Capde

Com ja vaig dir quan vaig compartir l’enllaç en les xarxes socials, l’article que l’amic i company Joan Borja li va dedicar al Capde, dissabte passat, no seria el darrer dels homenatges que li retríem des d’este espai. En aquella primera lloa, en Joan deia que ell només havia conegut en Capdevila a través de les seues paraules públiques i, tot i això, el grau de familiaritat que mantenia amb el personatge, amb la personeta, era tan alt com amb persones que podia tocar, sentir a pams de distància, darrere una taula de cafè, o al matí, gairebé en pijama, desdejunant a la taula de la cuina, a la terrassa o al porxo. Això no ho diu amb estes paraules, l’amic Borja, però és la construcció narrativa que se m’acut en llegir les seues. Perquè el seu argument són les paraules, el mecanisme creador de l’univers propi i els dels altres, este univers del qual Carles Capdevila era un mestre d’encantament, un oracle òrfic que rescatava paraules que ja no formen part de les conviccions que ens fan viure en societat cada dia, no si no han estat tergiversades per la impertinent moda del pensament positiu: educació, optimisme, creativitat, sensibilitat, agraïment, respecte, bogeria, les qualitats i facultats que en el seu comiat com a director del diari Ara, demanava i recomanava als seus companys de redacció.

Jo sí vaig conéixer en Capde. No sé quan, ni puc rememorar el moment exacte, però des de fa molts anys que era conscient que ens havíem trobat. La memòria és així de traïdora, de vegades, però deixa un pòsit indeleble, com les camins invisibles entre els vèrtex de la teoria de grafs i xarxes. Carles Capdevila era un node a qui tothom s’estimava estar connectat. En la València octubrina de fa molts anys, en aquells sopars de final de festa dels premis Octubre, vam compartir taula, una nit en que la colla èrem imparells i algú s’havia de sacrificar. El meu sacrifici va ser incorporar-me a una taula d’allò més heterodoxa,  i en ella estava el Carles, no al meu costat, no al meu davant, però en aquella taula que jo recorde gran i redona com un rotgle de sardana, ell hi era. Almenys este és el meu record. I la seua amabilitat va ser no desfer aquell record tebi, quan més tard ens va servir per contactar mitjançant les diferents xarxes socials virtuals en que compartíem dits amunt, likes allà, retuit ací.

Amb ell compartisc una passió que no és la primera vegada que apareix per ací: les llistes com a recurs narratiu. Llegendàries són les seues enumeracions de 16 coses que he aprés de 2016,  20 coses que he aprés en 20 anys com a pare, 7 coses que us vull dir ara que me’n vaig,… així és que en homenatge, faré una enumeració de coses per les quals cal no oblidar personetes com en Carles Capdevila.

1. Perquè durant molt anys ens va fer arribar la “versió de l’optimista”, sense caure en les sentències paròdiques tipus “sigues tu mateix, llevat que sigues gilipolles, aleshores millor ser un altre”.
2. Per saber ser pare sense donar la brasa, si no és convidat o cobrant i, en estos casos, autoflagel·lar-se amb gràcia i esperit didàctic.
3. Per intentar que el sentit de l’humor siga el sisé sentit, el que intueix l’absurd patiment de les minúcies.
4. Per ser coherent, fins i tot en la incoherència.
5. Perquè tot i que no recorde ni una sola paraula d’aquella nit en què em vaig sentir desplaçat en l’immens auditori de la Fira de Mostres, tinc el record tendre de la seua calidesa humana (i este pot ser un record apòcrif més).
6. Per deixar clara la diferència entre comunicar i adoctrinar, sense amagar les seues conviccions.
7. I per no fer-me llarg, com el propi Capde aconsellaria, aprofite este punt set per dir-li que fa ràbia, molta ràbie,  i no per ser optimista, sinò perquè ja ningú podrem ser Carles Capdevila, i ens haurem de reinventar.