Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

café del temps / OPINIÓN

Carlos

26/05/2018 - 

—Hola, Joan! Com va tot?

—Ei, Carlos! Bé... O t’ho conte?

Rialles amicals.

Era una de les nostres fórmules rituals de salutació. Alternativament, la fórmula podia ser:

—Hola! Com estàs, Joan?

—Cada dia més jove!

—Quina sort!

—Ja ho veus: més jove, més templat, més guapo, més alt... Més de tot!

—I que ho digues! Això és per la quinta... Els de la nostra quinta estem estupendos!


La vida és feta de rituals que passen més o menys inadvertits. I entre aquests rituals n’hi havia un, especialment plaïble i agradable, que consistia a saludar l’amic Carlos López Minguela amb sincer i espontani afecte —i inevitable complicitat— cada volta que entrava a la Casa Bardín, per una reunió, una presentació de llibre o qualsevol altre acte de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Carlos no era solament un home d’impecable eficiència professional: obrint i tancant dependències, organitzant protocols, posant a punt ordinadors i projectors, controlant llums, organitzant el mobiliari, atenent visites, gestionant la venda de llibres, col·laborant en el muntatge d’exposicions, ajudant amb discreta i precisa diligència en l’òptim desenvolupament de conferències, concerts, inauguracions, taules redones, congressos, intervencions artístiques... Carlos —deia— no solament era un home d’impecable eficiència professional, sinó una persona sol·lícita, generosa, despresa, amatent: un amic de tot el món que, a més d’oferir les seues mans permanentment esteses, disposava en cada ocasió de la paraula justa, el gest afable, el comentari cordial, el somriure incondicional: el preuat i difícil do de l’oportunitat.

El company Carlos va faltar dissabte. Inopinadament. Inesperadament. Impensadament. Incomprensiblement. Divendres, amb la bonhomia habitual que el caracteritzava, havia tancat la Casa Bardín quasi a la mitjanit després d’una feliç celebració del Dia Internacional dels Museus. I al sendemà un vessament cerebral fulminant en detenia el temps —en frustrava el futur, n’esvania les esperances, n’apagava la llum dels ulls. Encara n’estem estupefactes, tots els qui el vam tractar. La primera reacció n’ha estat la incredulitat: «Carlos? No pot ser!» «Si dijous em va ajudar a carregar una caixa de llibres al cotxe!» «Si estava la mar de bé!» «Si divendres vaig estar parlant amb ell!» «Sí...» La seua dolorosa, prematura i inesperada pèrdua no fa sinó recordar-nos, una volta més, això que sentencia la veu popular —i que massa sovint tendim a oblidar—: «Per a morir-se només cal estar viu.»

Em consta que la llarga família de Casa Bardín ha passat la setmana profundament commocionada: amb la mirada perduda en una confusa boira d’ofuscació, dol, perplexitat i desesperança; provant de combatre l’atordiment i el desconcert amb la força dels records —repassant l’extens repertori dels bons i bells moments compartits amb Carlos. Dimarts, per exemple, conduïa per l’autopista en direcció a València, i la imatge de Carlos els últims dos anys, darrere del mostrador de la recepció de la Casa Bardín, a la sala polivalent, a la porta principal de Casa Bardín o —fa a penes uns dies— a l’estand del Gil-Albert en la Fira del Llibre d’Alacant, m’ocupava per complet el pensament. Amb un sentiment existencial d’inintel·ligència, consternació i impotència.

«Quina mo n’has fet, Carlos!», pensava. Com si la mort —impredictible, absurda i impietosa— fóra culpa seua. Viatjava a València, dimarts, per una immillorable causa: la de fer costat al senyor Emili Rodríguez-Bernabeu en l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Seria un moment històric: per a ell; i per al mateix Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. La seua Obra poètica completa havia estat reconeguda amb el Premi de Creació Literària. Per primera volta, un llibre editat per la institució alacantina obtenia un dels prestigiosos Premis de la Crítica. Però, conduint cap a València, el pensament no podia centrar-se sinó en el company malaguanyat. I en el moment de travessar el vell riu Xúquer, com si l’atzar hi volguera ser còmplice de la condolença, l’emissora de ràdio que acabava de sintonitzar va voler tractar i explanar el tema de la tristesa. 

«Segons un estudi de la Universitat de Califòrnia a partir de l’anàlisi de 500.000 composicions, resulta que les cançons actuals són, en general, molt més tristes que les de fa trenta anys», explicava el locutor. I un comentarista qualificat hi aclaria: «Sí... Sembla que la música trista ajuda a suportar la pena. Segons un altre article científic, publicat en la revista Esquire, quan ens trobem malament necessitem escoltar cançons tristes perquè el cervell busca instintivament estímuls que recreen les mateixes sensacions que estem experimentant: això ens ajuda a trobar insconscientment la manera de sobreposar-nos al dolor. Així, doncs, trobem en la música un recurs per a canalitzar les emocions... I quan estem tristos, la musica trista ens aconsola: produeix en el nostre estat d’ànim un efecte còmplice, sinèrgic, balsàmic». Per exemplificar aquest comentari, els guionistes del programa, òbviament, no deixaven perdre l’oportunitat d’oferir a l’audiència una selecció de cançons emblemàticament tristes. I mentre accedia a la ciutat van sonar pels altaveus del cotxe melodies universalment reconegudes com a cançons tristes: «Someone like you», d’Adele; «Hallelujah», de Leonard Cohen; «Back to black», d’Amy Winehouse; «True love waits», de Radiohead; i, finalment, «Hurt», de Johnny Cash.

