—L’acabem, Llúcia: l’acabem. Aquest curs també l’acabem —li comentava, amb un punt de satisfacció, a la col·lega i amiga Llúcia Martín, despús-ahir, mentre vigilàvem conjuntament l’examen de l’assignatura que compartim, a l’Aula 7 de la Facultat de Filosofia i Lletres.
—Ah! Clar que l’acabem... I més que n’acabarem!
—No ho sé jo, si me’n queden tants... —valore, amb un mig somriure, mentre sospese que prompte o tard l’edat jubilar començarà a tenir per a mi una determinada presència en l’horitzó de les coses immediates.
El cas és que, fets ja tots els exàmens, el curs —l’essència del curs— es pot considerar ja conclòs. Encara hi ha per davant reunions d’avaluació del curs acabat i de coordinació del curs que vindrà; entrevistes, correcció d’exàmens, qualificació de treballs, visualització de vídeos, atenció de tutories, revisió de notes, exàmens de la convocatòria C4, tribunals de TFG i TFM, i mil i una mandingues més. D’acord: a pesar que no hi ha classes, juny i juliol són encara mesos d’una important activitat en una universitat com la d’Alacant. Però, sense alumnes —sense classes—, la sensació de finitud és total, inevitable, absoluta. Per als qui d’una manera o una altra vivim supeditats al calendari del curs escolar, aquests dies d’ara són com un final de cicle: una mena Cap d’Any estrany, desconcertant, existencial; un desenllaç que invita a l’enyor, el balanç, la introspecció i —per què no dir-ho?— a una certa nostàlgia pel curs finit que mai no es repetirà.
Despús-ahir, de més a més, feia un dia impropi per al mes de juny a Alacant: un dia gris, trist, humit, amb el cel clos. Com si volguera ploure. El cas és que no podria precisar si va ser cosa d’aquesta melancòlica síndrome del final del curs o si, per contra, va ser per culpa de la meua inexcusable condició d’animal climàtic particularment sensible als dies de pluja, però el cas és que, en un moment determinat de l’examen, vaig notar —fisiològicament— que l’esperit se’m reblania, l’ànima se m’amerava de tendreses i els sentits se m’agusaven amb una irrefrenable permeabilitat per a l’enyor —com si l’agut dolor del temps em fregara el sentiment amb un paper de vidre.
Potser per això, mentre la companya Llúcia Martín vigilava atentament l’examen, em vaig voler dirigir fins a una de les finestres de l’aula, la de l’extrem meridional, i la vaig obrir perquè hi entrara l’aire fresc del matí. Des d’aquell punt estratègic de l’Aula 7 de la Facultat de Filosofia i Lletres vaig deixar vagar la mirada lliure cap a l’exterior de l’edifici. Davant per davant tenia l’Hort Saludable de la plaça de Miguel Hernández. I no sé com, però, de sobte, just al mateix lloc on ara hi ha la vegetació exuberant dels horts, vaig saber veure la font que un dia hi va haver, i que perfectament recorde dels meus temps d’estudiant. I hi vaig remembrar amb una precisió quasi palpable l’espai que abans ocupava l’aigua embassada, just on ara, després del reompliment de terra dut a terme fa un bon grapat d’anys, hi ha la verda exuberància de l’Hort Saludable.
Però la força punyent del record em va fer dirigir els ulls, instintivament, envers la passarel·la que uneix l’edifici principal de la Facultat amb el mòdul d’aules que ara es coneix —asèpticament— com «la Plataforma», i que és el lloc on al seu dia hi havia la Biblioteca de la Facultat: l’espai sagrat on descansaven els llibres amb què el jove estudiant de Filologia que un dia vaig ser jo mateix va començar a iniciar-se en les misteris, les passions, les misèries, els secrets, les erudicions, els amors i les inefables emocions dels trobadors, Ramon Llull, Jaume I, Ramon Muntaner, Desclot, Joanot Martorell, Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, Bernat Metge, Francesc Eiximenis, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, sor Isabel de Villena, Cristòfor Despuig, Pere Serafí, Joan Timoneda, Francesc Fontanella, Lluís Galiana, Carles Ros, el baró de Maldà, Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Rubió i Ors, Teodor Llorente, Antoni Maria Alcover, Pompeu Fabra, Santiago Rusiñol, Víctor Català, Eugeni d’Ors, Joan Alcover, Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Brossa, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Sagarra, Manuel de Pedrolo, Llorenç Villalonga, Palau i Fabre, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Joan Fuster, Montserrat Roig, Quim Monzó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent... I tutti quanti!
