Dimarts em vaig fer un regal bonic. Després d’una jornada maratoniana a la Facultat, em vaig permetre el luxe d’assistir a la sessió dels Dimarts Poètics de la Naia a la llibreria Pynchon & Co. d’Alacant. Hi intervenia, en el marc d’aquesta guardonada iniciativa —el passat 10 d’abril va ser reconeguda amb el prestigiós Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2024—, tota una autoritat de les lletres catalanes contemporànies: la poetessa, traductora i crítica literària Marta Pessarrodona. I va ser una un pura delícia. Amb la sala plena com un ou —tant que vaig haver de seure al terra, com quan era Boy Scout—, Marta va ser diligentment presentada per la professora i acadèmica Mari Àngels Francés, la qual, hàbilment, va saber conduir l’acte perquè les intervencions no deixaren de tenir un cert aire de conversa entre amigues. I així, la veterana autora de Terrassa —que ja venia de fer una conferència a la Universitat aquell mateix matí— va fer l’efecte que se sentia especialment còmoda, còmplice, distesa. Com a casa.
I va fer fluir entre les parets de la llibreria una festa d’anècdotes, records, reflexions, idees, percepcions literàries i —per descomptat— versos. No sempre passa, això. Però dimarts va passar: les paraules, les imatges, les sensacions, les il·lusions i les emocions van fluir en el discurs de la senyora Pessarrodona amb la facilitat, la suavitat i l’elegància d’un mocador de seda lliscant per l’interior de la vareta màgica d’un prestidigitador. Fins a l’extrem que la poetessa, fins i tot, com a singular obsequi a la concurrència, va accedir a llegir en veu alta, en primícia, alguns del poemes que configuraran el seu pròxim llibre.
Però enmig d’aquella festa de l’evocació, de la poesia i de la vida, la senyora Marta Pessarrodona i Artigues, com qui no vol la cosa, va deixar anar un comentari —aparentment secundari— que em va cridar poderosament l’atenció. Tant, que la curiositat no ha deixat de burxar-me amb recurrència en aquests últims quatre dies. Era sobre els seus anys joves viscuts a Anglaterra. Hi va venir a dir:
—L’any 1972 va ser un any terrible, però que es va acabar molt bé. Em va salvar potser no tant llegir com una cançó: You’ve Got a Friend de la Carole King. És una cançó de l’any 1971, però que a Anglaterra va arribar el 1972. I ja us dic: em va salvar com la vida, no?
Hi insistisc: no m’he pogut traure del cap aquesta confessió feta per la Marta Pessarrodona, de passada, dimarts, a Alacant, en els Dimarts Poètics de la Naia a la llibreria Pynchon & Co. Com va ser que aquesta cançó li va salvar la vida? Per què? Enmig de quines circumstàncies? De quina manera s’hi va obrar el prodigi? En quin moment? Amb qui? Quina gran o petita història de vida s’amaga darrere d’aquesta accessòria revelació? Per què ara, més de cinquanta anys després, n’emergia així, inopinadament, del fons de la memòria? La curiositat em va punxar el cor i el fetge. I vaig estar a punt de preguntar-li al final de l’acte: "Marta, disculpa: com és això que la cançó You’ve Got a Friend de la Carole King et va salvar la vida quan encara no tenies trenta anys? Però no m’hi vaig atrevir. Per pudicícia. Fins i tot, he estat temptat de telefonar-li després i demanar-li si es podia contar, aquesta història de la seua joventut a Anglaterra, quan una cançó —més que no el fet de llegir!— li va salvar la vida. Però no. No. Entenc perfectament que seria un gest de mala educació: de tafanera extrema, d’intromissió hipertròfica, d’imperdonable violació de la intimitat. I ho he deixat córrer...
