets”. I s’han plantat davant de l’ascensor, remugant perquè tarda, diria que fins i tot han arribat a estampar els seus artells nus, fent ressonar la caixa del muntacàrregues com una pell de porc seca.

Mai no vaig deixar de fer cas de cada ordre, de cada insinuació de les meues iaies, no havia de començar ara, així és que hem agafat els nanos, hem aconseguit ficar-los al cotxe mentre remugaven i cridaven, maldant per la desaparició de les seues jack-o’-lanterns.

En aplegar a la plaça del mercat, les taules dels bars que nosaltres esperaven plenes ja de gent en pretardeo estan ocupades per una munió de iaies en diferents fases de descomposició, envoltant tones i tones de carabasses que van agafant, posant sobre les taules de formica i esventrant-les a cops de puny, per extraure de les seues entranyes la polpa ataronjada i ficant-la en una cassola gegant que a foc lent bull al centre de la gran esplanada, un espectacle hipnòtic, la dansa de les iaies cadàver  produint filaments de cabell d’àngel com en una cadena de producció fordiana. 

La fascinació dels nanos és total, com davant d’algú que explica El monte de las ánimas, com al cine veient Scream 7, mirant amb ulls esbatanats les seues rebesàvies pastant la massa dels bunyols i els pastissets de cabell d’àngel. 

Centenars de safates amb muntanyes de bunyols i pastissets comencen a circular, en aquest aquelarre carabasser, de mà en mà, de boca en boca, bons, molt bons, amb un cert regust putrefacte, picant. Veig com les meues iaies s’acosten, cadascuna amb un got de plàstic ple d’aniset, es col·loquen cadascuna a un dels meus costats i m’amollen un calbot al bescoll, per torns, deixant-me com a record la marca de les seues falanges descarnades. Mai no van ser de besaetes les meues iaies.