Si... Quins records! Aquella passarel·la envidriada que unia l’edifici principal de la Facultat amb la Biblioteca era un dels meus racons preferits, quan tenia exactament l’edat que ara tenen els nostres alumnes. I memore que, cada vegada que passava per aquella passarel·la —especialment els dies de pluja—, em quedava desconcertadament absort mirant a través dels vidres la font de l’espai dedicat a Miguel Hernández, i les finestres de les aules que, com l’Aula 7, s’orienten cap a la façana nord de l’edifici. Entre boires també soc capaç de rememorar, per exemple, aquell dia que badava solitari al meu racó preferit de la passarel·la, i em vaig adonar que un professor desconegut em mirava fixament amb aire circumspecte des d’una de les finestres de l’edifici, com si em volguera explicar alguna cosa important —precisament a mi!— i no s’acabara de decidir a vociferar des de la distància.
Si ara en recorde l’escena és perquè despús-ahir, mentre l’alumnat redactava els textos de l’examen i contestava les preguntes de tipus test que Llúcia i jo hi havíem formulat, vaig tenir una sensació estranyíssima en el moment que, escrutant amb la força de l’enyor la passarel·la de l’antiga Biblioteca —l’actual Plataforma— em va semblar veure una ombra solitària entre els reflexos dels vidres de l’últim finestral. De primeres, no la vaig saber reconéixer; però després sí. Sorprenentment, infal·liblement, de seguida. A pesar de la llunyania, vaig saber entendre que la imatge imprecisa que se m’oferia des de darrere dels vidres era, exactament, la d’aquell jove que se m’apareix en totes les fotos dels àlbums de joventut que conserve a casa —que de tant en tant tinc gust d’obrir i fullejar. No sé com sí ni com no, però em va semblar claríssim que el jove estudiant que despús-ahir, durant l’examen, divisava al corredor d’aquella passarel·la iniciàtica era... Jo mateix! El meu jo adolescent! Exactament: el Joan Borja de finals del segle passat: aquell jovencell somniador i il·lusionat, bohemi i picardiós, amb tantíssima fam de vida —tantíssim anhel de món!
La veritat: no sé per què em vaig estranyar tant, despús-ahir, de veure’m jo mateix rejovenit de més de trenta anys, darrere del vidre de la passarel·la, mirant en direcció al vell que ja comence a ser ara, abocat a la finestra més menuda de l’Aula 7 de l’edifici de Filologies. Hi insistisc: no m’hi hauria d’haver estranyat. Fet i fet, cada any sé veure’m, perfectament, amb preclara nitidesa, en cadascun i cadascuna de les alumnes amb qui compartisc l’aventura de les classes: totes i tots són —som— aquell jovenet que un dia va ser alumne iniciàtic; amb tota la vida per davant: amb totes les innocències, totes les pors, totes les fantasies i totes les esperances immaculades.
Sí. Aquest en va ser el cas. En efecte: allí al racó de la passarel·la estava jo; el meu jo, el record del meu jo, el jo que un dia vaig ser. Darrere del vidre, entre els reflexos, amb aire estranyat, espiant el vell que comence de ser jo ara. I, des de la finestra de l’Aula 7, vaig estar temptat de parlar-li, a aquell jove solitari que em mirava atònit des de la passarel·la (i que era jo mateix, de jove): vaig tenir el llampec interior de contar-li les coses de la vida viscuda, la vida consumida, la vida que l’esperava. Hauria de ser a crits, perquè el meu jove jo de la passarel·la —fibrós, vigorós, idealista, flac com un gos de caça, amb cert aire de poeta— no podia ni imaginar què és un telèfon mòbil, ni... En fi... La bona qüestió és que vaig arribar a omplir els pulmons d’aire, des de la finestra, per encetar el crit. Però vaig comprendre que, des de tant lluny, i amb els vidres entremig, les paraules li resultarien completament inintel·ligibles.
