ALICANTE. Ha hagut una commoció en la Força: La setmana passada la cadena CBS va fer públic que, a instàncies d’alguns dels seus protagonistes i realitzadors originals, la sèrie Northern Exposure, ací coneguda com a Doctor en Alaska, gràcies a un doblatge bastant rudimentari, a càrrec dels estudis Cinearte, de Madrid, pretenia reprendre els personatges, 25 després de què Fleischman entrara en el seu bucle espaciotemporal que connectava la costa d’Alaska i la de Queens. No s’havia sentit un terratrèmol igual des d’allà per mitjans dels 90, quan Georg Lucas va pensar que era el moment de recuperar la pasta perduda en el seu acord de divorci i va anunciar que rodaria les preqüeles d’Star Wars que, tot s’ha de dir, fins i tot els qui teníem 8 anys quan vam anar al cinema a vore La Guerra de las Galaxias -esta sí, quin tros de traducció-, sabíem que existien en la seua ment. El boca-orella interatlàntic era molt poderós aleshores.
Molta gent tremola més del que és necessari, de fet, per culpa d’una mala interpretació i de la popularització de la terminologia cinematogràfica. Amb el rotllo este de L’ÈPOCA DAURADA DE LES SÈRIES -tant és que em sent impel·lit a escriure’l en majúscules, com veureu-, milers i milers d’autors i propietaris de blogs, comptes d’instagram, flikr, twitters, escriptors de walls de facebook o cunyats especialitzats de sobretaula -compte, que qui em coneix, sap com m’estime la categoria cunyat/da, a la què pertany amb tota honorabilitat- utilitza amb soltura termes com remake, reboot, plot, axis point, Cinderella syndrome’, cover shots o sequence shot.
Doncs resulta que molts han entès que s’ha anunciat un remake, i això sí que no. Tornar a Cicely amb unes altres cares, escenaris, moviments de càmera, shot lengths i subtexts? D’això res! Però el que volem fer és un exercici de nostàlgia pura i dura, un “vint-i-cinc anys després”, un reboot és un reprendre la vida dels personatges en el moment actual, el que, com a mínim, provocaria més d’una llagrimeta.
I també obriria la caixa dels trons d’emplenar l’espai buit d’estos 25 anys en la vida d’una comunitat d’éssers profundament independents que ja en el decurs de les seues 6 temporades i 110 episodis va generar el seu propi univers expandit, dins i fora de la televisió. A dins, amb els episodis que en forma extradiegètica, siga tirant mà dels somnis, siga de flashbacks històrics, desenvolupaven històries paral·leles dels personatges o explicaven els orígens del lloc. En l’episodi 23 de la 3a temporada un narrador ens trasllada als temps de la Conquesta de l’Oest, fent servir els arquetips de colonitzadors i aventurers que tant hem vist en el gènere del western, per subvertir-los, forjant una història alternativa, els basaments d’una comunitat sobre la col·laboració i el respecte a l’altri, tot i que este altri ens siga del tot alié i incomprensible. Cicely és nom de dona, una dona que li dóna nom a una ciutat en la última frontera, perquè la seua dona, Roslyn, ha decidit fer-li este homenatge. Això és Doctor en Alaska, una ficció a la qual si se li pot retreure alguna cosa, com algú ha dit, són les seues poques dosis de cinisme, i això en els 25 anys que han passat pot ser una llosa difícil de superar.
Dèiem que en el seu moment també va generar algun producte d’univers expandit més enllà de la televisió, i això és el que portem per ací hui.
Publicat originàriament el 1992, coincidint amb les emissions de la 4a temporada de la sèrie, l’autor humorístic, Ellis Weiner, reconegut editor de National Lampoon, columnista de Spy Magazine i habitual de The New Yorker, Paris Review o The New York Times Magazine, publicava una mena d’spin off narratiu de la sèrie en forma de recull epistolari, amb el títol de Letters from Cicely. Northern Exposure, que l’editorial catalana Símbol Editors publicava l’any 2001, en traducció de Núria Sales i Rovira, amb el títol de Un doctor a Alaska. Cartes des de Cicely. El pretext venia donat per un dels fils argumentals del segon episodi de la quarta temporada, en què Fleischman té un episodi de desordre del son i s’està un grapat de dies seguits sense dormir, com a efecte del solstici d’estiu, amb una activitat incessant. Weiner amplia els efectes d’este desordre a tots els habitants de Cicely -als seus 850 habitants-, i els converteix en escriptors compulsius de missives, cap a amics, familiars, antics companys d’universitat, antics companys de presó, institucions públiques, propietaris d’empreses informàtiques,... sobresaturant de treball el servei postal regentat per Ruth-Anne Miller.
Servisca com a exemple el primer paràgraf d’un quasi telegrama enviat pel concís Ed Chigliak a una tal Benvolgut Woody:
“Finalment he llegit en una revista una crítica d’aquella biografia que et va fer l’Eric Lax. M’han quedat alguns dubtes. Has de ser jueu per tenir ansietat? I quina diferència hi ha entre tenir ansietat i preocupar-te per les coses? Aquí, al poble, tenim un doctor jueu, així que potser li ho hauria de preguntar. Sempre sembla estar ansiós per una cosa o una altra”.
És estrany, o no, que només es fera edició catalana del llibre, tot i que cap de les televisions en esta llengua la va emetre, mentre que cap editorial en castellà s’hi va posar, tot i que, malgrat els maltractament a què La 2 els va sotmetre, els seguidors cicelians eren, són, força fidels. Se m’acut que, ja que ens posem en reboots, remakes i res de variada condició, no seria mala idea que la nova retelevisió valenciana, À Punt, li posara veus autòctones a Fleischman, O’Connell, Minnifield, Vincoeur, Tambo, Stevens, Miller, Chigliak i Whirlwind. Northern exposure acompleix bastant bé el tòpic horacià aquell de dulce et utile.
