Cireres i paraules

Llig, per casualitat, en el Recull de refranys valencians, de Vicenta Adell Cerdà, publicat a Paiporta, una unitat fraseològica que em crida l’atenció: «Les paraules són com les cireres.» En Els refranys catalans, de Maria Conca, publicat a València, també apareix una dita semblant: «Les paraules s’enreden com les cireres.» I encara continue trobant, ací i allà, versions d’aquesta mateixa parèmia: «Les paraules són com les cireres, en vols treure una i n’ix un bolic» (El refranyer, de José Gargalló, a la Vall d’Uixó); «Les paraules són com les cireres, que una en porta d’altres» (Refranyer temàtic, d’Adolf Gisbert, a Godella); «Esser com ses cireres, que n’agafes una i te’n surten mitja dotzena» (Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra, de Jaume Alzamora, a Mallorca); «Cireres i mentides, unes de les altres tiren» (5.000 refranys de nostra terra, de Josep Pujol, a Tarragona; i el ja citat El refranyer, de José Gargalló, a la Vall d’Uixó); «Les raons són com les cireres, que les unes porten les altres» (El refranyer de Joan Viladot, de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, a Lleida) o «Ser com les cireres, n’estires una i en segueixen un rastre» (Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa, de Joan Moreira, a Tortosa).

Es tracta òbviament, d’unitats fraseològiques equivalents, que comparteixen una mateixa significació. És a saber: que en una conversa o en una discussió, les paraules —o les raons— s’enganxen les unes a les altres i no se sap mai on poden menar, ni tampoc quan poden acabar. És a dir: que converses i discussions poden començar amb una sola paraula, i que sempre resulta impredictible la durada o el final que tindran. En aquest últim sentit, l’expressió de les cireres que «porten les unes a les altres» resulta equivalent a aquella altra segons la qual «una llarga caminada comença amb un sol pas», etc.

Siga com vulga, aquesta imatge de les cireres enredant-se les unes a les altres, com un paral·lelisme de les paraules —o les raons— que s’entrellacen successivament de manera indefinida fins a un final improvís, em crida poderosament l’atenció —dic— perquè, segons crec recordar, és una comparació que de vegades feia servir també la meua iaia paterna, però per a un altre tipus de context. «Els besos dels enamorats són com les cireres, que s’enganxen les unes amb les altres i que, quan comences, ja no pots parar...», venia a dir, més o menys, la meua iaia d’Altea (si no amb aquestes amb unes altres paraules). Ja s’entén: que en matèria de besos —de besos enamorats—, tot és començar. I que un primer bes en porta un altre. I aquest, un altre. I un altre, i un altre, i un altre. I un altre més. I que, talment com amb les cireres —roges, saboroses, dolces, carnoses, sucoses, mengívoles—, resulta difícil dir: «Prou, parem; fins ací, punt i final.»

Aquesta imatge popular de les cireres enredades ve ací al cas perquè, si parem esment als repertoris fraseològics citats, constatem que una tal imatge projectada sobre el fenomen de les paraules que s’emboliquen, se succeeixen i tiren les unes de les altres serveix tant per a referir contextos amables, plaents i suggeridors («converses») com per a situacions comunicatives malagradoses, hostils i desplaents («discussions»). I, quant a les «raons», qui més qui menys intueix perfectament que més encara que aquestes raons les desraons són sobretot «les unes porten les altres». Altrament dit: que l’absurd només condueix a l’absurd; que els despropòsits generen despropòsits; que la irracionalitat engendra irracionalitat; que l’aberració ocasiona aberració; que els disbarats multipliquen els disbarats; que les monstruositats provoquen monstruositats; i que —en definitiva— la barbàrie i el salvatgisme són sempre efecte i causa de més barbàrie i més salvatgisme.

Heus ací —vull dir— l’evidència: que la guerra —qualsevol guerra— condueix a la guerra. Al rastre anorreador i putrescent de la guerra. La dialèctica de les bombes i el llenguatge de la mort origina, indefectiblement, una absurda espiral de destrucció, dolor, inhumanitat i ofuscació: una espiral de final insondable —i insadollable— amb resultats sempre imprevisibles. Potser precisament per això, aquests dies, mentre visione les imatges de guerra impúdicament retransmeses per televisió —amb incredulitat, ràbia, desconcert, impotència, malhumor i el cor en un pessic—, no puc evitar evocar, com qui cerca refugi als soterranis del teatre de la vida, el somriure bondadós i intermitent de la meua iaia mentre m’advertia picardiosa ara fa una quarantena d’anys: «Els besos dels enamorats són com les cireres, que s’enganxen les unes amb les altres i que, quan comences, ja no pots parar...»

Ho sent, però... Què volen que els diga? Cireres per cireres, m’estime molt més les paraules que no els tancs; més les raons que no els míssils; molt i molt i molt més els besos dels enamorats que no les tristíssimes perversitats d’una conflagració bèl·lica. I ja em perdonarà qui m’haja de perdonar, però de les cireres de la vida —roges, saboroses, dolces, carnoses, sucoses, mengívoles— m’estime molt, molt, molt, moltíssims més la sensualitat, el plaer i la voluptat que no l’odi, la ràbia i la sang.

Caldrà insistir-hi, tantes voltes com faça falta. Amb cireres i paraules, si molt convé: sí a l’amor, no a la guerra.