Per això vaig decidir, finalment, tancar la finestra i tornar al silenci de l’examen sense dir res, absolutament res, a ningú. De més a més... Amb quina cara m’haurien mirat, els alumnes i la professora Llúcia Martín, si els haguera explicat que acabava de veure, a l’interior de la passarel·la de l’antiga Biblioteca, el meu jo de fa més de tres dècades, amb vint-i-pocs anys?
Tanmateix, com és lògic, no vaig poder deixar de pensar en aquella ombra de la melangia que acabava d’admirar en la distància. I, sobretot, en totes les coses que m’hauria agradat dir-li. Perquè, si haguera pogut —ai!— m’hauria agradat explicar-li (explicar-me, a mi mateix, al meu jo adolescent), posem per cas, que no fera cas de la hipocondria estúpida i compulsiva que en aquell temps patia: que podia respirar sense angoixes perquè disposaria d’anys de salut suficients per a celebrar la vida amb normalitat. Li hauria explicat que li convindria tornar a casa i passar més temps amb la mare: parlar amb ella, riure amb ella, abraçar-la, estimar-la, mirar-la als ulls, estrényer-la entre els braços, perquè moriria —ella sí— d’una manera injustament precoç i prematura. També li hauria explicat que tindria motius per a l’alegria, perquè seria un consentit del destí: que ja veuria que s’estimaria molt la vida, que coneixeria gent fabulosa, que tindria el privilegi d’estimar i ser estimat intensament, que trobaria l’amor, que formaria una família meravellosa, que tindria dos fills que només li donarien satisfaccions, que gràcies als llibres d’aquella Biblioteca acabaria feliçment enamorat de les paraules i de l’art de les paraules, que comprendria que el seu poble, Altea, seria per a ell «el millor poble del món», que havia d’assaborir cada instant de vida perquè cada instant seria irrepetible, que pocs anys després sabria trobar la felicitat impartint classes en aquella mateixa Universitat, que descobriria la meravella i que el món li reservava encara un niu de belleses insospitables que el farien plorar d’intensitat, que... Déu meu! Li diria, en definitiva, que s’hauria de preparar per a obrir de bat a bat els ulls, les mans, la ment, el cor i l’esperit, perquè la vida valdria moltíssim la pena...
Ah! I encara li dirai més. Li diria, també: «Ostres, Joan! I quan tornes al poble, busca el teu amic Josep Vicent. Sí: el Moreno, el Xinel·lo; aquell amb qui sempre has volgut compartir la quimera de la creativitat i la bohèmia. Ves i abraça’l. I conta-li que també ell hauria de saber assaborir amb plenitud tots els instants que puga passar al costat de sa mare. I digues-li que... Ostres! Que s’amarre les espardenyes, perquè no pot ni imaginar les coses que arribarà a fer! Potser no s’ho creurà, ara, però després de ser un dels percussionistes més reputats del món acabarà dirigint una orquestra simfònica espectacular —«com un Ferrari»!— que ell mateix haurà creat ací a Alacant: una orquestra com Alacant mai no havia somniat! També dirigirà l’ADDA, que es un gran auditori que construiran a Campoamor, allí on ara fan el mercat, i que amb el temps constituirà l’atractiu cultural més espectacular de la ciutat. Dis-li que com a músic recorrerà totes les mars i tots els continents, i que es beurà el món com si fora un ou! I que la gent d’Alacant se’l menjarà pels garrons, d’admiració, d’agraïment i d’estima. I que muntarà espectacles tan ambiciosos que ningú no podia imaginar que es podrien produir des d’ací d’Alacant. Mira: sense anar més lluny, dis-li que, dins d’uns anys, el 2023, muntarà, per a aquest nou auditori que s’haurà construït a Campoamor, una producció de La bohème de Puccini amb el mestre Emilio Sagi com a director d’escena; amb vestuari de Pepa Ojanguren i escenografia de Julio Galán; i amb un exercit d’actors, actrius i cors —un cor infantil i tot!—, i solistes de la talla de Ramón Vargas, Beatriz Díaz, Luca Espinosa, David Menéndez, Manel Esteve, Manuel Fuentes, Gerardo López... Uauuu! Serà increïble. Ja t’ho dic: una cosa que mai abans no s’havia fet a Alacant!»
