La Rossa

Pensava que tenia nom de flor, amb una sola esse, fins que vaig vore el mural de la dona de cabell daurat i ulls verds que em recorda a ma mare i, ara sí, vaig fixar-me en el nom: La Rossa. Dos esses, i no una.

He arribat prompte, queda encara més de mitja hora per a la presentació del llibre, i he dubtat entre entrar a la cafeteria d’enfront o directament a la llibreria. Guanya la segona opció, que jutge mil vegades més divertida, lluminosa i plena d’eixe silenci que m’agrada.

Al caliu de la llum i dels llibres, centenars de noms d’escriptores m’esperen en les prestatgeries. Jo, que somie amb la visió del meu en una, somric suaument mentres repasse els lloms i les cobertes amb els dits. Jane Austen, Simone de Beauvoir, Pardo Bazán; Sara Mesa, Han Kang, Eileen Chang.

Veïnes les unes de les altres, pense en les generacions que les separen però les unixen, en la paradoxa temporal que acaba en mi d’alguna manera; i també en la quantitat d’obstacles, conscients i inconscients, que moltes d’elles han hagut de superar. I repare encara en una cosa més important que els obstacles: la decidida voluntat de superar-los que tantes d’eixes artistes han tingut. Perquè des d’una habitació, pròpia o aliena, alguna d’elles, replegada sobre si mateixa, escrivia, en un exercici necessari d’abstracció del món que l’envoltava, d’allò establit, d’allò corrent. I quina feblesa, la d’allò establit, quan senzillament se li planta cara. Quina por, la d’allò establit, i quin calfred sent quan algú, enmig de l’embrolla de sers que camina amb la mirada perduda, de sobte es deté i es mira els peus, i es mira les mans, i mira al cel un moment abans de girar sobre els talons i marxar en sentit contrari.

I hi haurà, clar està, el preu a pagar, i el vertigen. Ningú ha dit que seria fàcil. Existix l’angoixa com existixen les paraules. Però això ja ho sabíem, no? Potser no cal, l’advertència.

Mentres escolte la meua exmestra, Puri Mascarell, presentant Escrito en la carne, tinc les cames creuades l’una sobre l’altra. Li envege la facilitat de paraula, la veu que no tremola i l’expressió divertida, de qui ho està passant bé. Al meu voltant, la majoria dels assistents són encara més jóvens que jo, i escolten com contagiats d’eixa expressió divertida. En la ronda de preguntes parla una xica, un xic, dos xiques més, i fins i tot jo, que no soc amiga de parlar en públic.

Però és que allò sembla una llar, càlida i tan segura… de foc rogenc, com els cabells de la rossa pintada en la paret.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec