La casa de la iaia

VALÈNCIA. En casa de la iaia sempre s'apaguen les llums, que està molt cara l’electricitat. Millor pecar de no vore res i entropessar, que d'obrir massa les finestres. Hi ha telèfon fix, amb una cadira còmoda, o un sofanet, ben propet, perquè a ella el que li agrada és mantindre conferències telefòniques amb les seues germanes o amb amigues que també tenen telèfon i sofanet. Al costat d'eixe telèfon, i un poc repartits per tot el menjador, trobaràs bona cosa de fotos. Retratos, que diu ella, i que comprenen fills, nets i, si és el cas, rebesnets. Fotos de batejos, bodes i comunions, la BBC de les festivitats, totes emmarcades en diferents colors i grandàries, decoren l'entradeta i qualsevol prestatge o superfície plana a la vista. Perquè a casa de la iaia sempre hi ha un rebedor, un espai on deixar les claus, la figureta de Lladró, on mirar-se a l'espill, posar decoració nadalenca si és el cas, i que servix de porta al seu univers estàtic. Les coses allí no canvien massa, i la discussió serà sobre si el sofà "nou" el canviaren fa tres o fa huit anys, el temps es relativitza allà on els dies circulen sense pressa.

Les parets parlen de manera figurada, bé, si saps braille potser pots llegir el gotelé, però parlen d'una vida i un moment particular. Hi ha sempre algun rellotge de paret, de fusta i corda, que dona les hores sorollosament quan algú el manté encordat. També plats; sí, plats de decoració penjats d'un clau, socarrats o de porcellana fina, les iaies senten deler pels plats. A l'hora de triar pintures, en tenen de tres temàtiques favorites: les escenes de cacera, els paisatges urbans o mariners i els bodegons. Si algú en la família ha eixit pintoret, seran els seus dibuixos en carbonet dels carrers de Morella els que decoren les parets. En qualsevol cas, és possible que hi haja alguna creu, un calendari de la Mare de Déu dels Desemparats o una pintura de l'últim sopar en casa de la iaia. En l'antiga dels meus iaios, la que es va tombar, hi havia un crucifix damunt del llit matrimonial, i un cor de Jesús a la sala d'estar que em vigilava mentre jo mirava Bola de drac o qualsevol altre dibuix. Ara la cosa ha canviat, i és Santa Maria del Campo Rus la que vigila la casa i tots els que seuen damunt del sofà, que el canvià... no sé si fa tres o huit anys.

El color del pis o del terra sol ser fosc, ja que són més nets que el blanc, i a la cuina bona cosa de taulells xapen les parets. Una cuina on cada volta, segons passen els anys, el rebost està més buit, però sempre hi haurà alguna pasta o un dolcet per a oferir als visitants. A la nevera no fallen les restes d'un dinar o sopar recent que esperen tapades amb un plat fondo una segona oportunitat. Si passes a visitar-la ara que ve la frescor, un dia entre setmana qualsevol, és molt probable que et trobes un bollidet al foc. En canvi, un matí després d'anar al mercat hi haurà un putxeret perfumant tota la casa i produint caldo per a dos setmanes. Els gots són transparents, verds, marrons o blancs, però sempre transparents i no falta setrill metàl·lic i un saler ceràmic de tapa de fusta on es pot llegir "sal". Els plats poden tindre un poc més de fantasia, però el blanc és el color favorit de les iaies. Elles mantindran amagada una vaixella, un joc de café i, fins i tot, una coberteria bona per a les ocasions especials, com és el sopar de la nit de Nadal o el dinar del dia de Nadal, segons quin dels dos dies de Nadal li toca acollir la família a casa. Allí no hi ha Airfryer, hi ha paciència, perols i paelles vintage, que provoquen que qualsevol aliment faça millor gust. O, tal volta, és eixe ingredient secret anomenat amor el que ho provoca; el cas és que tot està més bo quan la iaia ha clavat cullera.

Potser hi ha un sinaí en un cantó, pensat per a filtrar, que ha acabat decorant un racó. Potser una màquina de cosir ocupe un lloc privilegiat a una habitació. El que segur que hi ha són mantes, llençols i cobertors, alguns amb les inicials brodades de quan li donaren el dot. Perquè la iaia moderna gasta ja edredons de plomes, però les iaies més majors encara conserven el costum de fer el llit amb moltes capes que van apareixent i desapareixent al ritme del mercuri. Sempre el llit ben fet, sempre sabates d'anar per casa marrons, de quadres o blau fosc als peus, i un fum de batetes del mercat a l'armari, preparades per a ser la segona pell de la iaia. Si li fas un regal, com unes flors de fusta que li vaig dur fa vint anys de París, un dibuix emmarcat, un vas de vidre per a les flors o un gerani, estarà en un lloc privilegiat de la casa. Per cert, que les plantes allí sempre viuen millor, sense estrés i ben cuidades romanen verdes i lluents. Quan la iaia falte seran les grans oblidades del repartiment, i el sinaí, el collar de perles o el quadre a l'oli que decora el menjador tindran molts pretendents. Mentre que eixa monstera voluminosa, que rebia el seu afecte cada matí, romandrà a l'espera d'una nova llar o de l'oblit.

La granera va que vola, mentre la iaia pot volar. La pols, impensable fa anys, apareix al mateix temps que apuja sospitosament el volum del televisor amb de la novel·la de la vesprada encesa. Un pastiller ordenat per dies decora la saleta, damunt d'eixa taula redoneta amb forat per al braser, una mesa camilla de fusta conglomerada amb tendència a botar-se foc. Allí conviuen les mantes de quadres, rebeques o toques de llana, ventiladors i els braserets, molt més econòmic usar eixos instruments que calfar o gelar tota la casa. Ara s'ha posat internet la meua iaia, als 92 anys, no perquè el necessite ni sàpiga utilitzar-lo, ve en el paquet del telèfon fix que cada vesprada fa jaç. Segurament li done el mateix ús que a eixa enciclopèdia Espasa-Calpe (o Larousse) que va comprar per terminis fa més anys dels que tinc jo. O a eixos pots de vidre on es conserva algun perfum del bo, mig buits, que s'alineen ordenadament en el bany entaulellat d'un color pastel. Allí conviuen les olors d'una pastilla de sabó i del paper del bany del perfumat, com li agrada a ella. És curiós com l'olor del seu xampú, del suavitzant que gasta per la roba i de la seua pell arrugada es barregen en una combinació que reconeixeries a qualsevol lloc del planeta. Només la camufla de vegades una altra olor, la de la laca del cardat, especialment el dia que ha tocat perruqueria.

Les iaies més joves tenen caixes de joguets, aspiradores automàtiques i molts objectes impersonals d'Ikea. Ara bé, la casa de la iaia, com a concepte, és eixe espai que es manté alié a les modes, on el tapet de boixets o de punt de ganxo acull al centre de la taula un fruiter de vidre. Allí on els mantells i les tovalloles són blanques i es renten sempre a banda i a alta temperatura. Un racó al món on les visites són vida, i la vida es conta en pretèrit perfecte. Tal volta la iaia no recorde el menú d'ahir, però de segur que no s'oblida de planxar-se, fins i tot, la roba interior. Cortines a joc amb la tapisseria del sofà, un racó destacat per als àlbums de fotos familiars, col·lecció de CDs de ranxeres o de Perales... Cada casa té uns objectes que la fan única, dins d'una uniformitat d'amor per l'acumulació i pels mobles de fusta. Alguns, com el del menjador, es conserven al mateix lloc des de la seua boda, amb els gots de cava que s'usen una volta a l'any mirant-te a través del vidre, i eixe calaix "galerías todo" on pots trobar tisores, misteres, la cartilla de quan el banc era "Caja de Ahorros", un carnet d'identitat caducat o una caixa de galetes daneses plena de fils i agulles. Al costat, en un altre armariet, col·lecció de culleres de la Mare de Déu que va traure el diari i uns VHS de les bodes dels fills agafant pols.

Un dia el cactus, que sembla etern, anirà perdent les punxes i quedant-se sec, com una pansa gegant. Eixe dia arribarà i ja ningú li portarà els pastissets de moniato del forn del cantó, eixos que rosega amb deler desafiant la resistència de la seua bancà. El gaiato quedarà arraconat en un traster, com els mocadors de seda que ella tant s'estima, i el llibre de festes de quan va ser clavariessa alguna neboda. Un plat de record del matrimoni de la seua germana deixarà de rememorar aquell moment, perquè ja ningú podrà donar fe del fet que el retor havia exagerat amb el vi de la missa. Un cúmul de records, existències, converses i moments es quedaran en la gola, sense pronunciar-se mai, atrapats en el nus dels convencionalismes socials. I l'enèsim retret "no em telefones mai", passarà de desesperant a entranyablement enyorat. Pique la porta, "que guapo estàs, vols un café?", i escolte tants dolors de la seua veu apagada contradient el seu somriure, que em perd en la seua mirada. La de qui ha vist ja massa i res li sorprén. Quan canviares este sofà? Fem càlculs amb persones que no estan o amb els que han arribat: "Va ser després de faltar el teu iaio, i abans que nasquera la Daniela, això segur!". I així la vida s'apaga, com la llum de la làmpada de la tauleta al costat del llit, que cada nit s'acomiada esperant poder pillar un poc de son, aconseguir que la pastilleta faça efecte per a dormir... i tornar a despertar.