Cap d’Any

Les llengües tenen la virtut d’obrir noves perspectives en la concepció del món. Cada llengua permet viure i veure, aprendre i aprehendre, comprendre i corprendre la realitat d’una manera determinada: única, exclusiva, singular, independent, inalienable. Fins i tot, entre les mateixes llengües romàniques —llengües germanes, filles d’una mateixa mare que és el llatí— hi ha a voltes diferències importants. I aquestes diferències poden afectar, inclús, una qüestió tan essencial per als misteris de la vida com és la conceptualització del temps. Per exemple: no sé si vostés han parat a pensar-ho, però el temps no s’entén ni s’expressa exactament igual en castellà que en valencià (en el sistema lingüístic català, en general, vull dir). A pesar de l’intens, influent i prologat contacte entre una llengua i l’altra, i a pesar també que actualment la pràctica totalitat dels valencianoparlants són igualment competents en espanyol, per poc que rasquem una mica la pell de les paraules —només que vulguem pessigar un poc, amb dits analítics, algunes expressions temporals en una i l’altra llengua— podrem comprovar que no: que potser el temps no s’entén ni es copsa d’idèntica manera en la llengua castellana com en el vernacle valencià.

Per exposar-ho ràpid i barroerament: mentre en castellà (o espanyol) les ubicacions temporals tendeixen a projectar-se envers referències del passat, en valencià la propensió apunta a referir les coordenades temporals sempre en relació amb el futur. Són múltiples els exemples que trobaríem per a documentar aquesta inadvertida però constant proclivitat conceptual derivada d’això que els romàntics dirien l’esperit de la llengua. Sense anar més lluny: avui dissabte, per exemple, s’enceta això que en castellà es denomina el fin de semana. «Buen finde!», és el neologisme —una mica cursi al meu parer, per dir-ho tot...— que s’ha encunyat últimament en la llengua de Mario Benedetti. Dissabte i diumenge hi són, per tant, el final, la cua, el rastre d’una unitat de temps lunar de set jornades que fineix amb aquests dies festius. En valencià, per contra, no parlem de fi de setmana, sinó —com se sap— de cap de setmana: és a dir, de l’inici, de la fita, de l’origen on comença una nova cosa. La significació del diumenge, per tant, hi emparenta amb la concepció anglosaxona en què el Sunday és concebut com a principi de la setmana que vindrà. I també amb la setmana hebrea, que comença el diumenge (יום ראשון, yom rixon, ‘el dia primer’) i acaba el Sàbat (שבת, xabat o xabbat, dia dedicat al descans)

Cada any, per aquestes dates, circula per la xarxa de xarxes un acudit que ironitza: «Vigileu! Un filòleg mor cada vegada que algú diu Nit Bona o Nit Vella!». En efecte: genuïnament, en valencià, mai no se n’ha dit, de la nit del 24 al 25 de desembre Nit Bona —ni res que s’hi assemble. El terme Nochebuena, tan entranyable, és transparent  —fins als ulls d’una criatura!— com a castellanisme flagrant: Nochebuena, noche buena... En realitat, la nit dels sopars en família, els excessos gastronòmics, les felicitacions indiscriminades i la Missa del Gall té, en valencià —òbviament—, el nom de Nit de Nadal. És a dir: la Nit del dia que vindrà, que és el Dia de Nadal. Parlem de la Nit de Nadal, per tant, per a referir-nos a la nit del 24 al 25 de desembre. I és així que cantem allò tan tendre de: «La Nit de Nadal és nit d’alegria / el fill de Maria és nat al portal...» O allò que he escoltat cantar a la Nucia: «La nit de Matines, la Nit de Nadal, / passava un xiquet per baix d’un portal. / Sa mare li d[e]ia: “Fill meu, vols mamar?” / “No, senyora mare, que tinc que cantar.”». O encara aquesta tercera Nadala, que es canta a Agost, i que en la veu de la senyora Josefina Ivorra feia així: «La nit de Maitines, la Nit de Nadal / les dones s’afanyen i maten el gall».

