Consentits del destí

M’ho va sentenciar un dia l’amic Víctor Labrado, quan va veure que començava a renegar per no sé quina adversitat irrisòria: «Xe! No tens dret a queixar-te, moniato. Qui com tu! Que no ho veus? Tens tota la sort del món: eres un consentit del destí!»

I és cert. Ho reconec. Ho soc: soc un consentit del destí. Tots ho som, d’una manera o una altra pel simple fet d’existir i d’estar vius, ara i ací. Som realment conscients, com d’improbable (estadísticament parlant) és la combinació de factors, combinacions i circumstàncies que ha estat necessària perquè —senzillament— existim ara mateix? Davant de qualsevol frustració o adversitat quotidiana, potser hauríem d’assumir com a eslògan vital permanent la dita adverbial: «Sempre donant gràcies!» Per més inconformistes que siguem —raonablement, justament, constructivament—, fins en les conjuntures més calamitoses hauríem de saber trobar raons per a no decaure en l’enamorament vital. I recordar, tothora, mentre tinguem llum als ulls, que som efectivament uns consentits del destí només pel simple fet de respirar, pensar i sentir —amb el privilegi de la tebiesa del sol, i els beneficis inefables de la memòria, el desig i l’esperança.

Metafísiques de campanar al marge, la bona qüestió és que, últimament —això volia explicar—, la vida no deixa de regalar-me somriures generosos: experiències impagables, gestos inefables, instants eterns. «Un consentit del destí»: així, en efecte, m’he sentit fa poc per terres de la Ribera, en un parell d’actes —qui ho diria!— de presentació de novetats literàries. L’atzar va voler que es programaren en dies consecutius, i a pocs quilòmetres de distància, les presentacions dels llibres guanyadors dels Premis Altea de Literatura i Investigació en les seccions de Literatura Infantil i Juvenil (Premi Altea), i de Novel·la i Prosa Creativa (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas).

—Xe! Sembla que estigues de gira per la Ribera... —va arribar a bromejar un amic de Sueca, amb qui vaig arribar a coincidir el dos dies.

Dijous va ser el torn de la presentació del llibre D’amor res, guanyador del Premi Carmelina, a la Biblioteca Municipal de Carlet. Hi vaig compartir cartell —poca broma!— amb l’autor, Antoni M. Bonet, i amb l’admirat novel·lista Josep Lozano. Davant d’un públic entregat que omplia la sala fins al caramull, vam tenir ocasió de parlar sobre un llibre inusual, el d’Antoni M. Bonet, que aplega un total de vint-i-una narracions insòlites, colpidores i sorprenents al voltant de l’amor. Més precisament: a propòsit dels límits —extramurs— del sentiment i la concepció de l’amor. Perquè aquesta és la qüestió: l’amor —això que en diem l’amor— no deixa de ser una abstracció imprecisa: una concepció abstracta, construïda literàriament (i culturalment) al llarg del temps.  

«L’amor? Una invenció del segle XII!», advertia Joan Fuster. És, en qualsevol cas, una invenció complexa i determinant: una invenció que condiciona, orienta, avicia, somou i trastorna els principis, les actituds i les conductes de les persones. Per això constitueix un tema literàriament tan atractiu, potent i recurrent, amb capacitat de menar el lector —com en el cas dels relats de D’amor res— de la rialla a la commoció, de l’angoixa a la diversió, de l’amenitat a la sorpresa, de l’erotisme a la indecència, de l’estupor a la tendresa...

Però caldria no oblidar-ho: l’amor —la idea de l’amor— s’ha construït culturalment a força de paraules; i, quan sorgeix, és sempre, precisament, per mor del miracle de les paraules que pot florir i triomfar. Perquè, ben mirat —si parem a pensar-ho—, resulta que el sexe és als cos com l’amor és a les paraules. En efecte: el desig i l’instint sexual —tan delitós i plaent com es vulga— no deixa de respondre, com en la resta de les espècies zoològiques, als impulsos, les necessitats i les facultats del cos. Però l’amor... A què respon la noció i la propina de l’amor? D’on naix l’amor, ençà i enllà de la pura carnalitat, si no del poder, la capacitat i la llibertat de les paraules? No és sobre la base de la comunicació, el pensament, la sensibilitat i l’emocionalitat de les persones —sobre el fonament de la condició verbal de les dones i els homes— que brolla, creix i es consolida el prodigi de l’amor? Sí. Em sembla que sí. Em sembla que, efectivament, l’amor és a les paraules com el sexe és al cos. I que, en conseqüència, podem concloure que l’amor —l’obsessió de l’amor; la idea, la dèria, la mania, l’engany i la il·lusió de l’amor— no deixa de ser una malaltia de transmissió textual que, sortosament —com diria el genial riberenc Joan Fuster—, «ens permet de ser imbècils impunement».

