Belgrad

He passat sis dies a Belgrad. «Viatja per fer turisme o per treball?», em pregunten a la duana de l’aeroport. I la veritat és que no sé què contestar. «Una cosa i l’altra: fifty fifty», dic, al final, en una exhibició d’honestedat. Perquè he estat a Belgrad invitat per a impartir un seminari en la Facultat de Filologia («Филолошки факултет», en serbi), però se’m notava a una hora de camí que, a part de les responsabilitats acadèmiques, portava com a equipatge l’esperit del viatger curiós, disposat a tornar a casa —si molt convenia— «amb la vista plena i la butxaca buida».

Viatge amb A. El professor Pau Bori, de la Universitat de Belgrad (Универзитет у Београду, en serbi), és qui m’ha contactat amb exquisida amabilitat i una admirable precisió organitzativa. «Volem que faces un seminari monogràfic sobre cultura i literatura popular. Seran en total cinc hores, distribuïdes en quatre sessions d’una hora i quart.» Volem, A. i jo, via Eindhoven. I arribem a Belgrad ben passada la mitjanit. Fa un fred que bada les pedres. Però, per sort, tal com Pau ens ha anunciat, ens esperen càlidament al konak, que és una espècie de residència que la Universitat de Belgrad (una de les 300 millors universitats del món segons el Shanghai Jiao Tong University’s Academic Ranking of World Universities) posa a disposició dels professors invitats. Al sendemà, en haver dinat i després de totes les presentacions i salutacions protocol·làries, comencem les classes.

«Són estudiants de llengua i literatura catalanes. Pots fer-los totes les sessions en valencià, si vols. Sempre que no els parles massa ràpid, ja veuràs que t’entendran perfectament.» Mire l’auditori. Ulls i cares joves, atentes, expectants dins l’aula de la Facultat. I no puc evitar encetar la singladura acadèmica sinó amb la mateixa salutació que sovint use en la Facultat d’Educació d’Alacant, en una assignatura del Grau de Mestre en Educació Infantil: «Bon dia a totes... I a tu!» Perquè és el cas que, entre la trentena d’estudiants que segueix el seminari, són tot xiques i hi ha només un únic xic!

La bona qüestió és que, durant les classes a Belgrad m’ho vaig passar teta, compartint enamoraments i passions amb un alumnat amatent, òbviament exòtic respecte dels referents culturals d’aquesta altra part de la Mediterrània, però que demostrava tenir una sensibilitat —una receptivitat i un interés actiu— certament extraordinària per la nostra llengua i la nostra literatura. Què en saben a Sèrbia, del nostre patrimoni cultural més idiosincràtic? Era fàcil de constatar: aquells estudiants de la llengua compartida per catalans, mallorquins i valencians coneixien perfectament Miró, Dalí i Picasso; els castellers i les sardanes; Barcelona, la Sagrada Família i Gaudí; el Barça i Guardiola; Piqué i Shakira... Però no en sabien pràcticament res —per raons que haurien de ser un punt de meditació de primeríssim ordre...— de la cultura popular valenciana o mallorquina.

Considerant el terreny verge per què necessàriament transitaria el discurs, vaig jugar la partida de la comunicació com el jugador de pòquer que sap que té tres asos i un comodí a la mà; i que, damunt, quan demana una carta, encara va i li entra l’as restant... S’hi tractava de guanyar —sí o sí— en el delitós joc del descobriment i la fascinació. I vaig disfrutar més que un tonto amb un llapis explicant, en aquell curiós seminari, que els valencians tenim la institució jurídica més antiga d’Europa (el Tribunal de les Aigües), i també la bandera més antiga (ho és la senyera, si fem excepció de la creu de sant Jordi). Els vaig parlar de les festes del foc, en l’equinocci de primavera (les Falles de Sant Josep) i en el solstici d’estiu (les Fogueres de Sant Joan). Maria Santíssima! No es podien creure, aquelles joves, el repertori de festes que, per les nostres latituds, som capaços de celebrar. Com fer entendre, a un serbi, el concepte valencià de festa? Van flipar en multicolor visionant imatges de l’Arbret de Sant Joan d’Altea, dels Enfarinats d’Ibi, de l’entrada de bandes d’Ontinyent, de la Magdalena de Castelló, de la Fira de Tots Sants de Cocentaina, de l’Arrancà de les Festes de Callosa d’en Sarrià. I, com a colofó, un vídeo sobre les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Ah! I també el Nadal, el Tirisiti i la màgia de la Nit de Reis en la Cavalcada d’Alcoi, la més antiga de què es té constància...

