Bernat Capó predilecte

Benissa celebra enguany un 9 d’Octubre especial. Coincidint amb l’efemèride dels 778 anys de l’entrada del rei Jaume I a València, ha decidit proclamar Bernat Capó fill predilecte del seu poble. I ho fa com cal: amb el benefici de la unanimitat dels grups polítics; amb l’adhesió d’un nodridíssim repertori d’entitats i personalitats de l’àmbit de la cultura; i amb un aire d’indissimulada festivitat, de solidària fraternitat, de reconeixement franc i generalitzat.

No passa massa sovint, que un poble deixe de costat diferències i picabaralles quotidianes per tributar homenatge a un dels seus conciutadans. Fet i fet, la mateixa figura jurídica del fill predilecte sembla ja anacrònica. Té un deix de litúrgia pòstuma, ofegada, inusual. Però Benissa és molta Benissa; i Bernat Capó, molt de Bernat. Al marge d’odis i dissidències polítiques, de greuges i desconfiances, d’acrituds i desacords, el nomenament de Bernat Capó com a fill predilecte del seu poble és —valga ací la suada consigna periodística— «l’home que mossega el gos» Perquè hem arribat al punt en què els gestos de regraciament, de felicitació i d’homenatge —els gestos institucionals d’afecte, d’estima i d’amor a les persones i les seues obres—comencen a ser, per infreqüents, notícia sorprenent.

Clar, que també és veritat que  no tots els pobles tenen el luxe de disposar en el cens d’una figura com la de Bernat Capó: esforçat obrer de la paraula, infatigable addicte de les linotípies, valerós guerrer de les rotatives. Home bo, fidel al seu poble. Com a periodista racial i sempitern, Bernat ha transcendit sempre que ha pogut els límits dels diaris i ha publicat una llarga i saborosa rastrera de llibres. Els delitosos viatges per la Marina que —per exemple— Bernat literaturitza en Espigolant pel rostoll morisc o Terra de cireres i els tres volums del Costumari valencià són ja una referència indispensable en els nostres dies per a saber qui som i de quina realitat immediata venim. Són també un preciós llegat literari, indissolublement vinculat al temps crucial en què els valencians hem passat de les tartanes als autobusos de la Unió de Benissa i les operadores de vols low cost; de les dansades a la plaça pública a les discoteques infernals i els grans botellots dels polígons industrials; de les cançons de sereno i les albades als discos compactes i els arxius digitals d’Spotify; de les partides de pilota al carrer, les carreres de gall i els volantiners de Tots Sants a la dèria per les apostes futbolístiques o les celebracions del Halloween americà.

És un fet: Bernat Capó és una d’aquelles figures —escasses figures— amb capacitat per a generar consensos i exercir, des de l’àmbit de la literatura i la cultura, una certa ascendència transversal i benèfica. És potser l’últim i ressagat representant d’una generació prodigiosa d’escriptors i intel·lectuals valencians que va donar figures tan extraordinàries com Enric Valor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Manuel Sanchis Guarner. El seu somriure generós i tossut, les seues amables conviccions agnòstiques i republicanes, i el seu geni temperamental (potser no tan pudent com ell creu) han sobreviscut a pràcticament totes les malalties tipificades en els vademècums dels hospitals. Alguns sabem que s’aferra tan fort i admirablement a la vida per la seua Lola, «la nòvia de sempre». O potser, també, per regalar-li al seu poble el luxe del consens i la predilecció. Perquè ens fa l’efecte —ací volíem arribar— que el seu exemple evidencia com d’alarmant és actualment el dèficit de personalitats com Bernat, capaces de concitar consensos i d’erigir-se com a garants del sentit comú: d’això tan elemental i genuïnament valencià que és el trellat. Particularment a Alacant, quins altres referents com ell hi ha? Quins líders d’opinió? Quins provocadors de pensament, quins agitadors d’idees, quins alquimistes de la creativitat? No resulta una mica estranya l’actual crisi de figures emblemàtiques —amb capacitat de projecció econòmica, política, mediàtica o cultural— en el nostre discret horitzó de referències socials? Paren a pensar-ho. Sospesen possibles causes. I potser endevinaran alguns aspectes nuclears que afecten negativament la tan reclamada cohesió i vertebració de la ciutat d’Alacant amb el seu entorn natural. Potser, sense proposar-s’ho, també en això ens dóna una lliçó important, aquesta honorança del predilecte Bernat Capó.