He anat rumiant este article durant tot un matí d’intendència de la llar: desdejunis, rentadores, esmorzars, canvis de roba de nanos, escurar, endreçar roba, tot cofoi d’haver trobat un fil argumental prou potent per a la primera columna de l’any, però quan ja m’he anat acostant al teclat i he vist l’espai en blanc al davant, he tingut una paramnèsia del reconeixement que potser siga del record (no, no és el mateix, la primera no s’ha viscut mai, almenys en este plànol de la realitat, la segona és una reminiscència d’allò mig oblidat), un déjà vécu com el que descrivia Charles Dickens al David Copperfield: “tots tenim alguna experiència de la sensació, que ens arriba ocasionalment, de que allò que estem fent o dient ja l’hem fet o dit abans, en una època passada; d’haver estat envoltats, temps ençà, per les mateixes cares, objectes i circumstàncies; de que sabem amb seguretat el què direm a continuació, com si de sobte ho recordàrem tot!”.
Al capdavall, la sensació reviscuda és només la pocasoltada d’una conclusió fonamentada en premises falses… o potser no: s’ha de ser un malparit per surar en el sentit correcte dels corrents, és una cosa que ve de lluny en la història de la humanitat, però que en l’actualitat costa de copsar, amb tant de bonrotllisme. Si has de fer mal a algú que no siga al teu desgrat, almenys fes-ho a consciència, ben segur del que fas i de l’abast dels teus actes. Si t’has de relacionar amb algú per primera vegada, no sigues amable, condescendent, empàtic, és un error fatal, sigues ferm, antipàtic, groller i prepotent, la gent acceptem ordres, no estem programats per acceptar una petició, per debatre, per intercanviar un parell de frases pròpies, més enllà d’un reguitzell de frases fetes buides, no digues “trobe que em falten les aletes de la comanda”, sinó “què esteu encara desplomant el pollastre per fer les aletes?”, potser no ho entendran tampoc, ja que els nivells de comprensió lingüística (no parlem de lectora, que ens podríem tallar les venes amb un foli esmolat) es troben a l’alçada de la sola d’uns mitjons d’eixos de no esvarar per casa, però segur que el to de mala hòstia és universalment reconegut i tindrà l’efecte desitjat.
No hi ha res com un bon tuit ple de “calla, catalufo de merda, ara sabràs el que és bo”, “ves-te’n al teu país, aquí no volem ….. (col·locar als punt suspensius un pantone diferent del de la bocamolla que parla)”, “maricon de merda, val que sigues un degenerat, però no cal que ho ensenyes fora de ta casa”, “tu, porta’m el cafè, hòstia, que per això te’l pague” o el meravellosament clàssic “tu treballes per mi, que te paguen dels meus impostos”, adreçat a un funcionari qualsevol.
(Un dia haurem de parlar de llarg del tema funcionaris, la sublimació de l’enveja nacional, el ninot a qui tothom etziba castanyes com ous de llagosta -sí, és l’animal que té els testicles més grans en proporció al seu tamany-, tan fratricida és el tema que m’he assabentat que hi ha un grup de… funcionaris! de la UA que es dediquen a impugnar totes les oposicions de consolidació del món mundial pa joder, que si jo no puc o no és per mi, tota la resta de funcionaris són la lepra, em trec el capell davant d’esta mostra de perversitat sociòpata).
És possible que el tarannà d’esta columna us sone al dia de fúria de Michael Douglas, però qualsevol paregut amb la realitat (o amb la ficció) és pur déjà senti.