En la tradició denominativa valenciana, des de fa uns quants segles que l’enfocament semàntic va derivar cap a un ús impersonal del verb onomàstic. Els valencians no ens diem, ens diuen. La semàntica ha portat a una evolució sintàctica, que serveix com a demostració de caràcter. La confusió absoluta entre els valors essencials de la persona, exemplificats pel seu (pre)nom i les qualitats passatgeres i circunstancials que atorga el (sobre)nom, o el malnom, en la dualitat d’origen entre la sintaxis pronominal, la del nom intern, familiar i personal, i la impersonal, la dels malnoms rebuts per la tribu, on aquell deixa de tindre valor, no important tant com es diu u mateix, sinò com li diuen els altres, el valor extern, el que dóna la societat a l’individu. A tu et diuen Barrabàs.
Els noms són l’element identificador clau, el que se’ns dóna només nàixer per tota la vida (llevat de què en faces el canvi i, tot i això, serà una assignació arbritària) i que produïrà drets i deures jurídics. Aquesta és la importància dels noms. En el món contemporani, no només els individus, les persones, es bategen, fent servir el terme en tot el seu sentit simbòlic i metafòric, sinò que li donem nom a les empreses, als organismes, a les institucions, fins i tot als recintes esportius. Els diem d’alguna manera. I acaba sent moltes vegades més important com li diem, que com es diuen. Nou Estadi, Camp Nou, Chamartín, els diem, tot i que es diuen d’una altra manera.
Ja de fa unes dècades la tasca d’anomenar s’ha professionalitzat, ha agafat propietats de disciplina i, fins i tot, s’ha anglificat, com toca perquè sone a modernitat. El món de la publicitat ha creat dos nous perfils, el verbal branding i el naming, disciplines ambdúes que tracten de donar valor afegit a les relacions que s’estableixen entre una marca i el seu públic objectiu. La veu, el to, l’estil de la identitat verbal es troben estretament relacionats amb la seua personalitat, els seus valors i les actituds vers l’entorn.
La CVMC ha tirat les xàrcies per un territori marí massa extens, per tal de pescar aqueix atribut nominal que els valencians volíem diferenciar de temps passats de mitjans de comunicació públics marcats per la brutícia i la desídia. No ha volgut comptar només amb els experts en naming per a trobar el nom de la nova televisió, de la nova ràdio valencianes. Però ha sigut un d’ells (se suposa) qui ha aportat aquest À. de connotacions matemàtiques i lectura fractal. Les empreses que s’hi dediquen, a la cosa aquesta del verbal branding, solen comptar entre els seus departaments, amb un que es dedica a la verificació i disponibilitat jurídica de noms en qualsevol lloc del món. Per si les mosques, ocurrències enllà.
Potser li acabarem dient la Nova Canal 9, o potser farem com el protagonista del relat del neuròleg i gran estilista de l’escriptura Oliver Sacks, L’home que va confondre la seua dona amb un barret, i, en un atac d’agnòsia visual, confondrem l’ À. amb la boina d’un modern.
