La primera vegada que et vaig atalaiar romanies en una anomenada llibreria. Estaves copsat escatejant els llibres que tenies a l'abast. Recercaves un llibre de qualitat pel que semblava i jo et mirava des de la primera prestatgeria. Et badava corpresa però no m'adreçares ni una sola llambregada.
Et vaig tornar a clissar i tampoc no parares esment de la meua presència. Potser és per la meua llengua que és la catalana... Anaves i venies d'ací cap allà, jo et mirava des dels estants més allunyats, supose que buscaves un llibre de qualitat i no el trobaves. La literatura vertadera és difícil de trobar, pensí, hi ha tants de llibres... tanta informació al món... com trobar un exemplar únic d'aquests que romanen a través dels segles? Però què és la literatura sinó una obra dirigida a uns pocs? A pesar de la seua modernitat, és una obra única que fa replantejar-se tot l'horitzó cultural. T'entenc, hi ha llibres que naixen amb data de caducitat, com els iogurts. Naixen de pressa i es llegeixen també de pressa i al cap d'uns anys moren com les persones que els escribiren i mai més no es torna a parlar d'ells, però una obra de Jesús Moncada, de Carme Riera, de Mercé Rodoreda un Tirant lo Blanch romanen al record de milers de persones inclús després de la mort dels seus autors i reformulen tot l'univers de llibres que el componen com si d'un sistema o un trencaclosques ben estructurat es tractara.
Des que t'havia vist em defallien les potències de l'ànima i em vaig proposar cridar la teua atenció perquè et necessitava conéixer. Fou aleshores quan la bibliotecària topetà amb mi i tu em recollires molt atentament i et quedares encisat mirant-me. Em fitaves de dalt a baix, per davant i per darrere i sobretot en sentit horitzontal, això sí, sempre d'esquerre a dreta, però mai de dreta a esquerre perquè no sóc d'escriptura àrab. Els teus ulls semblaven dos estels blavosos que em miraven embadalits com si hi haguessen abastat quelcom d'inaprensible. M'intimidaves, però m'agradava.
El nostre amor era un foc sense fum però jo no et podia abastar. Jo només era el principi i qui sap si l'última!... Potser m'utilitzaves com si fos una baieta... En canvi tu per a mi eres tot el que jo posseïa. Potser jo era una sèptima planta sense escales... Si tu no m'estimares jo no tindria futur, moriria tan bella!... Sense tu estava condemnada a la desaparició, malgrat quedar-me algunes persones que encara m'estimaven... la gran majoria dels que em coneixien des de xicotets em menystenien. Però si tu m'estimares potser jo tindria alguna esperança, potser tot no estava perdut i els meus esforços per seguir viva donarien els seus fruits...
Però els fils no els manejàvem nosaltres sinó el de dalt. Jo havia estat perseguida i condemnada a mort gairebé des del principi, bé vaig tenir una època daurada, però desprès vingué la decadència on només demanava una cosa: Expressar-me amb llibertat. Però vaig patir una llarga condemna de silenci, i fins i tot els que m'estimaven em menystenien o inclús em rebutjaven. Alguns lluitaren per salvar-me els mots i els records, vaig seguir viva gràcies a d'ells, i els records són la meitat de l'ànima! Encara no estic recuperada del tot, sobretot a l'àmbit acadèmic, sóc un ocellet ferit... però potser si tu m'estimares potser em guariria.
La llar t'escalfava les cames i tu m'acaronaves amb tendresa mentre m'esguardaves captivadorament. I fou aleshores quan et vaig dir que t'estimava. No pot ser... ja ho sé... pertanyem a dos móns diferents... no pot funcionar... som entre la realitat i el desig... tu ets la realitat i jo sóc el marc i no el podríem fondre del tot... et deliries.
I vas alçar els ulls amb la mirada perduda en la llunyedat sense saber que et deia a tu.