Potser no s’ho creuria, aquell joveníssim Joan Borja, estudiant de Filologia, que de tant en tant s’embadalia mirant ploure la pluja a través dels vidres de la passarel·la de la Biblioteca de la Facultat. «Vol dir?», em preguntaria, potser, parlant-me de vosté amb un deix d’ingenuïtat, desconfiança, i incredulitat. Però jo —el professoral jo d’ara— m’hi hauria ratificat amb autoritat: «Com t’ho dic, Joan! Impressionant. Impressionant! No t’ho pots imaginar. De veritat t’ho dic: mai no s’havien vist a Alacant projectes com els que gestionarà el teu amic. I tu, quan serà jo, ploraràs d’orgull i de felicitat: perquè seràs perfectament conscient del privilegi de poder testimoniar i viure de prop tota la bellesa que, com a gestor d’emocions, Josep Vicent sabrà fer surar. I... Perdona si m’emocione, dient-ho... I ploraràs també, quan seràs jo, perquè sabràs que tant ta mare (la nostra mare) com la seua, les dos Annes, seran eternament vives en cada so, cada matís, cada nota, cada color, cada ombra, cada gest, cada misteri, cada ombra, cada paraula i cada silenci d’aquesta bellesa que Josep Vicent sabrà crear.»
Tot això, i encara més coses, hauria volgut dir-li al joveníssim Joan Borja que em va semblar entreveure despús-ahir, dijous, al sendemà de la primera sessió de La bohème a l’ADDA, entre els vidres de la passarel·la de la Facultat de Filosofia i Lletres, vigilant un examen.
—Isc un moment a fer un cafè, Llúcia —vaig comunicar a la col·lega i amiga amb qui compartisc assignatura—. Torne de seguida.
—D’acord. No et preocupes —va accedir ella, amb un amatent somriure.
Vaig baixar al primer pis i em vaig dirigir cap a la passarel·la de la Plataforma, per veure si l’ombra del meu jo adolescent —l’ombra de la criatura dolcíssima que un dia vaig ser—, encara hi era present. Però no. No hi havia ningú. Només els vidres entelats a banda i banda del corredor, que deixaven entreveure la llum d’un dia impropi per al mes de juny a Alacant: un dia gris, trist, humit, amb el cel clos. Com si volguera ploure. Hi havia, això sí, el rastre d’un perfum: el tènue i exquisit perfum de la malenconia. I un joc d’ombres que semblaven jugar a mostrar i a amagar, com una dansa, les essències de l’exquisida melodia de l’amor, de la mort i de la vida que, des de dimecres a la nit, a l’ADDA, no ha pogut deixar de sonar dins del meu cap. Exactament: la de l’acte quart (i darrer) de La bohème; d’una bohèmia sempre somniada —finalment conquerida.
«La bellesa ens redimeix», llig, ara, dissabte de matí, en un vell quadern de notes de quan encara era un jove estudiant de Filologia. No ho sé evitar: dubte si no deu ser aquell jove de la passarel·la, somniador i il·lusionat, flac com un gos de caça, qui vol contestar ara d’aquesta manera els pensaments que inopinadament se’m van desfermar dijous, durant l’últim examen del curs, mentre l’admirava per una finestra de l’Aula 7 de la Facultat, amb formes imprecises, somrient picardiosament rere els vidres entelats de la passarel·la de l’antiga Biblioteca de la Facultat.
—«La bellesa ens redimeix», sí, Joan. Li ho recordaré, jo, al Josep Vicent, en poder, de part teua. Potser amb un article i tot. I el felicitaré. I li’n donaré les gràcies. I li recordaré que, sortosament, potser s’equivocava, quan tenia la teua edat. Que al final el camí potser no tot canviarà de color: perquè hi ha colors que valdrà molt la pena de conservar ben endins, ben endins, ben endins de l’ànima. Com ara, els de la seua bohèmia.