Hàbits d’escriptors: del café al canibalisme

Com que en Kike Parra ja s’ha ocupat dels escriptors dipsòmans, jo he triat els hàbits estrafolaris. Obviaré els cinquanta cafés diaris de Balzac i les pomes podrides de Schiller, que l’autor alçava al calaix de l’escriptori i la fortor de les quals l’inspirava (potser hi olorava el pecat original?), i passaré tot seguit a D. H. Lawrence i l’estrambòtica història de les seues cendres (on, per cert, l’alcohol té un paper aclaridor, com es… beurà!).

Lawrence va morir l’any 1930 a Vence (la Provença), on l’enterraren. Al cap de cinc anys, la seua dona, Frieda, va enviar allà el seu segon marit, Angelo Ravagli, per tal que exhumara el cadàver, el fera incinerar i portara les cendres al seu ranxo de Taos, a Nou Mèxic. Quan va tindre les cendres, Frieda les barrejà amb ciment per a fer una llosa que seria l’altar de la capella del ranxo. En morir, ella també es faria enterrar allà.

Anys després, davall els efluvis de l’alcohol, Ravagli confessà al baró Prosper d’Haulleville que, aclaparat per les complicacions duaneres que l’esperaven als Estats Units, va llançar les cendres a la mar més o menys a l’alçada de Marsella i que, en arribar a Nova York, va omplir l’urna d’unes altres més vulgars. Així doncs, potser Frieda descansa junt amb les restes d’una llar de foc o d’una barbacoa dominical.

Es més, l’assagista Bess Lovejoy diu que, quan per fi Ravagli va arribar a l’estació de tren més propera a Taos, el reberen la dona i uns amics i, amb l’emoció de la retrobamenta, es van oblidar l’urna en l’andana. Ja havien fet un bon tros cap a Taos quan se’n van adonar i tornaren. Les van recuperar…

Una altra volta de rosca: segons Lovejoy, una versió diu que l’amic i poeta Witter Bynner va substituir les cendres abans que recuperaren l’urna i que, amb elles a casa, cada matí afegia al te una culleradeta de Lawrence per a imbuir-se del seu talent. Si el que va confessar Ravagli era cert, el que ingeria Bynner eren les restes de ves a saber què.

(La història sencera és encara més inversemblant.)

Potser els escriptors que combreguen ho fan per a esdevindre déus. Parafrasejant l’escriptor anglés Hilaire Belloc, és natural que els autors ens deceben com a persones: una obra genial està molt per damunt del seu autor, ja que és Déu qui l’ha feta a través seu.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_