El gos d’Ulisses

El dia que Ulisses torna al seu palau d’Ítaca, dos dècades després d’haver partit cap a Troia, ho fa d’incògnit, disfressat de vagabund. L’acompanya Eumeu, el fidel porquerol que li cuida els bacons i que no coneix la maganxa ordida amb la complicitat de Telèmac, per a recuperar a l’assetjada Penèlope, la família, el palau i el ceptre de rei.

En el portaló exterior dormisqueja un gos infestat de puces i caparres, estovat entre la femta dels animals. Amb els ulls esgotats, és tan vell i tan prim que no té força per a alçar-se. Han passat vint anys, però Ulisses reconeix d’immediat a Argos, criat per ell i impenitent companyó de cacera. L’escassa energia que conserva a penes li dona per a respirar, però Argos fa un esforç ímprobe per a alçar el cap, mirar l’amo, plantar les orelles i moure la cua.

Ulisses, que ha de mantindre el teatret, s’eixuga dissimuladament les llàgrimes, rabiós per no poder acaronar-lo. En recuperar l’esme, pregunta al porquerol si era audaç, llest i ràpid de jove o “com el d’alguns rics que només volen gossos per a exhibir-los”. Eumeu li respon que no hi havia a Cefal·lènia dos gossos com ell. Hàbil seguint rastres i vigorós, no se li escapava cap peça ni en el bosc més espés. “Ara, pobret, l’amo no està i ningú el cuida”. Al moment Argos mor, com si ja ho haguera fet tot en esta vida, després d’haver vist a Ulisses tornat a Ítaca.

Que li posara Argos de nom diu molt de l’estima que li tenia Ulisses: son pare Laertes era del llinatge reial d’Argos, ciutat-estat al fons de l’Argòlic, un dels tres golfs que donen aspecte de forqueta al Peloponés. Menelau, líder grec en Troia, volia tant a Ulisses que estava disposat a posar-li un palau prop d’Argos per tal que es mudara i tindre’l sempre al costat. D’Argos és Teoclimén, hoste de Telèmac que predigué la matança. Argos, per últim, era també el nom del mestre d’aixa del mític vaixell amb què Jason partí en busca del velló d’or, i el mateix Laertes era u dels últims argonautes vius.

No. Argos no era un nom qualsevol per a Ulisses. “M’estime més els gossos que les persones”, em diuen alguns amb qui em trobe passejant, des que tinc gos. Al mateix Ulisses, que plorà dissimuladament per Argos, no li tremolà l’arc, unes hores més tard, per a acabar amb cent-huit pretendents, amb l’ajuda d’Atenea, deessa de la saviea, diuen. Poca broma amb l’afecte pels gossos. Des del temps d’Ulisses.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens