L’article 47 de la Constitució Espanyola de 1978, aquell text líquid que el mateix serveix per a un “roto” que per a un “descosido”, en virtut dels interessos de qui la fa brandar com una “defensa” (noteu el control de l’argot policial), ens parla del dret a l’habitatge i de la utilització del sòl amb boniques i benintencionades paraules:
“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per tal d’impedir l’especulació.
La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística de les entitats públiques”.
L’habitatge i l’edificació són dos conceptes enllaçats que ens acompanyen des de l’albada dels temps, des del moment que l’espècie humana pren la decisió de deixar de pegar voltes com pollastre sense cap i posar un sostre al damunt dels seus caps en ple desenvolupament. En el seu mastodòntic treball La conquista de la casa. Un viaje a través del tiempo, l’il·lustrador i autor de còmic valencià Daniel Torres comença el text que acompanya els dibuixos i les planxes de tebeo amb una crida a la reflexió: “En alguna de les ocasions en què ens disposem a obrir la porta de casa, ens hauríem d’aturar un moment en pensar el que significa aquest gest, repetit milers de vegades en la nostra vida”. La clau tanca la porta i sense porta no hi ha casa, segons la tradició de la Grècia antiga, si un inquilí lo pagava al propietari, aquest enviava els seus mamporreros a desmuntar la porta o el sostre, o a condemnar el pou. En temps de Pericles els pobres ja les passaven magres per mantenir el caràcter sedentari i no haver de peregrinar de sostre a sostre, quan no directament sota l’empara d’un pont, construcció cívica a l’abast de tothom i totdona.
Amb la Roma republicana i imperial arribarà l’especulació, que utilitzarà com a agent urbanitzador un element atàvic en la cultura humana, el foc. Incendis fortuïts, ensorraments, inundacions o terratrèmols eren els elements bàsics… a més dels interessos pecuniaris de decurions i edils, que traficaven amb solars llicències fins i tot en els excusats públics, asseguts a les latrines, natja a tocar de natja.
Quan es donaven aquestes circumstàncies la legislació romana imperial actuava presionant els propietaris amb la coerció legal de la reconstrucció, les runes significaven insalubritat i mala imatge. Com assenyala l’historiador Pedro Ángel Fernández Vega en el seu pormenoritzat estudi sobre la casa romana, “l’au Fènix de la reconstrucció feia renàixer els locals a costa de la butxaca dels propietaris, sota l’atenta mirada dels decurions o els edils”.
Com que quasi tot el que som socialment com a civilització li ho devem a aquells quatre segles d’esplendor de la República romana i l’Imperi, deu haver quedat molt endinsada en la jerarquia social la patent de cors del món de l’edificació, fonamentada en aquest cordó umbilical que uneix propietaris-constructors i polítics.
Això explicaria tot el rerefons de la bombolla immobiliària, el fet que cada vegada que es parla de recuperació econòmica, l’únic indicador que som capaços de mesurar és la dimensió del cultiu de grues i els metres cúbics de formigó armat que omplin els forats dels solars.
Un altre dels indicadors és el grau de prepotència del sector, una cultura corporativa que impregna a tots els actors implicats, des de qui firma els xecs, ompli els sobres d’estrassa o prem el botonet de les transferències, fins als conductors de les formigoneres o els senyors que amb un jupetí fosforescent, branden un presumpte senyal de circulació al davant dels teus nassos per dir-te “per ací no es pot passar”.
Així ens podem trobar que la política de fets consumats de qui executa a les braves, agitant el paper del permís legal amb una mà, mentre amb l’altra dóna l’ordre d’enderroca, ens deixa quatre bigues tallant una artèria urbana sine die, o el cap d’una formigonera barrant el pas en l’única via de comunicació a peu entre l’Albufereta i el Cap, sense presència policial o administrativa.
El satíric Marcial, autor vingut a més que es mofava de les misèries dels seus inquilins, amb una amnèsia profunda dels seus propis temps misèrrims, hauria resumit bé amb un epigrama: ‘Estem edificant, jódanse’.