«Cinc sentits corporals! Demanem-ne més!» Aquesta era la reivindicació —aparentment teòrica, reflexiva, especulativa, provocadora, retòrica— que Joan Fuster formulava, d’acord amb la seua particular ètica del cos, en un dels seus aforismes (Consells, proverbis i insolències, 1968, p. 160). Em ve ara al cap aquest vell aforisme fusterià a propòsit de l’experiència que, segons sembla, està protagonitzant el senyor Liviu Babitz. Es tracta d’un jove emprenedor d’origen romanés, de trenta-i-tants anys, cofundador i director executiu de Cyborg Nest: una empresa tecnològica que té com a objectiu ampliar les percepcions de la gent sobre la realitat. Amb la noble i lloable voluntat de predicar amb l’exemple, el senyor Babitz es va implantar al tòrax un nou producte tecnològic denominat North Sense (Sentit Nord), que consisteix en una espècie de brúixola digital, adherida a la pell per mitjà de dues barretes de titani —com si fora un pírcing—, en forma de xip i amb connexió Bluetooth, que vibra cada vegada que el seu cos s’orienta cap al pol magnètic de la terra.
La finalitat última del North Sense —ja s’entén— és ampliar la capacitat sensorial del cos humà amb un sisé sentit de què molts animals disposen naturalment: el de la magnetorecepció. Es tracta d’un sentit que permet detectar els camps magnètics per a percebre variables de geolocalització com la direcció, l’altitud o la ubicació, etc. És un assumpte conegut: l’existència d’aquest sentit en determinats animals es va proposar per a explicar la capacitat d’algunes espècies per a situar-se i guiar-se en els desplaçaments. La sensibilitat al magnetisme, en efecte, s’ha observat en alguns bacteris i en peixos elasmobranquis (com els taurons i les rajades), i també es creu que es troba en la base dels hàbits migratoris de moltes aus. Explicaria, per exemple, sense anar més lluny, el singular sentit de l’orientació que demostren tenir els coloms missatgers, etc.
Ara, amb el North Sense que l’empresa Cyborg Nest comercialitza (i que el senyor Liviu Babitz ja porta implantat davall la pell), també els humans podrem detectar el camp magnètic, i tindrem, per tant, l’opció d’estimular-hi permanentment el cervell, de manera que aquest potser es podrà enriquir amb noves i inèdites nocions sobre el món —el món magnètic— en què ara inconscientment vivim. I així podria acabar amb una capacitat cognitiva de percepció i de processament de la realitat que tal vegada enriquiria —què en sabem!— la intel·ligència, la intuïció o l’instint espacial de l’individu. «Cinc sentit corporals! Demanem-ne més!», reclamava Joan Fuster, fa més de cinquanta anys. I l’ocurrència del senyor Liviu Babitz sembla ara, per fi, una resposta orientada expressament a atendre’n la singular demanda...
Però açò del North Sense que el senyor Liviu Babitz s’ha autoimplantat al pit no és, ni de bon tros, un fet anecdòtic i aïllat. Tot el contrari. És un cas clar, paradigmàtic, perfectament il·lustratiu d’un nou i sorprenent fenomen tecnologicocultural: el dels biohackers. Diuen que això és el món que vindrà: un progressiu alliberament de la dependència de les pantalles, gràcies a un nou pas endavant en l’aprofitament de la tecnologia, que consistirà —i de fet ja consisteix!— a modificar i ampliar les prestacions del cos humà per mitjà de successius implants electrònics. Fet i fet, si tafanegen una mica el tema per Internet, comprovaran que ja comencen a encunyar-se neologismes com ciborg (persona a la qual li ha estat incorporat o implantat un aparell electrònic com una part més del seu organisme o com una extensió dels seus sentits), transhumanisme (moviment intel·lectual i cultural internacional que dóna suport a l’ús de la ciència i la tecnologia per a millorar la ment, el físic, les habilitats i les aptituds humanes), bioconservadorisme (moviment de reacció contra el transhumanisme, que advoca per limitar l’ús de la biotecnologia o, fins i tot, per prohibir-la totalment), moviment grinder (subcultura que, a manera de biopunk, i d’acord amb una estètica hacker, considera que la ciència i la tecnologia pertanyen a tot el món, i que en conseqüència no s’està de practicar modificacions extremes al cos per mitjà d’implants tecnològics a casa, o en garatges, o en laboratoris improvisats i cooperatius sense cap tipus de supervisió, control, finançament o regulació), etc.