M’he hagut d’acontentat, per això, sense poder saciar del tot aquesta inopinada curiositat que em va venir durant la conversa pública de dimarts, a escoltar insistentment, una vegada i una altra al llarg de tota la setmana, la referida cançó de Carole King. I he provat d’assaborir-ne la lletra redemptora que, traduïda al vernacle, ve a dir —més o menys—:
"Quan estigues deprimit i amb problemes, / i necessites una mica d’amor i tendresa / perquè veus que tot va malament, / tanca els ulls i pensa en mi, / i de seguida vindré / a il·luminar fins la teua nit més fosca: / així que cridaràs el meu nom. / I ja saps: estiga on estiga, / vindré corrent / per tornar-te a veure. / Hivern, primavera, estiu o tardor. / Només cal que em faces un toc / i hi seré, al teu costat. / Tens una amistat en mi. / Si el cel, damunt teu, / es fa obscur i ple de núvols / i el vell vent de tramuntana torna a bufar / alça el cap ben alt / i crida el meu nom en veu alta. / En un tancar i obrir d’ulls em sentiràs tocar a la porta / així que hauràs cridat el meu nom. / Ja saps que, / estiga on estiga, / vindré corrent, corrent. Sí, sí: / per tornar-te a veure. / Només cal que em faces un toc / i hi seré, sí. Vindré. / No és bo saber que tens en mi el caliu d’una amistat / enmig del fred del món? / Et faran mal, sí. I t’abandonaran. / I prendran la teua ànima, si els deixes. / Ah! Però tu no els deixes! / Només has de cridar el meu nom. / I ja saps: estiga on estiga, / vindré corrent, corrent, sí, sí. / Per tornar-te a veure. / Hivern, primavera, estiu o tardor. / Només cal que em faces un toc / i vindré, sí. Em tindràs al costat. / Tens una amistat en mi. / Tens una amistat en mi. / Oh, sí, ara tens una amistat en mi! / Sí, criatura dolcíssima, sí: ara tens una amistat; tens una amistat en mi".
Com la llapassa. La vella, tèbia i melosa cançó de Carole King que, segons sembla, un dia —no sé com ni per què— va salvar la vida de Marta Pessarrodona se m’ha enganxat aquesta setmana a l’esperit d’una manera indeleble. Com un garguller, com un albarzer, com un cospí. I és així que, cantussejant-la internament una volta i una altra —desenes, centenars, milers de vegades, potser— he fet classes, he corregit textos, he esmorzat, he dinat, he sopat, m’he dutxat, he conduït autopista amunt i autopista avall, he passejat a la vora de la mar, he conversat, he contestat correus, he parlat per telèfon, he llegit, he escrit, he jugat als escacs i m’he embadocat admirant el cel i la mar d’Altea... Fins i tot, la blana i ensucrada cançó de la senyora King m’ha acompanyat internament, com un bàlsam de l’esperit, en no pocs dels moments d’impagable fascinació que aquesta mateixa setmana he pogut viure a Altea amb motiu de la 25 edició d’aquest esdeveniment inenarrable que és Com Sona l’ESO. Mentre veia ballar 1.500 adolescents, dimecres a boqueta de nit, al flamant passeig de la platja del Bol en l’activitat «Ballem Altea», durant l’assaig general de dijous, mentre ahir al matí visitava la zona d’acampada al riu; i també anit, en l’espectacular i emotiu concert de cloenda. Mil voltes que poguera viure la meravella del Com Sona l’ESO, mil voltes que em sentiria desbordat per l’emoció!
Acampada CSE 2024.
Ballem Altea.
—Els qui som veterans en açò del Como Sona l’ESO ja venim preparats... —m’advertia en l’assaig general de dijous l’amiga Mar Saval, que enguany ha tingut la seua filla Lluna cantant i ballant en l’espectacle Comediants.
—Vols dir que enguany no ploraràs? —li pregunte, amb un somriure escèptic.
—No. Clar que ploraré! Però.... Per això mateix. Com que sé que acabaré plorant... Mira: vinc preparada! —somriu també ella. I em mostra un paquet de Cleanex tot sencer, sense encetar.
Semblantment, l’alcalde d’Altea, Diego Zaragozí, amb qui vaig tindre la sort de coincidir costat per costat durant l’assaig general de dijous, invariablement captivat i corprés per la magnètica coreografia dels 1.500 adolescents movent-se alhora —com una mar viva de cossos negres i braços blancs—, em va admetre, també:
—No puc deixar d’emocionar-me cada volta. I cada any em sembla millor, més fabulós, el projecte!
