És 1896. Blasco sap que ha de fugir. Escaparà a Itàlia i escriurà En el país del arte
Fa molt de fred en esta primera llum del dia. És març, però l’alba encara manté la gelor de l’hivern, els matolls humits, els animals arrecerats, incapaços de moure. Vicent observa des del forat que s’obri en una de les parets de la cambra de l’andana. El forat és redó, d’un pam d’ample i ben rematat, però no té vidre ni fusta, ni mecanisme que el tanque. Vicent veu emmarcats per l’ull de bou els camps llaurats, un grup de dones amb pressa que passen per un camí llunyà i la línia blava de la mar que tanca l’horitzó, com un desig de fugida.
És març de 1896 i és una barraca del terme d’Almàssera, la d’un llaurador anomenat el Tio Pere. Qui observa pel forat de l’andana és Vicent Blasco Ibáñez, el periodista, l’escriptor, el revolucionari, el dimoni. Vicent fuma discretament i mira i absorbix la llum, les olors, la resplendor blavenca del trenc d’alba. Tot es destil·larà més tard, en el següent amagatall, en l’entresol de sostre asfixiant d’un despatx de vins del Grau, propietat d’un jove correligionari que s’oferirà a ajudar-lo. Allí, per a matar el temps al llarg de quatre dies claustrofòbics, condensarà aquelles visions de l’horta i alguns vells records i successos en un conte que dos anys després recuperarà i ampliarà, i serà La barraca, per a glòria de tots i per a glòria seua.
Tota aquella fugida havia començat després d’una manifestació contra la Guerra de Cuba, pels voltants de la Plaça de Bous, ja que el míting que els republicans volien fer dins havia estat prohibit. Vingueren els aldarulls, les càrregues de la policia, la batalla campal, alguns tirs. I la declaració de l’estat de guerra. I l’orde de detenció de Blasco. Tota la maquinària del partit es posà en marxa per a protegir, salvaguardar i preservar el líder. Abans del despatx de vins i dels dies a la barraca del Tio Pere, hi hagué encara un parell de pisos, dos estades fugaces en cases oferides per companys de lluita.
Dins de la barraca, Blasco ha entés que ha de fugir de València, on no té més eixida que la presó, on ja ha estat, i intuïx Itàlia. Des del despatx de vins organitza el seu trasllat en una barca cap a alta mar, i allà el transbord a una nau, de nom Sagunto, que el durà a Gènova. Després Milà, Torí, Florència, Pisa, Roma, Nàpols, les cròniques viatgeres enviades a El Pueblo, l’enlluernament, la fascinació inevitable, l’alta i certa i vanitosa consciència del seu destí, tot això que encara resistix, com una flor antiga, escrit a les pàgines d’En el país del arte.
Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).