Una cosa semblant a la Nit de Nadal, assimilable al solstici d’hivern, s’esdevé amb la nit en què celebrem el solstici d’estiu: la Nit de Sant Joan. Tots sabem que, per tal d’elongar les festes grans de la ciutat (en pro d’una millor i major atracció turística), les Fogueres d’Alacant es cremen actualment la nit del 24 al 25 de juny. No hi ha res —absolutament res— a objectar-hi. Però el fet cert és que, des d’una perspectiva tradicional, la Nit de Sant Joan —la nit màgica dels milanta rituals i de les infinites creences i supersticions— és, en realitat, la nit del 23 al 24 (i no la del 24 al 25). Amb un sentit temporal veritablement genuí, la Nit de Sant Joan es correspon, evidentment, amb la que es projecta cap al futur dia de Sant Joan. I, així, les fogueres tradicionals es cremen en la majoria de municipis aquesta nit del 23 al 24: just la mateixa nit màgica que, segons la cultura popular, la falaguera floreix, seca i grana; les figueres habiliten rituals màgics per a curar la trencadura dels xiquets; a Bolulla s’apareixien els esquiladers; el vent que bufa a la mitjanit assenyala el que predominarà tot l’any; la cabellera creix un pam si es banya amb l’aigua dels Xorros de Polop; a la Vila Joiosa s’apareix la Velleta de la Roca Encantada; els trèvols que s’hi cullen esdevenen amulets de bona sort contra bruixes i dimonis; els banys a la mar propicien la salut i la sort; i —fins i tot— es pot prendre el ros o posar-se despullat a la matinada, perquè la rosada guarisca els mals del cos i de l’ànima. Però tot això —hi insistim— són creences que, segons la tradició, funcionen exclusivament la Nit de Sant Joan; la vera Nit de Sant Joan: la nit del 23 al 24 de juny (i no la del 24 al 25, que de cap de les maneres no es pot considerar «nit de Sant Joan» d’acord amb aquesta propensió vernacla de projectar les referències temporals cap al futur.

El repertori d’exemples encara es podria ampliar amb clarividència considerant del sistema horari català, en què tan bon punt se supera una hora determinada, la referència passa a ser de seguida la següent hora que vindrà, de manera que —per exemplificar-ho— les 11:15 h són ja «un quart de dotze»; les 11:30 h, «dos quarts de dotze»; i les 11:45 h, «tres quarts de dotze», etc. Tanmateix, en aquests dies terminals de l’any, la nit que potser il·lustra millor el patró divergent en la conceptualització del temps és la del canvi d’any: la que viurem en el pas de diumenge a dilluns, entre el 31 de desembre i l’1 de gener. Si ningú denomina aquesta nit Nit Vella, haurà de carregar en la consciència —ai!— la mort impietosa d’un pobre filòleg o una pobra filòloga, per col·lapse neuronal a l’àrea de Wernicke o la de Broca, que són les àrees del cervell humà on diuen que es gestionen els secrets més pregons del llenguatge. Perquè tot el món sap que aquesta nit d’excessos alimentaris, borratxeres ecumèniques i entreteniments infinits en restaurants, pubs, discoteques,  hotels, platges i serveis d’urgències hospitalàries és, en bon valencià, la Nit de Cap d’Any. I no deixa de ser curiós, una volta més, que mentre el valencià projecta la referència temporal cap endavant, cap al futur, cap al que vindrà; el castellà, per contra, denomina aquesta mateixa nit en relació amb el passat: la Nochevieja. Altrament formulat: mentre en un sistema la inèrcia mena a mirar cap a l’esdevenidor i fixa l’atenció en el demà que vindrà (Nit de Cap d’Any), en l’altre la visió sembla projectar-se enrere, cap als dies que fineixen, amb una certa actitud enyoradissa per allò que acaba (Nochevieja). Les llengües —totes les llengües— són com ulleres amb què ens mirem la realitat. I, en aquest cas, mentre amb unes ulleres tendim a percebre la nit del 31 de desembre a l’1 de gener com la nit més vella —la nit darrera, la nit final, l’última nit de l’any que acaba—, amb les altres la distingim com la nit més nova: la nit primera, la que enceta un nou any del calendari; la que habilita l’inici per al futur d’un nou cicle que comença.