Després de l’èxit recollit per Antoni M. Bonet a Carlet, al sendemà va tocar Algemesí. I cap allí que vam pegar, divendres, per presentar El iaio a Nova York, de Vicent Borràs (Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil). Novament vaig sentir en la pròpia pell aquesta inefable —i confortable— sensació de ser un «consentit del destí». A pesar que una afonia impertinent m’havia deixat la veu sota mínims, hi jugava amb la tranquil·litat de compartir, novament, un cartell de privilegi: a més del regidor de Cultura, Pere Blanco, hi intervenia la prestigiosa acadèmica —estimada, omnipresent, infal·lible i abracadabrant— Immaculada Cerdà; i (òbviament) l’autor del llibre, Vicent Borràs. Aquest últim demostrava, amb un ple absolut de seguidors incondicionals a la sala d’actes del Casino Liberal (gent dreta pels corredors i a la llotja, i tot!), que ha aconseguit el difícil mèrit d’erigir-se com a profeta venerat en terra pròpia.

Aquest altre Premi Altea, El iaio a Nova York, em sembla que és una obra condemnada a l’èxit. Amb una trama elemental, senzilla i bàsica, absorbeix i captiva el lector: tant que —cal advertir-ho!— és possible que aquest, en algun moment determinat, puga sentir-se traspassat i desbordat per la tendresa i l’emoció. Entre altres coses, perquè encerta al cor de la diana quant al tema tractat: la vida; la vida estimable; la vida que muta, la vida que canvia; la vida que creiem certa, ferma i sempiterna (i que, tanmateix, és tossudament inaprehensible, fràgil, efímera i fugaç). Sí: després de confessar públicament que, mentre la llegia, vaig ser incapaç de reprimir en un moment determinat una llàgrima grossa i tèbia regalimant-me galta avall, més d’un lector m’hi va confirmar, amb deliciosa nerviositat, que també havia plorat. Perquè aquesta novel·leta breu de Vicent Borràs és, efectivament, una petita genialitat sobre la vida... I sobre la mort. És a dir: sobre la mort com un fenomen no solament indestriable de la vida, sinó essencial, definitori i indispensable per a la mateixa consciència de la vida.

És, juntament amb el de l’amor, l’altre gran tema de la literatura i, en general, de la condició humana —si és que en realitat no es tracta d’un únic i mateix tema—: el de la plena consciència de la mort, i la pletòrica intensitat de la vida. I és que, per més tabú que el vulguem declarar (per més que el vulguem defugir i amagar), el tema ens és present i indefugible des del mateix dia que aprenem a dir-les i a contraposar-les, aquestes dues paraules: mort i vida —paraules iniciàtiques, reveladores, sagramentals. Perquè així que les fem nostres, en fem nostres també el misteri, el desconcert, la por; la perplexitat, el desassossec, l’angoixa; la urgència, la quimera, l’alegria. Heus ací la qüestió, per tant: són novament les paraules  —i l’art de les paraules, que és la literatura— les que ens propicien la plena consciència de la mort i de la vida. El cos —els impulsos, les necessitats i les facultats del cos— a penes si ens propicia un instint imprecís de supervivència: són en realitat les paraules les que ens proveeixen de la noció i el discerniment de saber-nos provisionalment, fugaçment, limitadament vius.

Aquesta en pot ser, per tant, la conclusió: que l’amor i la vida —la plena consciència de la vida— són malalties de transmissió textual. Que és tant com dir que l’amor i la mort —la plena consciència de la mort— són, en efecte, malalties de transmissió textual. Potser convé recordar-ho i tenir-ho present, de tant en tant, superant els tabús absurds que ens impel·leixen a ignorar-ho —ingènuament, agenèsicament, puerilment—: ni que siga perquè, sempre donant gràcies, ens puguem sentir feliçment com els «consentits del destí» que som.