És fruita del temps: com les magranes, les mandarines, les castanyes, els codonys o els bolets, a finals d’any —de cada any— apareix la temptació de sospesar quines commemoracions serviran d’excusa durant l’any següent per a remembrar obres, figures, autors, esdeveniments. Es tracta d’albirar les remembrances que seran pretext per a organitzar, articular i justificar, en entitats públiques i privades, un determinat programa d’activitats culturals. Al nostre racó de món, per exemple, l’any 2017 oferirà, només en l’àmbit de la literatura, algunes efemèrides que ja han estat assenyalades per estudiosos, gestors, polítics i institucions: el 2 de març se celebraran cinquanta anys exactes de la mort de José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín; el 28 de març comptarem quinze lustres precisos de la mort de Miguel Hernández Gilabert; i el 21 de juny —és cosa de no creure— farà ja 25 anys de la mort de Joan Fuster i Ortells. Però a més d’aquests, hi ha un altre aniversari que no hauria de passar desapercebut i que s’hauria de celebrar com cal: el centenari del naixement del poeta alcoià Joan Valls i Jordà.
Efectivament: el pròxim 1 de maig de 2017 es compliran cent anys redons del naixement de Joan Valls, un dels poetes més estimats, celebrats, coneguts i reconeguts de les lletres valencianes contemporànies. Valls, «el poeta d’Alcoi», és (amb permís del gran Estellés) un dels poetes valencians contemporanis d’obra més dilatada, sòlida, viva i consistent. Sempre he pensat que l’obra d’un poeta —i, en realitat, de qualsevol escriptor, amb independència del gènere que conree— val i es mesura, al marge de modes acadèmiques, segons la capacitat de les seues paraules per a activar amb eficiència i profit el prodigi de la comunicació: per a traslladar missatges, agitar coneixements, despertar idees, provocar pensaments, compartir sensacions o desfermar emocions. Un autor és viu en la mesura que la seua obra és capaç de continuar comunicant; si és capaç de conservar lectors que continuen transitant i festejant els camins suggerits pel discurs de la prosa o els versos.
Els seminaris, les enciclopèdies i els manuals van plens de novel·listes, assagistes i poetes morts: farcits de noms d’autors sumptuosos que ningú ja no llig. Per contra, Joan Valls, infreqüent a les aules i els congressos, és un poeta ben viu. Inusualment viu. Vivíssim. Els seus versos són adesiara llegits i recitats públicament —i en privat— en actes de record i homenatge. I fan vibrar la pell i l’esperit, sense anar més lluny, dels membres l’Associació Amics de Joan Valls, de la majoria dels alcoians de pedigrí i, en general, dels bons lectors de poesia en valencià.
Alcoi ha declarat institucionalment —i amb justícia— el 2017 com a «Any Joan Valls». I és de suposar que les més respectables i imaginatives forces d’això que alguns en diuen l’alcoiania s’organitzaran i s’uniran per confeccionar-hi un programa de celebracions com cal. Però Joan Valls, sobre ser «el poeta d’Alcoi», és també un poeta universal. Tots els poetes estimables ho són. I s’entendria malament que l’Any Joan Valls no transcendira la ciutat dels ponts. La seua obra —singular i icònica en el seu context— mereix, durant l’any del centenari, projeccions i ressonàncies, si més no, en el conjunt de la societat valenciana. I ací les institucions —el compromís institucional— s’entén que haurien de ser determinant.
Aquestes idees em passaven pel cap l’altre dia mentre conduïa de bon matí en direcció a Banyeres de Mariola, on l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert (conjuntament amb l’Associació Cultural Font Bona i el Centre d’Estudis del Museu Valencià del Paper) havia convocat la X Jornada de l’Espai Cultural Enric Valor, amb disset centres d’estudis locals o comarcals. La serra de Mariola s’exhibia esplendorosa, vestida de tardor. Tan punyent era la bellesa que vaig haver de parar el cotxe. En vaig eixir i em vaig delectar amb l’aire pur, humit i fresc. L’espectacle de les oliveres, les carrasques, els teixos, els aurons, els pins, els galers i els xops banyats pel reixiu, tocats per una boira delicada, em va evocar el color de les quimeres. I és que, a part del monstre de la mitologia grega amb el cap i el pit de lleó, el ventre de cabra i la cua de serp (o de drac), una quimera és també —ja se sap— una inquietud de l’ànim, una preocupació, una angoixa, un pressentiment; una idea fixa, una mania, una preocupació, un desig intens; una creació imaginària de l’esperit. Les quimeres, per tant, són del color de la curiositat, el delit, la passió, l’anhel, el deler, l’esperança i la fantasia. Tenen les quimeres, exactament, la llum dels ulls dels enamorats; i s’impregnen del color que combina, en la paleta dels sentits, tots els matisos de la tardor a la serra de Mariola.
Aquesta és la conclusió: la serra de Mariola, investida de tardor, evoca i descriu —és una manera de dir— el color de les quimeres. I em fa bé recordar que Joan Valls, en el seu primer poemari, La cançó de Mariola, de 1947, ja sabia expressar aquest misteri dels colors de la Mariola amb instintiva bellesa. Per això, en arribar a casa, busque de seguida a la biblioteca el gruixut volum de l’Obra poètica de Valls que —precisament— l’Institut d’Estudis Alacantins va editar l’any 1981. I n’assaborisc els versos següents:
No sé quins colors de glòria
s’irisen en la muntanya
com una aurora opalina
que el bell paisatge encisara
amb solitud lluminosa
de bellesa assossegada.
No sé quina llum t’ha ungit,
alta pedra solitària,
ni sé el fulgor d’ocre i sang
si ve d’una torxa estranya
que el sol t’ofrena...
Simplement pel fet de llegir-la, la poesia pren vida. Segurament aquest és el millor dels homenatges que es pot retre a un poeta: festejar-ne les paraules. I reconéixer-hi el color de les quimeres. És la manera amb què jo, personalment —enllà de la ciutat dels ponts—, he volgut començar la celebració del Centenari Joan Valls. Algú més s’apunta?