Provant de no fer botiges, els vaig explicar —amb la veu més clara, pausada i solemne de què sóc capaç— que la història de la literatura universal va ser decisivament condicionada per les lletres valencianes de la tardor medieval. «Mireu: en el segle XV el valencians jugàvem en Champions League. Es diu fàcil, açò que ara diré: ni la història de la narrativa universal es podria entendre sense el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell, ni la de la poesia sense l’obra d’Ausiàs March.» I els vaig confessar, amb la veu una mica entretallada: «Al meu parer, ningú no s’hauria de morir sense haver vist i sentit, ni que fóra una volta en la vida, el Misteri d’Elx. O el Desembarc de la Vila Joiosa. O una mascletada. O l’olor de la pólvora en una ambaixada. O un castell de focs artificials. O...

«Coneixeu el joc d’escacs?», els preguntava, amb una fotografia eloqüent estratègicament projectada sobre la pantalla. «Sabeu que el joc d’escacs és, en realitat, un invent valencià, de la València del segle XV? Que la primera partida del joc d’escacs modern, tal com ara el coneixem, és la que podem documentar en el poema al·legòric Escacs d’amor, de Francesc de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, de l’any 1475?» I mentre internament pensava «com ho heu de saber, ací, si allà la majoria de valencians tampoc no ho saben», la imatge següent del PowerPoint m’invitava a parlar de les bandes música. I no ho vaig poder passar sense mostrar-los un pessiguet del vídeo de l’actuació de la Primitiva de Llíria en el Certamen Internacional d’Altea, ara fa un any, interpretant el final espectacular de l’obra 400, d’Andrés Valero Castells.

Encara tenien els ulls i les boques obertes, aquelles estudiants —i l’estudiant—, quan una nova diapositiva del PowerPoint em donava peu per a parlar de la pilota valenciana, l’esport autòcton dels valencians: «És un joc de cavallers que no requereix més àrbitre que l’honor, la dignitat i la paraula donada. Hi ha qui diu que en el joc de pilota valenciana la manera de comptar els punts és com en el tennis. I no. És exactament a l’inrevés: si de cas, es podria afirmar que en el tennis (un esport inventat a finals del segle XIX) la manera de comptar els punts és com en el joc de pilota valenciana (que sabem que ja es jugava pels carrers de València en el segle XIV).»

Naturalment, també hi vaig fer d’ambaixador de la Muixeranga d’Algemesí que, com se sap, es troba en l’origen dels castellers de Catalunya. I de la dolçaina, com a instrument atàvic i icònic en l’imaginari festiu valencià. I provava de sistematitzar coses: «Els valencians tenim, ara com ara, quatre elements declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. És a saber: el Misteri d’Elx, el Tribunal de les Aigües, les Falles i les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí». I hi afegia: «Però n’hi ha un altre, transregional, en què tenim un protagonisme absolutament rellevant: la dieta mediterrània.»

La cosa, efectivament, va derivar cap a un assumpte tan saborós i sagrat com el de la paella. I vam poder comentar que, a diferència de la majoria de les cultures del món, el plat principal de la cuina excepcional i festiva, curiosament assumida per homes allà on la cuina de cada dia sol ser assumida per les dones —pensem, per exemple, en les cèlebres i molt cinematogràfiques barbacoes dominicals del món anglosaxó—, era en el cas valencià, a diferència de l’habitual en tantes altres cultures del món, un plat d’una complexíssima i molt elaborada confecció: la paella.

També l’imaginari del rei Jaume I i de sant Vicent Ferrer van passar per la vella aula de la Facultat de Filologia de Belgrad que va acollir el seminari. I l’expulsió dels moriscos. I els rituals de Pasqua. I la Dama d’Elx. I Sant Jordi. I la llegenda del Puigcampana i l’illa de Benidorm (que emparenta amb la Chanson de Roland francesa). I la Mare dels Peixos. I la Quarantamaula. I les encantades. I la Reina Mora. I el Caro. I l’Home dels Nassos... I un repertori ben representatiu de motius llegendaris, cançons i parèmies. I Enric valor i les seues Rondalles, etc.

