de categoria

Carta d'amor al valencià

13/12/2022 - 

VALÈNCIA. Benvolguda llengua dolça,

T'escric des de 2022 una carta d'amor, ara ja quasi ningú escriu cartes, i pel que comenten algunes enquestes, molt prompte quasi ningú et parlarà. Les llengües són necessàries per a fer l'amor, sense llengua la cosa sol ser més eixuta. Jo et tinc sempre present a la llengua, l'òrgan —diuen— més perillós del món. No té tantes tecles com l'orgue de Sollana, però sí la capacitat de fer capgirar el planeta segons qui l'utilitze. A tu, malauradament i molt al meu desgrat, no et gasten massa els astronautes, els corredors de borsa, ni els oligarques. I bé, alguns poderosos que et parlen en privat canvien al castellà quan estan en públic o quan baixen a Alacant, ja saps, per allò del què diran.

Sé que no li tens cap odi al castellà, el teu cosí germà, amb el que tantes coses compartixes i al qual també podem estimar els teus enamorats. No eres tu massa d'odiar, tot i això, provoques molt d'odi entre alguns que et desconeixen. T'ataquen i et veuen com un perill, un entrebanc, un problema a erradicar... pobres d'ells ignorants. Seria molt més fàcil que obriren els pàmpols i escoltaren la teua sonoritat, la teua remor constant, entengueren que tens moments d'esclafit i altres de pau, de murmuri i rebombori, d'escama i de maror. Perquè, tot i que alguns ho dubten, vals per a tot. Per a cantar cançons que mai s'acaben, investigar el càncer, fer negocis d’oficina o de bancal, lloar la bellesa de les reines festives, narrar gols i picabaralles, o comprar al mercat quarta i mitat de roget per a l'arròs dominical.

Som molts els que et decebem constantment, quan canviem d'idioma i diem sandía en compte de "meló d'Alger". Ho fem sense adonar-nos-en, perquè ens entenguen millor —pensem— quan segurament si no canviàrem ens entendrien també. Quan deixem d'escriure't en un grup de WhatsApp perquè algú diu que no et domina, quan triem una escola per als nostres fills en alemany, anglés o francés, o quan diem Hello a la veïna. Són constants traïcions, perseverem en pensar que mudar de llengua és educació, i que fer l'esforç per entendre't, valencià del meu cor, és un mèrit i no una obligació. Et demane disculpes, perla del meu país, per no haver-te tingut més present en eixos moments, on per costum o per oblit, t'he deixat de costat.

Potser esta carta no és molt alegre, ja que l'abatiment i l'amargor que em provoca la teua lenta i continuada agonia em commou i em desconsola. Diuen els experts que cada volta hi ha més gent que et pot escriure, que t'entén i que pot parlar-te. En canvi, cada volta són menys els parlants habituals que ho fan. Em recorda a Facebook, una xarxa social que cada volta té més subscriptors i més gent pot connectar-s'hi, però on cada volta hi ha menys usuaris. No vull resignar-me i per això també redacte este text, en valencià, amb l'esperança que el meu amor siga correspost en forma de corets virtuals. I vingues a mi demà de nou amb el “bon dia” de la fornera, “vols allioli?” en l'esmorzar, en forma de “cal estalviar” en el treball i de “t'estime, pare” quan arreplegue el xiquet a la portella de l'escola.

Eres la llengua del comboi i del desfici, d'anar mudat i d'espolsar, on alguns al "pis" li diuen el "terra", i altres "bajoca" al "pimentó", i tant se'n fa. Truques i esporgues, socarres i acarones, regalimes i suques, inspires el romancer i la xafardera. Qui millor que tu per a narrar la bellesa que atresora la nostra terra, eixa que no hem sabut ni tan sols nomenar amb consens, com no hem sabut cuidar-te com et mereixes, tresor meu. Ploramorts es veuen rondar per la teua barraca, que com tantes altres coses autòctones valencianes, queden molt poques en peu.

Potser meninfotisme, desídia, autoodi, globalització, espanyolisme, anticatalanisme… Els motius són molts, la teua darreria no és casual. Fa molts anys que et destrossen, et menyspreen i t'apunyalen mentre t'assenyalen com a botxí. I encara hui veiem atònits com multen per usar-te i et gasten com a metafòrica destral per a aconseguir vots i poder, fent de tu camp de tu batalla constant. Estàs diàriament en la boca de qui no et sap pronunciar, i sol ser per a acusar-te d'imposada, opressora i radical. A tu, joia del nostre cofret cultural, que no tens culpa de res més que d'haver sobreviscut a tots els atacs, sense més ajuda que la farmaciola dels teus parlants. El pitjor de tot és que no pararan, continuaran fent servir els seus altaveus fins que no estigues morta i soterrada.

Tot i això, tinc esperança en l'afecte i el deler dels teus fills i filles. Eixos incondicionals que et busquem en les llibreries, et transmetem als nostres fills, animem a tot el món a parlar-te i a qui s'equivoca buscant-te no el corregim, l'animem a continuar enamorant-se. I confiem en el fet que continue el miracle del qual parlava el teu gran amor Enric Valor quan deia, "ensenyar durant 300 anys una altra llengua, i no perdre's ni alterar-se profundament la nostra, és un veritable miracle". Creiem en el miracle, en el gol en el descompte que provoque una onada d'amor etern cap a tu, oh llengua infamada, propietària dels meus pensaments, somnis i dèries.

M'acomiade ja, amada meua, el teu humil devot, creient i practicant, de tu incondicionalment foll i embriac. Perquè de totes les llengües que he tastat, tu sempre seràs la meua. La meua i la nostra, dels que compartim eixe ardor i eixa pena, per la teua salut, valencià, llengua viva i perpètua. És cosa de tots, la nostra responsabilitat, que esta carta no siga un comiat, i sí un crit desesperat perquè t'arribe ja l'ajuda necessària i comences a reviscolar, no només en l'escola, també al carrer i a les llars. Mentre els metges reaccionaris et fan sagnies perquè no et volen escoltar, et donarem l'elixir que et puga guarir. Ningú té la fórmula magistral, ara bé, tot estem d'acord que si et volem amb nosaltres, si et volem disfrutar, pocs remeis millors que parlar-te, llegir-te i escoltar-te sempre que estiga al nostre abast.

El teu benvolgut acòlit, Vicent Marco.

next
x