De l’amor i l’obsessió

L’altre dia, unitat temporal que tant podria ser ahir com fa un any, intentava posar orde a totes les idees que em venien com un estol d’estornells, que els veus i no, que es desplega i replega i ara fa formes i de sobte són només mil punts en el cel. Perquè ja fa dies que este article està covant-se al meu cabet, amb tantes coses per dir i tantes altres que no dir, i és dificilíssim fer-ho cabre tot en 400 mots, l’equivalent a dos minuts i mig de lectura.

I tot venia arran d’una relectura de Mireia, de Puri Mascarell (Drassana, 2022), i d’una mirada nova a les complexitats que amaga esta història de tints gòtics. Si bé en un primer terme el fil que vaig estirar fou el de la bogeria de les dones, els internaments forçosos en els psiquiàtrics, la consideració d’histèriques i el maltractament històric i sistemàtic als pensaments femenins dissidents –temàtiques on ja m’havia escabussat recentment amb Maggie O’Farrell i Marilar Aleixandre–, en esta segona ocasió el tema que se’m perfilava més destacat en la història era aquell amour fou que comporta la pèrdua de perspectiva i, sobretot, l’obsessió i tot allò que conté de violència.

Sovint, emprem la metàfora de la bogeria per a referir-nos a l’amor. I quan ens n’eixim, perquè de l’amor se n’ix, recordem l’enamorament com una etapa boirosa, d’ànim alterat, emocions exacerbades i certa irrealitat. Si les seues fases, que tots vivim en algun moment de la vida, són o no formes molt lleus dels trastorns mentals ho haurien de dir els psiquiatres, però resulta impossible no assimilar certes vivències de l’arravatament a les alienacions transitòries.

I ara que som gent deconstruïda, que identifica sense dubte la més mínima ferum del constructe podrit de l’amor romàntic que se’ns ha inoculat en els últims segles, alimentat pels Heathcliffs i els Romeus de la literatura i el cinema, ara que som gent que alça la bandera roja davant dels primers senyals de toxicitat, sobretot en les relacions alienes, no podem de cap manera vore de la mateixa manera algunes de les històries que abans ens commovien. Les observem críticament i arruguem el nas, convençudes que l’amor bo és l’amor assossegat i discret.

Però a l’hora de la veritat, quan t’ho trobes de cara, ¿qui posa la mà al foc i diu que d’esta aigua no en beuré, no arriscaré la meua pau emocional per una passió obsessiva de les que ho fan trontollar tot, aquell llamp que et trenca els ossos, que escrivia Cortázar? ¿A qui no li agrada un bon terratrèmol que ens diu que estem vius, molt vius? Canten Mishima que “no existeix l’amor feliç” i és cert que un punt de drameta fa més emocionant el que contarem als nets. Perquè de les vides tranquil·les no se’n fan novel·les, veritat?

Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.

@miss_mgd