Benvolgut Bernat,
No fa ni un parell de setmanes que, solemnement, vam evocar a la Seu Universitària de la Marina (precisament, a la casa del teu Pere Bigot!) l’autoretrat que un dia de primavera de l’any 2007 vas improvisar amb motiu d’un curs que la Universitat d’Alacant va organitzar sobre la teua obra, la teua figura, la teua vida.
Encara —i per sempre— ressonen entre les parets de la sala d’actes de la Seu les teues paraules d’autopresentació:
Vaig nàixer a Benissa [...]. Fill de mare teuladina i pare benissenc. Povil i sense fills. Casat amb Lola, la nòvia de sempre. Sóc republicà, agnòstic i pudent. Del rampell com una bala roja de canó, però també com una bassa d’oli, on poden mullar xiquets i grans.
Tinc el costum de fer favors, d’ajudar els semblants i ho faig sense tenir en compte les guitzes que he anat rebent al llarg del camí. Ja sóc molt major per a canviar i, a més, tampoc ho vull fer.
Sóc d’aquesta manera i així moriré; ara bé, com més tard millor, perquè també sóc d’aquells que pensen que quan s’acaba, s’ha acabat.
Ja ho veus... Com sempre, tenies raó: «Quan s’acaba, s’ha acabat». O no. Perquè de sobres saps que l’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules. I, per això, quan el cos es consumeix, i s’apaga i diu que prou, les paraules persisteixen, i queden, i continuen palpitant: en els articles publicats, en les pàgines dels llibres, en la Conversa amb Laura Soler, en els records dels amics, en la memòria de tantes persones que t’han estimat —i que tu sàviament has sabut estimar—, i en la imaginació de les xiquetes i els xiquets del teu poble que et continuaran llegint el dia de demà.
Ara que, acariciant el cabet de Gigi, encares la primera singladura per la mar incomprensible de l’absència, has de saber que ací, a la banda dels vius, ja comencem a sentir un buit inefable: el que deixes al teu poble de Benissa, i també al poble gran dels valencians. Completades ja totes les collites en la llum de la teua rialla sorneguera —en la teua veu sedosa, afable i juganera— ens queda, això sí, la sort i el consol de poder espigolar pel rostoll de les teues paraules. I gràcies al prodigi de l’ànima —o les paraules—, tingues per cert que et sabrem reconéixer, com a valencià enamorat del teu país, en la meravella dels ametlers en flor, en la geografia de les pedres dels màrgens, en tots els blaus de la Fustera, en les llegendes dels moriscos, en el so penetrant de la dolçaina, en l’atàvica sabor de l’arròs amb polp, en l’olor de la terra humida, en la poesia dels riuraus, en el refinat erotisme de les cireres, en el relleus mítics del cim de la serra de Bèrnia, en el ritual de la mona de Pasqua (mesclada amb sobrassada!), en l’esperit del Nadal, en els silencis del carrer Puríssima a les nits de l’hivern, en la fidelitat a la llengua que al trellat sap dir-li trellat; a l’home bo, home bo; al desfici, desfici; al cor, cor; a la mel, mel; al cel, cel, i a l’amor, Lola.
Un dia vas escriure, referint-te a l’amic Ramon Llorens d’Altea, que estaria «sempre al lloc on li correspon: al cel dels escriptors, que és la memòria». Bon viatge, Bernat. Sigues vent, mar i vela blanca. Benvingut al teu cel, que és la nostra memòria.