Crec que no descobrisc res nou si, com a última manifestació de l’any que deixem enrere, confesse que sóc un adorador del llenguatge. I que professe, en conseqüència, una empedreïda volença, un contumaç enamoriscament, una tossuda passió per la llengua pròpia dels valencians —que és la meua llengua. Sóc, per deixar-ho dit d’una manera expeditiva, un animal enamorat de les paraules. I em reconec, en aquest sentit, correligionari del Ludwig Wittgenstein que reconeixia allò que: «Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món». Sense menystenir ni negligir la Nochevieja castellana (impossible no fer balanç dels instants viscuts en l’any que es consumeix: les emocions, les coneixences, els instants eterns; les derrotes, les quimeres, els sentiments constrets), vull reivindicar, en un dia com el d’avui, la pertinència d’apostar decididament per la idea i la noció de Cap d’Any: de mirar endavant, de pensar en l’avenir, d’envidar decididament cor i entranyes en la bella i incerta prometença del futur. Perquè som el que hem viscut, sí. Però som igualment els horitzons que somniem, albirem i ens atrevim d’anhelar. Permeteu-me que no m’estiga de compartir-ne ací mitja dotzena comptada —a tall de desitjos concrets per a l’any nou:

1. Que totes les persones siguen respectades en el dret a la llibertat de consciència i de pensament: per més que aquestes consciències i aquests pensaments siguen distants o contraris als meus.

2. Que tots els ciutadans siguen respectats en el dret a la llibertat de reunió i d’associació, amb la sola condició que aquest dret siga exercit pacíficament.

3. Que tots els individus siguen respectats en el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, especialment quan aquesta llibertat s’exerceix sensatament, pacíficament, parlamentàriament. Aquest dret, òbviament, inclou el de no ser molestat, ni jutjat, ni empresonat, ni represaliat a causa de les opinions; i també inclou el d’investigar, rebre i difondre informacions i opinions sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió. Els presos polítics, i el control i la manipulació dels mitjans de comunicació —posem per cas—, són incompatibles amb el lliure pensament, la civilitat i la democràcia.

4. Que la voluntat del poble siga efectivament reconeguda com a base i fonament en l’exercici de qualsevol tipus d’autoritat del poder públic. Aquesta voluntat s’ha d’expressar per mitjà d’eleccions autèntiques en què es garantisca la llibertat de vot. Per formular-ho sense embuts: les urnes, i no les armes; la convivència, i no la violència; la raó, i no la força; el diàleg, i no l’agressió; les votacions, i no l’opressió.

5. Que totes les xiquetes i xiquets tinguen dret a una educació gratuïta de qualitat. Aquesta educació, obligatòria pel que fa a les instruccions elementals i fonamentals —a fi de garantir-ne la universalitat i en pro d’una major igualtat d’oportunitats—, ha de tindre com a objectiu el ple desenvolupament de la personalitat humana de manera respectuosa amb la diversitat, la pluralitat, els drets humans i les llibertats fonamentals. En aquest sentit, el sistema educatiu haurà d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions, totes les nacionalitats i tots els grups ètnics, culturals, lingüístics i religiosos.

6. Que tot el veïnat —sense discriminació de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole— tinga dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat: a gaudir de les arts i a participar en el progrés científic i els beneficis que en resulten.

Ja ho veuen: no és que siguen desitjos massa originals. Recullen i refrigen —simplement— un pomell d’idees bàsiques de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea Nacional de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 (de manera que en l’any que imminentment encetarem complirà precisament setanta anys). En la dimensió social —qui ho havia de dir, al nostre racó de món!— m’acontente amb poc més que això: un mínim respecte per aquests valors essencials dels drets humans. Tampoc no és massa demanar, veritat? Per això em permet de desitjar, també, si pot ser, açò altre: que enllà i ençà de la Nochevieja preservem ben viu, al món, l’esperit de la Nit de Cap d’Any. Vull dir: la il·lusió de superar els errors passats, el desig d’encetar camins inèdits amb renovades voluntats, l’instint de mirar esperançadament cap endavant. Enmig de tanta confusió: barques noves, vents propicis, veles blanques... I una mica de trellat.

Bon Cap d’Any. I una mar de felicitats per al 2018.