Com un record d'infantesa

El prodigi es va produir el passat dimarts, a Alcoi. Havia de participar en la presentació del nou llibre —fresc, saborós i necessari— de Jordi Raül Verdú: Contes a la fresca. Vaig fer el desplaçament, des d’Altea, per Benimantell, Confrides, Benasau i Benilloba. Naturalment, vaig fer una litúrgica parada a la Venta Nadal, amb el pretext de comprar embotits (no aptes per a vegans). I vaig aconseguir arribar a la ciutat del barranc del Cint amb temps suficient per a fer una picardia hedonista abans de començar l’acte: entaular-me uns minuts a la terrassa d’un bar de la plaça de Dins per fer això que a la Ribera en diuen "un refresquet".

"Una aigua amb gas, per favor", vaig demanar a la xicota que atenia les taules. I la jove de seguida va tornar, sol·lícita, amb una Vichy, una copa, un somriure i —obsequi de la casa— un petit bol de vidre amb quicos, cacaus i aperitius secs. Tan bon punt la cambrera se'n va anar un colom agosarat va vindre a posar-se damunt la meua tauleta. Temptejava l’escenari. Buscava menjar. Feia moviments ondulants. Hipnòtics. Aparentment indecisos. Girava sobre si mateix, encongint i allargassant el coll. I, com qui no vol la cosa, s'anava apropant poc a poc al bol dels fruits secs, vigilant —ara amb un ull, ara amb l'altre— que jo no l’agredira per l’atreviment.

Finalment, amb un moviment veloç i precís, va picotejar amb el bec un primer granet de dacsa torrada. I se’l va empassar coll endins. Però de seguida un segon colom hi va arribar voletejant i es va posar al costat, també damunt la taula, disposat a picar igualment de manera goluda i àvida. I tot seguit, encara, un tercer colom s’hi va sumar a la festa!

—No, no els deixe, no els deixe! —em va avisar la xica que m’havia servit la Vichy, visiblement contrariada—. Si els deixa, ho escamparan tot i després em tocarà plegar-ho a mi!

Va ser com si em despertara d’un somni. Perquè m’hi havia quedat embadalit, amb la visió dels tres coloms —dos, blancs; el tercer, entreverat blanc i negre— desafiant-se, movent-se, disputant-se entre ells els nutritius grans del petit bol de vidre que la xica havia deixat damunt la tauleta. Tan encativat estava que l’advertència de la treballadora em va arribar ja massa tard: quan el bol s’havia buidat del tot i alguns fruits secs picats per les aus havien quedat indignament escampats damunt la taula i, fons i tot, per terra.

—No passa res, no es preocupe que ara li ho torque —em va dir la jove, amb veu resignada i amable. Però per al seu fur intern, la xica segur que devia dir-se: "De xavo bacora: un altre imbècil, que no sap espantar els coloms..."

Pobre de mi, no vaig saber explicar-li, a l'amable i soferta cambrera, que aquella escena dels coloms m'havia embadalit d’una manera especial perquè, de sobte, havia reconegut perfectament aquell espai! Sí: era aquella plaça. Va ser com una revelació: perquè diria que, en aquella plaça, la plaça de Dins d’Alcoi, va ser on em vaig perdre per primera vegada en ma vida.

Ho conte: perquè és breu i la cosa tampoc no té un gran misteri. Era jo a penes una criatura de dos o tres anys. Havia anat amb els pares a visitar la família per les festes de Sant Jordi. Recorde fotogràficament, amb colors esbravats, el bullici de la gent, les músiques llunyanes, l’alegria de la gent. En conserve encara la perspectiva del xiquet, que agafat de la mà del pare o la mare, veu els cossos dels adults alts i allargassats enfilant-se cap a la llum d’un cel de primavera, on suraven un pomell de globus de colors sostinguts per fils blancs. Sí. Diria que sí: aquella era la plaça on em vaig perdre, de menut, només que en el meu record d’infantesa aquella plaça de Dins semblava mil voltes més gran. Perquè aleshores Alcoi era, per un xiquet d’Altea com jo, una espècie de Paris, o Roma, o Berlín, Nova York.

Encara ara evoque les meues manetes de criatura, inopinadament lliures de la mà adulta. I la delicada fantasia d’unes unes bombolles de sabó que lluïen amb un feix de colors com el de la ratlla de Sant Martí: unes bombolles fascinants que prodigiosament suraven per l’aire, entre la gent. I aquelles manetes menudíssimes meues —que eren i no eren encara les mans familiars quadrades i venoses que dimarts sostenien la copa de Vichy a la tauleta de la plaça de Dins d’Alcoi, sense decidir-se a aüixar els coloms— provaven fa milanta anys d’abastar aquelles bombolles tan meravelloses que màgicament voletejaven entre la gent. Fins que —potser sense ser-ne conscient— es veu que em vaig perdre, definitivament, enmig de la multitud, a Alcoi, en aquelles remotíssimes festes de Moros i Cristians.

—Potser és per això, que m’agrada tant tornar a Alcoi: perquè a Alcoi és on em vaig perdre per primera volta. I a Alcoi prove de retrobar-me, sempre que puc... Amb amics, coneguts i saludats com Jordi Raül Verdú: una persona que estime i admire molt especialment... —em vaig sorprendre que deia, no sé per què, durant l’acte de presentació del llibre, després de la intervenció de la gran Verònica Cantó, autora del pròleg.

Tanmateix, no va ser sinó un parell de dies després que vaig aconseguir trobar resposta per a les estranyes sensacions viscudes aquests dimarts a Alcoi. Va ser a Alacant, dijous, durant el merescudíssim acte d’homenatge a Emili Rodríguez-Bernabeu que va tindre lloc a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant —organitzat per Acció Cultural del País Valencià amb la col·laboració de la Universitat d’Alacant i de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Hi vaig retrobar, després d’una eternitat sense haver coincidit amb ell, el poeta i filòleg de l’Alfàs del Pi Jaume Pérez Montaner. I Jaume, en el seu parlament —confegit amb la inefable autoritat que atorga tota una vida dedicada al fet literari—,va venir a dir (entre moltes altres coses referides a l’obra del poeta d’Alacant): "Al capdavall, tots els versos profunds venen de la infantesa, o els versos millors, els millors poemes, tots pouen en les aigües fosques i inquietants de la infantesa on, sota aspectes tranquils i assossegats, habiten el misteri i el mite".

Certament: tots els versos —com totes les literatures i totes les vides— procedeixen del mite, el paradís, la font i el misteri de la infantesa. Per això, a mesura que anem fent anys en el camí de l’existència, prenem a poc a poc certesa en una intuïció inicialment imprecisa. És a saber, que la vida —la vida tota, la vida entrega— se’ns representarà, en l’últim instant de llum als ulls, exactament així: com un record d’infantesa. Talment com un colom carronyaire que ha perdut l’instint de volar. O, tal volta, senzillament, com una fràgil bombolla de sabó, tornassolada, que s’esclafeix i s’esvaeix entre les mans menudes d’una criatura de dos o tres anys —una mans que són i no són les mans fràgils, ossudes, venoses i arrugades d’un vell irremissiblement perdut, que íntimament enyora les mans certes, fortes i segures dels seus pares en l’alegria d’unes remotes festes de Moros i Cristians d’Alcoi.