La passió llibresca pot tindre un revers perillós, i més quan eixa afició aplega a col·leccionismes insospitats
Se’n parla poc del drama que representa l’acumulació de llibres. Camí de l’edat provecta –as myself–, i davant la reducció d’expectatives més o menys depravades per una clara i progressiva deserció corporal, aquells altres vicis que ens ocuparen bona part (però només una part) dels dies més daurats ara reclamen el monopoli absolut de tot aquell temps que no dediquem a dormir o a les ocupacions laborals, eixos purs utilitarismes. En el meu cas, aquells altres vicis eren i són comprar i llegir llibres.
La condició ara monopolística d’estos vicis es pot vore reforçada si tens –as myself– la sort (molta) i la desgràcia (poca) de tindre una casa de bon tamany. Perquè serà la coartada perfecta per a donar eixida –sense fre ni mesura: lasciate ogni speranza– a la compulsió compradora més aberrant, ja sense la menor opció de compassar cada nova adquisició amb la seua pertinent lectura, i en una desproporció de 20 a 1, aproximadament. I això, llegint molt.
El cas és que tot açò (tota esta acumulació sense sentit, dic) provoca tal distorsió domèstica que em veig ara repetint aquella penosa pauta d’amagar l’entrada de llibres a casa, una activitat vergonyant que ja practicava –oh, aquells dies– amb ma mare, i que ara torne a repetir patèticament amb la meua dona. Ocultació de bosses o paquets, visites furtives a l’oficina de correus, llibres amagats entre la roba en travessar la porta de casa (i el canvi climàtic no ajuda), o maletins o portafolis de teòrica funció laboral però que protegixen l’ocult, preuat i únic botí.
Quan qui patix la malaltia –as myself– es troba ja en un estadi avançat, una estranya ànsia de totalitat apareix, i comences a parlar amb altres tronats de la mateixa estirp en termes de pura bogeria: “Em falten quatre Stendhal”, deia jo l’altre dia a un conegut del ram, amb veu baixeta i mirada que supose esquiva. “A mi huit per a tindre tot George Orwell”, em contestava el pobre home, destrossat.
Però el deliri màxim aplega amb l’obsessió cap a un mateix i concret llibre, i a totes les seues edicions. Ja m’haguera agradat a mi que les meues fílies em conduïren a l’adoració d’alguna obra d’escriptor complicat, de filiació centreeuropea preferentment, d’eixos als quals tan aficionats són els nostres filòsofs de marjal, tan savis ells. Però els déus em portaren a Bomarzo, eixa obra magna de l’argentí Manuel Mujica Lainez, tan plena de llum, i als dies plaents de la seua primera lectura, inoblidables com la primera dosi d’un addicte.
Col·leccione Bomarzos com qui col·lecciona cotxes antics, amb la mateixa i reiterada emoció de qui renova una vella aliança amb la felicitat. Compre ací i allà, i no discrimine entre edicions antigues, modernes, usades, noves, en un volum, en dos, publicats ací o allà, a Amèrica. I traduccions, clar. Tot servix –o no– per a satisfer aquella ànsia totalitzant, l’estadi superior de la malaltia llibresca.
Fa poques setmanes, de viatge per Barcelona amb la meua filla, en una llibreria de segona mà del barri de Gràcia trobàrem un vell Bomarzo, de pàgines engroguides. Vaig comprar-lo amb la satisfacció habitual (ho faig com qui rescata un nàufrag), i després li’l vaig regalar i dedicar a qui m’acompanyava, que ara té la mateixa edat que jo tenia quan vaig tastar eixe delicat verí. Potser així entendrà més les penúries dels malalts –as myself– i també part de l’herència que li espera.
Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).