CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

Carmelina no s’acaba mai

16/12/2023 - 

He tornat a Itàlia una volta més. Tot just despús-anit vaig tornar a casa, després d’una breu tournée acadèmica per Nàpols i Roma. I encara ara tinc els ulls plens de bellesa. «Viatjar, viatjar, viatjar! La vista plena i la butxaca buida!», solia exclamar la meua iaia, cada volta que un membre de la unitat familiar suggeria la idea d’un viatge. Amb el temps, tanmateix, he arribat a comprendre que això que ella formulava en clau negativa —per dissuadir-nos d’eixir de casa i evitàrem e viatjar—, admet també una lectura positiva, de valoració de l’experiència del viatge com una manera d’omplir els ulls de bellesa tot sabent que, al final de la correguda, valdrà moltíssim més la pena aquesta alternativa de «la vista plena i la butxaca buida» que no la contrària, lamentabilíssima, de «la butxaca plena i la vista buida».

La bona qüestió és que, juntament amb altres joves col·legues de la Universitat d’Alacant, dilluns i dimarts vaig tindre l’oportunitat de participar en el Simposio Annuale dell’Associazione Italiana di Studi Catalani, que en l’edició de 2023 ha tingut lloc a la Università degli studi di Napoli Federico II, a la Università degli studi Suor Orsola Benincasa i a la Università di Napoli L'Orientale a propòsit del tema «Traduzioni e genealogie. Letteratura catalana e italiana in prospettiva comparata». I la veritat siga dita: m’hi vaig poder divertir més que un gat amb dos rates. Entre altres coses, perquè l’ocasió em va concedir el regal inefable de poder predicar als participants del referit simposi les semblances, les coincidències i les concomitàncies sorprenents que existeixen entre la Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, i el llibre més emblemàtic de la cèlebre escriptora italiana Natalia Ginzburg, Lessico famigliare.

És cosa sabuda que, a Itàlia, Natalia Ginzburg és una autora de culte: una escriptora arxiconeguda. El seu prestigi internacional, de més a més, ha fet que alguns dels seus llibres hagen estat traduïts a moltes altres llengües. Lessico familiare, sense anar més lluny, ha estat traduït al castellà com a Léxico familiar (Trieste, 1989; traducció de Mercedes Corral), i també al català, en un parell d’ocasions: com a Vocabulari familiar (Proa, 1989, traducció de Mercè Trullén) i com a Lèxic familiar (Àtic dels Llibres, 2018, traducció d'Elena Rodríguez). Ve a ser, perquè ens entenguem, el llibre que en la cultura italiana simbolitza la crònica a peu de quotidianitat d’un temps que va comportar la traumàtica pèrdua de la innocència —individual i col·lectiva— per causa de l’esgarrament de la pau social que va comportar el feixisme i la guerra (Franco i la Guerra Civil ací; Mussolini i la Segona Guerra Mundial a Itàlia). Per dir-ho ràpid i simplificadament: Lessico famigliare és, per al poble italià, el llibre equivalent al que Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas representa per al poble valencià; o el que La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, simbolitza per al poble català.

Fet i fet, en la secció que el congrés dedicava a «Genealogie letterarie nella scrittura delle donne», els noms de Mercè Rodoreda i de Natalia Ginzburg van ser dels més repetits. Tanmateix, al costat d’aquests, el nom de Carmelina va acabar per despertar —hi puc donar fe!— un interés molt especial: precisament per l’extraordinària coincidència quant a estratègia literària que existeix entre la Matèria de Bretanya de Carmelina i el Lessico famigliare de Natalia. Amb una particularitat afegida que òbviament em vaig haver de reservar només per a mi i en cap moment no vaig verbalitzar en el congrés: que salvant totes les distàncies culturals i conjunturals dels respectius contextos de producció, Matèria de Bretanya ofereix, als meus ulls, una sensibilitat poètica inefable —una especialíssima alquímia de la bellesa, de la vida i del llenguatge— que (confie que se’m puga perdonar l’atreviment d’una tal confessió, ara, tan subjectiva i poc acadèmica) no he sabut trobar en els textos de la mateixa Natalia Ginzburg (a pesar que són també extraordinaris i indiscutiblement interessantíssims en el marc de les lletres europees contemporànies, etc.).

