Celebració de la màgia

Torna Sant Joan. I torna la celebració de la vida. Perquè Sant Joan és això: solstici d’estiu; llum, plenitud, festa, foc, eufòria, calor, vida, alegria. Enguany, potser, més que mai. Perquè després d’un parell d’anys abstinència i continència pandèmica, han tornat per fi les Fogueres d’Alacant als carrers, les nits multitudinàries a les platges, les bandes de música tocant per barraques i places, i l’olor de la pólvora escampant-se ací i allà com un efluvi de felicitat. Han tornat les abraçades, les rialles, els crits, els cants: "I a la llum de les fogueres, que és la festa més fermosa, en un singular encant diu al vent: “Visca Alacant! Visca Alacant! Visca Alacant!"

De més a més, en aquesta setmana del solstici, dijous, vespra del dia de Sant Joan, Altea commemorava el 101 aniversari del naixement de Carmelina Sánchez-Cutillas amb una Jornada de Portes Obertes a la Casa Gadea, seu del Centre d’Interpretació i de l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània Carmelina Sánchez-Cutillas. La Jornada semblava remetre a les mateixes paraules que l’escriptora havia escrit un dia: "la casa on es feia la festa lluïa com un immens i fins i tot gran Palau de les Fades. La Casa Gadea, li deien, amb jardins i caminals i capella que s’obrien a la gent una vegada a l’any"... I l’efemèride coincidia, precisament, amb el primer aniversari de la creació del Centre Carmelina, cosa que permetia fer un primer balanç del procés de posada en funcionament del Centre, en el qual procés, sens dubte, destaquen els 1.170 alumnes alteans de primària i secundària que hi han anat a conéixer la figura i l’obra de Carmelina just a tocar de «la casa de la mar».

També aquesta mateixa setmana de calor pletòrica es va commemorar, dimarts, el trenta aniversari de la mort de Joan Fuster (que es va produir el 21 de juny de 1992). Enguany l’efemèride ha tingut un sentit especial, per tal com s’està commemorant l’Any Joan Fuster amb motiu del centenari del seu naixement (el 23 de novembre de 1922). I les xarxes socials van bullir, com cassola en forn, amb cites, records i homenatges a un dels intel·lectuals europeus més lúcids, incisius i genials de tots els temps, que ens va ajudar a comprendre coses tan essencials per a circular amb un mínim de dignitat per la vida com ara que "Entre el bé i el mal, aflictius, podríem aspirar a l’alegria"; que "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres"; que "No sols la riquesa de pensament d'una persona, sinó també la seua complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura en què ens ho permet la nostra llengua"; que "L’amor ens permet de ser imbècils impunement"; o que "Bé està tenir una “pàtria”, natural adoptiva o militar: cadascú s’apanya com pot. Però els “patriotismes” ¿no són una hipertròfia?"

Tanmateix, en aquest capítol de celebracions santjoaneres, no em puc estar sense fer una referència especial a una de les meues debilitats vitals: l’Arbret de Sant Joan, que ahir a la vesprada es va tornar a plantar a Altea després de tres anys de preceptiu parèntesi sociosanitari. Ningú que no haja viscut la plantada de l’Arbret de Sant Joan a peu de carrer no podrà imaginar mai el sentit —ni el sentiment— d’aquesta entranyable celebració que consisteix, en essència, a pujar un gran xop fins al caramull del poble, a la plaça de l’Església d’Altea, i plantar-lo just al punt àlgid que uneix el pla de la terra amb el pla del cel, com una ofrena dels humans mortals als déus eternals. I, entremig, per descomptat, la celebració de la vida. L’aliment del cos i de l’esperit. El pa, la melva, les botifarres. La dolçaina, el tabalet, la banda de música. Els crits eufòrics: "Aigua i vi! Aigua i vi! Aigua i vi!" "Amunt! Amunt! Amunt!" "Visca el pa! Visca el vi! Visca la mare que mos ha parit!" Les robes esguerrades. La confusió. Els cossos, els braços, la carn. El tronc de l’arbre. El cop. El vi, la saba, la sang. L’eufòria desfermada. I l’emoció atàvica quan, per fi, guanyada la plaça, l’arbre amb la força de les mans —i les quatre cordes— poc a poc va guanyant verticalitat fins que penetra la terra i resta fàl·licament plantat com a signe de celebració de la fertilitat, la plenitud, la identitat, la vitalitat, l’emoció, la llibertat i l’alegria de tot un poble.

Enguany, de més a més, l’atzar del calendari ha volgut que l’Arbret, que sempre es planta el divendres més pròxim al solstici, s’haja pogut plantar, exactament, el mateix dia assenyalat de la diada de Sant Joan: just quan, de mà en mà —vull dir: de mòbil en mòbil—, circulen entre amics, coneguts i saludats una caterva de missatges felicitadors per l’onomàstica dels Joans ("De Joans, Joseps i ases hi ha a totes les cases") o, en general, de congratulació per la màgia del solstici estival.

I heus ací el prodigi: que fins i tot els més sobris, escèptics, cartesians, cientifistes i racionals dels espècimens humans, per un dia claudiquem de les pròpies ponderacions i prudències, i ens deixem portar, d’una manera o una altra, per la primigènia força dels astres: per la vida de l’estiu en què —parafrasejant Carmelina— "la calor ens porta agafats de les mans seues, i les mans de la calor són fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de clarors de nit tèbia".

Sí: en efecte. Ho vulguem o no ho vulguem, Sant Joan és això: la càlida abraçada de l’estiu, la litúrgica exaltació del foc, la renascuda festa de la vida. I val a dir que, ençà i enllà de la raó i la temprança, ni que siga una volta a l’any potser val molt la pena deixar-nos dur pels instints i aliar-nos nuament amb les forces del destí, la tradició, l’atzar i la natura. I celebrar la màgia: cadascú com millor li plaga. De la mà de les paraules i la memòria de Fuster i Carmelina. Amb el foc purificador de les fogueres a la vora de la mar. Amb la llum llegendària que aquests dies travessa el Portell de Puigcampana per la Coltellada de Rotlà. Amb la fantasia de l’aparició de la Joanaina a la font de la Jana de Teulada. Amb els Esquiladers als avencs de Sacos a Bolulla. Amb les cintes de colors de la Velleta de la Roca Encantada a la Vila Joiosa. Amb l’Encantada del cabeço Soler a Rojals. Amb la quimera del Bou d’Or a la cova de la Roca de l’Àguila a Xodos. Amb la flor de la falaguera... O, simplement, amb la vaga i senzilla idea de sentir-nos aferrats —el cos i els ulls plens d’aigua— a l’Arbre de Sant Joan d’Altea, que és l’arbre simbòlic de la mort i de la vida al nostre racó de la Mediterrània.

I és que, al capdavall, si bé es mira, per damunt de qualsevol altra consideració més o menys peremptòria, importa —sobretot— que mai no oblidem que, pel simple fet d’existir i estar vius, totes i tots formem part d’un sortilegi, un prodigi, una meravella, un miracle. A cada instant ho hauríem de recordar, vindicar i tenir present, això: que la vida —ai!— és pura màgia. Una màgia portentosa. I que aquesta màgia, a pesar de patiments, preocupacions i desgràcies, ben mereix ser ritualment celebrada.