La cultura popular d’un poble no cap en a penes cinc hores d’un seminari. Però són suficients per a deixar caure, per exemple, que El cant dels ocells era, per a Ígor Stravinsky, la melodia popular més bella que havia escoltat mai. «En origen, “El cant dels ocells” era una cançó de Nadal que recrea la curiosa tradició medieval segons la qual els pardals poden parlar la nit de Nadal», comentava. «Però ara com ara —prosseguia— “El cant dels ocells” ha esdevingut un bell himne de la solidaritat, la pau i la tendresa humanes.» 

No vaig poder evitar emocionar-me —amb una estranya nuesa a l’ànima— just en aquest punt. Perquè inevitablement vaig recordar que, precisament amb una versió d’El cant dels ocells de Lluís Llach es va promoure l’any 1993 una campanya solidària en benefici dels infants orfes de la guerra dels Balcans. Aquell any 1993 —ai!— jo mateix vaig tindre l’oportunitat de conviure a la ciutat friülesa d’Udine amb amics croats i serbis exiliats, abatuts i desconcertats per l’absurditat devastadora de la guerra. I ara resultava que les alumnes que m’escotaven —ulls i cares joves, atentes, expectants dins l’aula de la Facultat— eren amb tota probabilitat les primeres filles d’aquella guerra que vaig tindre oportunitat de viure en primera persona.

«Els serbis no solament van haver de patir la guerra: també les conseqüències d’haver-la perdut. I, damunt, als ulls de l’imaginari internacional han quedat com els culpables, els nazis dolents de la guerra. Tot el món, quan pensa en la Guerra de Iugoslàvia, recorda de seguida la imatge sinistra de Milosevic», em diu Pau Bori. Tanmateix, la imatge que me n’emporte no respon, en absolut, a la d’aquest tòpic, sinó la d’un poble antic, sobri, digne, inquiet i culte: un poble que desafia l’adversitat del clima i se socialitza en carrers plens de vida a pesar de la pluja i el fred.

A Sèrbia, certament, he tingut ocasió de veure coses i detalls de la vida quotidiana que fa lustres que ací ja no es veuen. Per exemple: cadenes per a estirar la cadena a les cisternes dels wàters, televisions més fondes que amples (d’aquelles que fan evocar la sigla UHF), cabines de telèfon als carrers, gent fumant com a descosits dins de  cafeteries i restaurants, llibreries abundantment nodrides de llibres (i de clients que en compren!), música en directe en locals improvisats dins d’edificis d’oficines, una profusa i pública religiositat entre els joves, basquets plens de nespres a les fruiteries, llistes dels alumnes i notes públicament exhibides en vidres i taulells d’anuncis...

Tanmateix, la companyia impagable de Pau Bori i de la joiosa —i brillant— lectora Lea Feliu, així com també el luxe de les hores intensament compartides amb Jelena Petanovic (la traductora al serbi d’obres com El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada o La pell freda d’Albert Sánchez Piñol) i Siniša Zdravkovic (medievalista que ha traduït al serbi el Llibre de les bèsties, el Llibre d’amic e amat i el Llibre de l’ordre de cavalleria, de Ramon Llull), em van procurar converses, debats i instants inoblidables. A ells deuré, d’ara endavant, una important dosi de simpatia per Belgrad i per Sèrbia. I el reconeixement per un poble que —aquesta n’és la sensació— tot just ara comença a redimir-se del tristíssim i dessabeït sentiment de culpabilitat, absurditat i derrota que tota guerra deixa com a rastre. Potser per això, precisament, quan tornant a casa comence a escoltar falles i fogueres enceses condemnant les al·lusions del senyor Quim Torra a la famosa «via eslovena», no deixa de preocupar-me —encara molt més!— l’actitud temerària dels qui hi semblen voler contraposar una «via Sèrbia». De les desgràcies conegudes i reconegudes —de l’experiència agra i amarga de les Guerres de Iugoslàvia— hauria de quedar, almenys, l’oportunitat i el benefici de poder-ne aprendre alguna cosa, no?