La tristesa de les cançons i dels pensaments se m’arrapa físicament a la pell: m’amara l’esperit com una pluja silenciosa i fina. Però quan arribe a la Sala de Graus Enric Valor de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, Emili Rodríguez-Bernabeu em rep amb un somriure de gala: comprenc que la vida continua i que aquell és, per descomptat, un acte de celebració. Arribat el moment, la secretària de l’Institut Interuniversitari, Marinela Garcia, llig la corresponent acta:

La Comissió del Premi de Creació Literària de l’IIFF, per a obres editades durant els anys 2016 i 2017, integrada per Ferran Carbó (com a coordinador i vocal membre de l’IIFV, de la seu de València), per Maria Àngels Francés Díez (vocal i membre de l’IIFV, de la seu d’Alacant) i per Salvador Ortells Miralles (vocal extern a l’IIFV, una vegada reunits han decidit de proposar com a llibre per al premi: Emili Rodríguez-Bernabeu, Obra poètica completa. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Aquest llibre reuneix el conjunt de la producció poètica d’Emili Rodríguez-Bernabeu durant tota la seua extensa trajectòria, des dels anys seixanta del segle XX fins a la segona dècada del segle XXI.

El text justificatiu de l’acta de concessió del Premi de la Crítica a Emili continua fent descripcions i elogis de l’obra, fins que, al final, n’acaba destacant «la singularitat de la seua veu i la reflexió que planteja, la qual motiva o convida també a la reflexió del lector». Acabada la lectura de l’acta, la sala ofereix un aplaudiment acadèmic a l’autor. Emili ix a rebre la l’escultura acreditativa del Premi de mans del director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el catedràtic Joan Rafael Ramos. És el torn de la seua intervenció. I, entre els agraïments, el poeta no deixa de fer un cavalleresc i efusiu reconeixement al Gil-Albert: 

Vull agrair a l’organisme que ha fet possible l’edició de la meua Obra poètica completa, a l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, particularment al seu director José Ferrándiz Lozano i al director de Publicacions Joan Borja i Sanz.

En el silenci de la sala —quallada d’autoritats acadèmiques, literàries i institucionals— els noms que Emili pronuncia sonen una mica estranys, perquè sabem que signifiquen molts altres noms, de tot un equip de persones. Precisament: els de la llarga família de la Casa Bardín, que ha passat la setmana profundament commocionada; amb la mirada perduda en una confusa boira d’ofuscació, dol, perplexitat i desesperança —provant de combatre l’atordiment i el desconcert, etc.

Vaig llegir una volta —no sé si en un article o una novel·la de Rosa Montero— que a partir d’una determinada edat la vida és una successió de pèrdues irremissibles. No sé si és exacta, ni tampoc justa, una tal valoració. Perquè la vida, a pesar de pèrdues i fatalitats, mai no regateja el benefici de la curiositat, la sorpresa, l’enriquiment, la meravella. Però cal admetre que, per més enamorats que ens en vulguem declarar, del prodigiós goig de viure, de tant en tant —en el moment més inesperat— una desgràcia ens arrapa l’ànima i hi deixa un buit de mort que traeix, migparteix, esgarra i ens fa mal. És potser per això que avui, així que he arribat a casa, he buscat de seguida la música de «Hurt» de Johnny Cash i l’he feta surar sobre l’aire clos i encalmat del despatx. «I focus on the pain / The only thing that's real» («Em centre en el dolor / l’única cosa real»), resa la cançó. Mentrestant, percace en els premiats versos d’Emili Rodríguez-Bernabeu algun signe just que puga servir perquè la família de Carlos López Minguela —la mare, la filla, el germà...— tinguen constància que el bon Carlos es va fer d’estimar, incondicionalment, per tots aquells que vam tindre la sort de tractar-lo en el Gil-Albert. I que el buit horrible de la seua mort inesperada ens ha menat a un abisme insondable, de tristesa inenarrable. Entre les pàgines del llibre vénen a trobar-me paraules com aquestes, del poeta d’Alacant: «La mort és un ésser absent quan es recorda.» «La mort és una trista imatge que perdura.» «La mort encalça els somnis dignes.» «La mort és sempre una amenaça que governa.» «Ara ja no sabem on mena / la imatge desolada de la mort.» I em troba, també, aquest pensament:


No voldríem capir,

no voldríem que cada moment

bategara una mort,

bategara la desesperança.

Però cada moment

és una mort que es vessa

amb un encongiment

que s’allargassa al davant nostre.

I ens fa creure indigents,

indigents en l’arrel

i en el fi que ignorarem per sempre…


«Hurt», de Johnny Cash, continua surant sobre l’aire clos i encalmat del despatx. «I focus on the pain / The only thing that's real», insisteix el cantant d’Arkansas… Obric una llibreta i hi comence a escriure, maldestrament —el cor encara oprimit: 

—Hola, Joan! Com va tot?

—Ei, Carlos! Bé... O t’ho conte?

next
x