La carabassa d'attrezzo en la bunyoleria

VALÈNCIA. Com si foren una garantia d'autenticitat, un reclam, un segell de qualitat, les carabasses apareixen d'attrezzo a les xurreries i bunyoleries que ocupen en dies festius la ciutat. Bé, tota la ciutat tampoc, hi ha barris on costa més trobar-ne, i uns altres, els més cèntrics, on l'eau de refregit perfuma els carrers. Unes carabasses sempre presents... només en la decoració, perquè després en el bunyol no trobem rastre d'eixe fruit. No passa res sanitàriament parlant, el resultat és pasta fregida amb sucre, però amb l'excusa de la carabassa et cobren a 9 euros la dotzena de bunyols... de vent. Almenys eixe preu és el de la xurreria que tinc baix de casa, oberta 24 hores al dia non stop amb les mateixes carabasses exposades. Amb el xocolate passa similar, i et poden donar garsa per perdiu pel que fa al xocolate que exposen i al que realment gasten en els gotets a 3,5 euros. Per això, millor anar a la teua bunyolera de confiança i no acudir a qualsevol dels que et vol donar gat per llebre. 

La carabassa és un símbol, com la corbata dels polítics que volen semblar "gente de bien" i es posen una disfressa per a simular-ho, o els tatuatges i l'or a la boca dels reggaetoners. Com anomenar València a les taronges que venen de Sud-àfrica perquè és la varietat, i així poder confondre varietat i origen per a aprofitar la bona fama de les taronges valencianes. És l'aleró en el cotxe esportiu, el macroesdeveniment per a tapar la falta de gestió municipal, el Zendal, qualsevol recipient preciós sense utilitat... Decoració, màrqueting, falsedat. La façana perfecta, mentre dins la casa sembla una porcatera, Dorian Gray, la paella que està exposada moltes hores a la porta del bar turístic d'un color massa groc, el glutamat. En eixa carabassa de la xurreria fallera es concentra la hipocresia d'esta societat de la imatge i la postveritat. La parella que sempre somriu a Instagram i acaba divorciada pocs mesos després de casar-se, l'ecoblanqueig o el violetwashing de demà.

Cada volta costa més trobar autenticitat en la música, en l'art, en el menjar, en la literatura o en el cinema. Remakes, versions, quinta gamma, reedicions dels textos per a adaptar-los a un llenguatge normatiu... Existix el talent i la creativitat, però costa trobar-lo entre tant de producte estandarditzat. Com costa trobar el bunyol bo, eixe que et transporta a la teua infància amb bona cosa de carabassa, mòrbid, no cruixent i gens oliós. La majoria de llocs el fan d'aire, i tal volta eixe serà el bunyol que recordaran les generacions actuals, el nou estàndard, l'original per a ells, el nou autèntic serà la còpia barata i anodina del primigeni. La gula del norte, la margarina, el surimi, l'heura i les plantes de plàstic convivint amb làmines de l'Ikea i una fotocòpia a color d'un dibuix atribuït a Banksy. Un gran xef francés volia copiar la barra del restaurant alacantí Piripi, i va demanar preu assumint que una genialitat senzilla com eixa tenia copyright. No, hi ha coses que no es poden enregistrar per molt que alguns ho vulguen: com l'autèntica paella, l'esmorzar original, una barra plena de vida o una falla d'especial. Bé, hi ha falles que són fotocòpies unes d'altres i artistes experts en repetir ninots una volta darrere l'altra i, tot i això, guanyar el primer premi.

Enguany vorem, com sempre, molta falla similar en temàtica i estètica. Falles de pirates i de vaquers, del carnestoltes i damisel·les, de vaixells i mons aquàtics, de xinesos i del far west. Algun robot futurista, falleres i fallers, ninots de Disney, polítics locals caricaturitzats, iaios, borratxos i la Maredeueta. Ara bé, també falles originals i innovadores que trenquen amb els estereotips i busquen ser menys preciosistes i més reivindicatives. Colors més durs, ninots més realistes, apostes per la diferència que busquen sorprendre amb disseny i risc, i no caure en el preciosisme i la superficialitat de la crítica buida. La batalla no està del tot perduda i cal evitar la generalització clàssica de "totes les falles són iguals", "tots els artistes són iguals", "tots els polítics són iguals" perquè, per descomptat, no tots els bunyols són iguals. Ara bé, com passa amb l'oli de gira-sol, la carabassa també es planta i molt a Ucraïna, tercer productor mundial i primer europeu d'este fruit; i a Rússia, que n'és el quart. Així que el preu del bunyol, per dinàmiques del mercat, ha d'apujar irremeiablement, per molt que es planten carabasses boníssimes al costat de casa.

Unes dinàmiques de consum que destruïxen alqueries per a alçar edificis d'apartamentets, oliveres per posar plaques solars i porten molts productes al perill d'extinció, com eixe bunyol canònic, o com al crític o el prescriptor desinteressat. Aquell o aquella que va al cinema, llig un llibre o visita una exposició d'art sense prejudicis, i amb la intenció de fer una valoració neutral i objectiva. Cada volta és més complicat saber de qui fiar-te a l'hora de consumir qualsevol producte comercial o cultural, estarà patrocinat? Serà amic de l'artista o de l'actriu protagonista? Li hauran pagat al bar per promocionar-lo? La independència és un bé preuat i costa cada volta més distingir què és real i què és fals. Ah! I si no ens va bé l'opinió del crític, sempre el podem atacar perquè "com s'atrevix a dissentir de la meua opinió sobirana?". Bé, jo ja he dit la meua sobre eixes carabasses, ubicades en l'espai públic per a benefici festiu, pa i circ. Aniré a alguns dels forns tradicionals que encara sobreviuen, i que en fan estos dies, a eixa mena de resistència bunyolera on residix la veritat d'un mos. Que com tantes altres veritats costa més de trobar, però no ha desaparegut del tot, entre el soroll ensordidor d'una multitud a la que intenten manipular.