—És increïble... —admet jo, també, abduït i hipnotitzat per l’espectacle.
—Saps? L’altre dia em van presentar l’alcalde d’un poble de la Marina Alta. I quan aquell alcalde (que es veia molt bon tio, per cert) va saber que jo era l’alcalde d’Altea, la primera cosa que em va dir va ser: "Xe! L’any passat vam estar allí, a Altea, en Com Sona l’ESO. La meua filla cantava, i ballava, i això. I saps què? Que en acabar el concert va baixar de l’escenari plorant com una Magdalena, les galtes totes banyades de llàgrimes. I la xiqueta va i m’amolla: 'Veges què faig jo ara de la meua vida! Veges què faig jo ara de la meua vida! Veges què faig jo ara de la meua vida!' Volent dir: 'Res no ha tingut més sentit en la meua vida, fins ara, que l’experiència de la convivència amb els companys i les companyes en Com Sona l’ESO; i la il·lusió de la creativitat de l’espectacle, intensament preparat, sentit, viscut... Que difícil serà trobar una il·lusió tan gran com la que acabe viure!'".
Es comprén perfectament, la reacció d’aquella xiqueta, i la sorpresa del pare. Perquè també jo —ai!— tinc una filla adolescent participant (tant enguany com l’any passat) en Com Sona l’ESO. I puc donar fe que poques coses han aconseguit entusiasmar-la d’una manera tan positiva i vibrant: com poques coses, igualment, han impressionat, han commogut i han afectat son pare d’una manera tan desbordant com aquest espectacle dels 1.500 adolescents sentint cada nota, cada gest, cada paraula, cada idea i cada moviment de l’actuació que els implica. Entre altres coses, perquè les joves i els joves de Com Sona l’ESO fan veure nítidament que, a pesar de les aparences d’un temps "deprimit i amb problemes" —quan sembla "que tot va malament", que "el cel es fa obscur i ple de núvols" i que "el vell vent de tramuntana torna a bufar"—, és perfectament possible il·luminar espectacularment "fins la nit més fosca!" Ens recorden que, a pesar de fangs i misèries, en realitat "tot està per fer i tot és possible". Que l’escola pública té mestres impagables que fan miracles tan miraculosos com aquet del Com Sona l’ESO. Elles i ells són la demostració que un altre món —més ric, més normal, més ple, més autèntic, més creatiu, més culte i més lliure— és efectivament possible. I que per a millorar el món —començant per l’educació dels més joves— no cal sinó imaginació, dedicació, il·lusió i determinació: com les que any rere any demostren saber invertir en el projecte les mestres i els mestres heroics que el fan possible. Elles i ells són el model a seguir. Perquè, tal com proposa la cançó «Lluna mediterrània» amb què sempre es clou l’espectacle, ens insten a l’art, a la cultura, a la creativitat, a la fantasia: "Fem una cançó de pau i somniem que hi ha un món millor". I més que això, encara: demostren amb fets palpables —com ara les experiències del mateix Com Sona l’ESO— que somniar un món millor, com ells fan, és el pas primer per a guanyar-lo, aconseguir-lo i fer-lo realitat.
Tant és així que anit, al final del concert, mentre internament em ballava pel cap la melancòlica cançó de Carole King que un dia va salvar la vida de Marta Pessarrodona, íntimament no deixava rebre i d’adreçar un missatge sincer que voldria compartir amb tota la bona gent que durant 25 anys ha fet possible el prodigi de Com Sona l’ESO: You’ve got a friend... "Teniu una amistat en mi. / Teniu una amistat en mi. / Oh, sí, teniu una amistat en mi!" I així, mentre maldava per contenir i dissimular les llàgrimes —aplaudint efusivament— sospesava que em podia considerar un home afortunat. Perquè, a l’igual que amb Marta Pessarrodona, amb Com Sona l’ESO 2024 a Altea se m’havia revelat allò tan essencial que mai no hauria d’haver oblidat: que les cançons salven vides; i que la música i les paraules ens redimeixen. Com a persones. Com a societat. Com a poble.
Foto: AP
