Calor de forn

Som animals climàtics. L’oratge condiciona sobre manera les nostres actituds vitals: l’humor, les emocions, el temperament, l’estat d’ànim, les permeabilitats... És aquesta una conseqüència evident de la condició animal, corpòria, material i instintiva que encara ens tenalla: el nostre caràcter depén, també, de la temperatura, del grau d’humitat, de la pressió atmosfèrica, de la intensitat solar, de la pluviometria, dels núvols, del vent... I, sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana hem tingut l’ocasió de comprovar-ho: la calor creixent que hem estat patint jo diria que ha incidit, fins als extrems de la incandescència, en la salut anímica del personal.

Em fa l’efecte que hi ha en l’aire, ara mateix, una sensació generalitzada d’abatiment. Una combinació de fatiga, desídia, claudicació i abúlia. Com una hibernació, però al revés: causada no pel fred, sinó per l’excés de calor. Al carrers, a les aules, a les botigues, als teatres, als despatxos i als mercats els rostres entresuats semblen suggerir que la gent comença a perdre l’ànsia, el nervi, la il·lusió. Els organismes pateixen l’efecte desencoratjador de la vasodilatació, de la disminució de la pressió arterial, de l’ensopiment del reg sanguini. S’imposa, en conseqüència, un ritme calmat en l’execució del treball i l’exercici de l’oci. I la idea de les vacances —el deler d’una treva estival— comença a albirar-se, més que no com un anhel utòpic, com una estricta i palmària necessitat fisiològica.

I tanmateix... Tanmateix, quan la rutina climàtica sembla que vol imposar un temps per a l’abaltiment i el descans, a les nostres latituds arriba en realitat la temporada de l’activitat màxima en el principal sector productiu, que és, sens dubte, el del turisme. «Fer l’agost» és una expressió que ha fet fortuna i que emparenta amb la tradicional idea que «a l’estiu, tot el món viu». Per això, la necessitat de «fer l’agost» admet, en l’àmbit de l’hostaleria i del comerç, una prolongació natural també als mesos de juny, juliol i setembre. Aquest és el preu que té una especialització econòmica com la del País Valencià contemporani, tan escorada cap al sector turístic. Per dir-ho ràpid i malament: haver-nos convertit en els cambrers d’Europa és cosa que ens aboca ara a la paradoxal situació de requerir una màxima ocupació laboral precisament durant els mesos que, a priori, semblen naturalment més proclius a la pausa, el repòs i la inacció.

Aquesta setmana en què els termòmetres s’han mostrat precoçment incontinents i s’han començat a desfermar de manera hipertròfica, s’ha començat a manifestar l’esquizofrènic espectacle que el país ofereix —particularment a la poblacions turístiques de la franja litoral— durant la calorosa irrealitat del període estiuenc: una combinació inversemblant de migdiades somnolents i bullitoris de clients a les terrasses; de graellades de cossos immòbils estesos a la platja i estols de servents entresuats movent-se amb diligència entre les taules dels restaurants; de vells amb la mirada perduda en l’infinit de la (des)memòria —asseguts en un banc, a l’ombra d’una morera posem per cas— i fornades de joves conversant i rient en colla mentre busquen un lloc on entaular-se, beure i festejar la vida.

Sí: el clima ens condiciona. No som els mateixos ara al juny que al desembre. Hi deu haver, també, d’alguna manera, un termòstat de les emocions: dels sentiments, les ambicions, els somnis, les ànsies, els desitjos i les creacions. El temperament de les persones no és igual —no pot ser igual— al cercle polar i a l’equador, a l’hivern i a l’estiu, a la mitjanit i al ple del migdia. És una evidència: els quadres que els artistes pinten a Suècia, Noruega, Dinamarca o el Canadà no poden ser iguals que els pintats a Colòmbia, Uganda, Kènia o Kiribati; com tampoc hi poden ser iguals les pel·lícules, els poemes, les novel·les, els assaigs, les obres teatrals, les fotografies, les escultures, els balls, les coreografies, els edificis, les trames urbanes, les cançons o les simfonies.

Tampoc els articles dels periòdics no hi poden ser iguals. Fins i tot escrits en un mateix lloc i per unes mateixes mans, les columnes d’opinió poden tenir un to i una vigoria diferent segons el calendari i l’obvi condicionant dels termòmetres. Tinguen l’amabilitat de tenir-ho en consideració, i de considerar-ho, si de cas, com un eximent per al fet que aquesta setmana que ha fet tanta calor —calor de forn, que en diuen— es veu que tinc l’enteniment una mica atabollat. Però a la vista de l’espectacle bipolar que la temporada estival comença a oferir, l’altre dia, quan mon sogre va fer servir de viva veu l’expressió autòctona «portaràs més llenya que un burro de forn!» vaig tenir la temptació de pensar que tot apunta que, per fi, les valencianes i els valencians hem trobat una vocació per al nostre paper al món: precisament el de «burros de forn» —dòcils, servils, esforçats, displicents, resignats, maltractats, productius, castigats, soferts i submisos. Més encara: vaig gosar pensar que una tal idea, fins i tot, potser podria «tindre un article». «Supeditats al turisme i malmenats financerament, els valencians portem més llenya que un burro de forn», en podria ser l’embrió d’idea...

Però ja ho veuen: quin trellat tindria un pensament així? No... No em facen cas, per favor. Direm que és aquesta calor —calor de forn—, que em desbarata.