Com sempre, les paraules reflecteixen —i forgen— els colors, els sons, les olors, els sabors i les textures de la realitat. També les coordenades magnètiques, si es vol. Sense necessitat d’entrar en una anàlisi en profunditat de cap dels fenòmens suggerits, el simple repertori d’uns conceptes com els consignats potser revela per on van els tirs en el nostre món de la postmodernitat: en la direcció d’aplicar els avanços tecnològics i del coneixement a la biologia, sense fronteres, per tal de tunejar el cos humà amb l’ambició de modificar-ne i expandir-ne les potencialitats físiques, sensorials i mentals.
El repte fa feredat. I pot marcar una fita en l’evolució de l’espècie. Més encara si pensem en els potencials progressos esperables dins del camp de la neuroinformàtica, i en el futur imminent en què la lectura, la manipulació i l’edició del codi genètic sembla que serà relativament assequible. La condició humana —si no és que el món s’acaba abans!— adoptarà, amb aquest eventual festeig entre cèl·lules i xips, formes noves, imprevisibles, inimaginables. És segur que hi haurà actituds posicionaments enfrontats, i els corresponents debats ètics: abrandats, totalitaris, fanàtics, apocalíptics, oportunament enconats. Ja ho veurà qui ho veurà: avanços, reaccions; transgressions, regressions; negligències, disbarats, acusacions. Però una cosa sí que em sembla evident: que ningú no podrà estranyar-se per aquesta voluntat d’instrumentalitzar «la ciència i la tecnologia per a millorar la ment, el físic, les habilitats i les aptituds humanes». Perquè si res hi ha que singularitza l’espècie humana respecte de la resta de les espècies zoològiques és precisament això: la sempiterna aspiració per ampliar (elongar, expandir, dilatar, eixamplar, conquerir, estendre o acréixer) les possibilitats de l’ànima i del cos —del coneixement i de la vida.
Ben mirat, fa segles que els pirates dels còmics —amb potes de fusta i garfis als monyons— representen perfectament l’esperit dels biohackers moderns. I des que es van inventar les ulleres —o els audiòfons, més tard—, resulta que una part important de la demografia participa ja decididament de l’esperit del moviment ciborg, sense saber-ho. Parem a pensar-ho... Quina ha estat, des de sempre, la més evident de les aspiracions humanes? Provar de reblanir, véncer i desplaçar, sempre una mica més enllà, els límits (qualitatius i quantitatius) de l’experiència; percaçar i guanyar, en la que tenim, altres vides de propina. Dit clarament, i senzillament: viure més —i més intensament.
Però no solament els sentits juguen partida en aquest anhel de vida i d’experiència. Hi ha hagut —i hi ha!— altres variables, altres opcions, altres camins. Els al·lucinògens, les substàncies psicotròpiques, la química recreativa tota, si es vol. També l’art, la ficció, la fantasia. El somni. La literatura. I sobretot —sobretot, sobretot, sobretot!— el llenguatge: la facultat verbal com a únic recurs disponible per a aprendre i aprehendre —comprendre i corprendre— la realitat. Perquè em sembla que, formulada apressadament, la qüestió és exactament aquesta: que els sentits són a la percepció com les paraules a la cognició.
En fi... A l’hora de la veritat cadascú s’apanya com pot, en les maneres i les estratègies de gestionar l’afany de més i més experiència —més i més intensa vida. Però un servidor, que sempre ha demostrat interés positiu pels tatuatges dels altres, però una inequívoca animadversió fòbica davant qualsevol tipus de profanació de la pròpia pell, és més partidari d’eixamplar la vida pel cantó de les paraules que no amb la implantació d’un qualsevol circuit integrat subcutani, tipus Nord Sense, amb varetes de titani. Potser perquè tinc la sort de disposar, de fàbrica —mai no ho agrairé prou als pares—, d’un sisé sentit perfectament empeltat pit endins. Té a veure amb l’amor al llenguatge, que em sembla que és la forma més sublim de l’amor a la vida. I crec que és més senzill i eficaç que l’invent del senyor Liviu Babitz. És a saber: quan un sintagma, un vers, una frase, un comentari, un argument o un passatge literari encerta plenament el bell nord de les paraules, immediatament se’m produeix a l’interior del tòrax una tèbia, animada, càlida, inquieta, emocionant vibració. Cor, crec que en diuen, d’aquest antiquíssim invent. I batega en perfecta sintonia amb una altra demanda que el mateix Joan Fuster va encertar a suggerir en un altre aforisme: «Cada matís —de color, de so, d’idea— demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos.»
On són, avui en dia —ai!—, els hackers de les paraules? Al costat dels biohackers no foren igualment necessaris, en la nostra postmodernitat, animohackers, poehackers, idiohackers o cogitohackers?