Mentre pensava en això, dimecres a la nit, ja a Roma, després del seminari sobre «Identitats culturals en la literatura catalana actual. L’assaig de dones, la narrativa, la poesia i l’etnopoètica» al Dipartamento di Lettere e Culture Moderne, a La Sapienza Università di Roma —gràcies, Isabel Turull, per l’amfitrionatge; i gràcies Mari Àngels Francés per la coordinació de la famiglia alacantina— , el mòbil em va començar a bullir vinga missatges de WhatstApp tots compartint una mateixa notícia: l’èxit impactant del Concert de Nadal del Conservatori d’Alacant, a l’ADDA, en què el mestre Jaume Francesc Ripoll Martins (Jimi, per al qui tenim la sort de tractar-lo de prop) havia dirigit l’estrena de la seua nova obra per a orquestra i cor, Nadaletes (1a tanda). Es tracta d’una espectacular musicació —amb sensibilitat marca de la casa— de la lletra de les nadales que Carmelina va compondre per a felicitar el Nadal dels anys 1993, 1994, 1998 i 1996, en què aquestes composicions popularitzants de Carmelina han inspirat els temps respectius de l’obra: «I. Ai, si sempre fos nadal!», «II. L’enyor de tots», «III. Jesús és nat!» i «IV. Nadal s’acosta».

El vídeo enregistrat amb un mòbil i penjat en Youtube pel mestre i amic Rafa Garrigós acompanyava en tots els casos l’exèrcit de missatges de WhatsApp rebuts en la mateixa nit del 13 de desembre i, des de Roma estant, em vaig emocionar nuament per la meravella de la creativitat de Jimi conjugada ara amb la de Carmelina: amb la consciència que una tal obra simfònica ens transcendirà a tots nosaltres i ens sobreviurà... talment com les obres de Natàlia Ginzburg i de Carmelina Sánchez-Cutillas han sobreviscut lluminosament la mort de les respectives creadores i felicíssimament s’han imposat a les vicissituds i les desatencions que l’una i l’altra van haver de patir en vida.

Per acabar de reblar el clau, anit, a la Casa València de Barcelona, enmig del caliu d’un públic igualment impagable, ens regalàvem el plaer de presentar els llibres de narrativa del Premis Altea 2023: L’últim Ngaranna, de David Boteller, Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil; i Solsmarina, de Xavier Mínguez, novel·la guanyadora del premi que porta el nom de la genial escriptora valenciana del segle XX: el Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa. I encara una volta més Carmelina —l’esperit de Carmelina— va ser anit protagonista a Barcelona d’aquesta inexpressable sensació d’autenticitat, introspecció, sensualitat i tendresa que ens delata com a humans.

Carmelina Sánchez-Cutillas —l’obra i l’esperit de Carmelina Sánchez-Cutillas—, tot comptat i debatut, ha estat present aquesta mateixa setmana a Nàpols, a Roma, a Alacant i a Barcelona. Deu ser que, al final, s’està fent bona la dita que sovint fem servir —talment l’argot familiar i íntim que inspira el Lessico famigliare de Natalia Guinsburg— en el grup de WhatsApp que conservem els qui vam compartir l’aventura privilegiada (i irrepetible) del doble Any Carmelina Sánchez-Cutillas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2020-2021): «Carmelina no s’acaba mai!» O senzillament passa que, ara que encara em sent amb els ulls plens de la bellesa d’Itàlia, note l’efecte d’un entranyable fenomen anímic que indefectiblement, any rere any, s’esdevé a aquesta alçada del mes de desembre i que la mateixa Carmelina encertava a apuntar en una de les nadaletes ara musicades per la gran persona i gran músic —el gran músic i la gran persona— que és el mestre i amic Jaume Francesc Ripoll Martins, Jimi: «un altre Nadal ara devalla, poquet a poquet, sobre l’enyor de tots».

Per bé que siga.