Arruixa que plou!

«Arruixa que plou» és una locució interjectiva que apareix recollida en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. «S’usa com a resposta a una reprimenda o per a mostrar que algú no fa cas del que li diuen o del que li ordenen», s’hi explica en la definició. Podem documentar aquesta curiosa expressió popular, per exemple, en el llegendari Tomba-Tossals, del castellonenc Josep Pasqual Tirado (1930), quan en un moment determinat Tomba-Tossals diu a Traga-Pinyols: «Traga-Pinyols, arruixa, arruixa que plou!...» El mateix Tirado farà servir aquesta mateixa expressió en El Nadal d’un remendó (1935) i La plegà de les garrofes (1949). I he pogut trobar igualment la locució en la novel·leta A foc, del paterner Vicent Mallent (1931); en El nostre refranyer, de l’alboraier Cristòfol Martí i Adell (1988); en els Brots i esclafits verbals d’Alcoi, d’Alexandre Agulló; i en el blog Maneres de dir de la Vall d’Uixó, de José Gargallo Gregori. També la companya benissenca Clara Giner va fer servir l’expressió, no fa massa, en aquest mateix mitjà (en l’article «De refiló», publicat en la seua secció «Mar i Muntanya» el 8 de setembre de 2020).

Les referències apuntades —de Castelló de la Plana, Paterna, Alboraia, Alcoi, la Vall d’Uixó i Benissa— són prou eloqüents sobre la productivitat d’aquesta expressió idiomàtica al llarg i l’ample de tot el territori valencià. Tanmateix, mai no haguera dit que es tractava d’una locució amb tanta recurrència. Perquè per a mi l’«Arruixa que plou!» em resulta una cosa familiar, personal, domèstica, privada. Íntima. De casa. I molt concretament, d’un amic que ens acaba de deixar aquesta setmana: del locutor de Ràdio Altea Paco Cabrera.

Escric ací, en honor a la seua memòria, les tres paraules en qüestió, «arruixa que plou», i encara no m’acabe de creure que se n’haja anat: que mai més no tornarem a sentit «en viu i en directe» la seua veu jovial, franca, irreverent, desinhibida —sempre propensa a la broma, la rialla i l’estridència. Serà un buit: serà un silenci quan pujarem al cotxe, quan prendrem café en aquest bar on sempre tenen posada la ràdio o quan entrarem en  aquella altra tenda... La seua veu a través de l’emissora municipal ha format part de l’embolcall comunicatiu i vital de la Marina Baixa des que Ràdio Altea va nàixer —es diu fàcil—, ara fa vint-i-set anys, l’any 1994. I programes seus com «El Despertador», «La Glorieta», «Musicalàndia», «Tot Esport Motero» o «Rebobina» formen ja part d’un imaginari compartit inconfusiblement influït pel seu poderós carisma. Paco era —i se sabia, i se sentia— «la veu d’Altea». Fins i tot, recorde que quan la Ràdio va canviar d’emplaçament i durant uns mesos va haver d’emetre provisionalment des de la Casa de Cultura, hi havia qui passava a visitar-lo, expressament, per admirar l’espectacle que oferia mentre estava fent ràdio en directe. I ell, quan li arribaven les visites, no s’estava de saludar els turistes i de fer la corresponent broma, amb un humor marca de la casa: «Quan vinguen a visitar Paco Cabrera, no obliden visitar també el poble d’Altea!»

No. Ningú no ho podria qüestionar: Paco Cabrera era la veu d’Altea. I ara que ha faltat, és com si Altea s’haguera quedat muda. Fins a l’extrem que no som poques les persones que trobem absurdament inexplicable que no puga ser la seua veu inconfusible la que anuncie i comente, per mitjà de les ones de Ràdio Altea, la fatal notícia de la seua pròpia defunció.

Durant més de set anys en què vaig tindre el privilegi de col·laborar en Ràdio Altea dirigint i presentant el programa «Café Montcau», amb la companyia impagable dels «cafeïnòmans habituals» —dos-cents quaranta-tres programes, entre febrer de 2008 i juny de 2015, amb experiències que mai no agrairé prou a Patrícia Alberola, Paqui Aznar, Ferran Cortés, Pep Gamba, Paco Lloret, Pere Soler, Toni Ripoll, Diego Zaragozí i el més de tres-cents «convidats excepcionals» que van voler compartir amb nosaltres «café i paraules»—, Paco Cabrera formava part (a voltes, fins i tot, portant-nos el control tècnic) del paisatge de l’emissora. Mai no tenia prou hores per a la ràdio: perquè la ràdio, d’alguna manera, era per a ell —més enllà de la professió— una manera d’entendre de la vida.

Recorde qu, en aquell temps. on dia Paco em telefona i em diu:

—Xe, Joan! Podries portar de convidat al «Café Montcau» Carlos Segarra, el de Los Rebeldes, que és molt col·legueta meu. Fliparíeu, ja t’ho dic!

—Perquè no voldràs... —li deixe caure.

Però sí. Sí que volia. I tant que volia! De fet, un divendres del mes de maig de 2010 Paco Cabrera es va presentar a l’estudi central de Ràdio Altea, que és on féiem «Café Montcau», amb Carlos Segarra —i el seu sabut capell de cow boy blanc al cap. L’emissora encara es trobava a la Casa de l’Aigua, al carrer Pont de Montcau. I la vesprada va fluir tan divertida i afable que Carlos Segarra, al final de l’entrevista, va i ens diu:

—Que bé m’ho he passat! Paco ja m’havia dit que teníeu tan bon rotllo, però... Sabeu què? Que us faré una cançó!

Són coses que es diuen. Com quan un ofereix hospitalitat: «Us faré una cançó...» «Ma casa és ta casa...» «Un dia quedem i sopem...» Però al final eres tu qui paga la contribució de ta casa. I mai no sopes amb ningú si no és que prèviament hi concretes dia, hora i restaurant. Etc.

Tanmateix, a la primavera següent, una vesprada del mes d’abril de 2011 en què ens visitava com a «convidat excepcional» el saxofonista Felip Zaragozí, Paco Cabrera havia vingut a seguir el programa —com tantes altres voltes— des de la peixera del control tècnic. Es mostrava especialment inquiet. I a mitjan entrevista, entre ell i Ferran Cortés, que era el director de la ràdio (i també el responsable de la realització tècnica del programa), van començar a fer coses estranyes: a pesar que estàvem en rigorós directe! «Tenim una telefonada. Te la passe», havia escrit Ferran en un full DIN A4 que mostrava contra el vidre. Jo no entenia res. Mai ateníem telefonades externes, en aquell programa! I mentre mantenia com podia l’entrevista amb Felip Zaragozí, li feia amb la mà un gest que no: que es deixara estar de telefonades imprevistes en directe. Paco Cabrera reia, divertit i entremaliat. Ferran insistia. I em mostrava un nou cartellet contra el vidre: «És Carlos Segarra. Diu que vol parlar amb vosaltres en directe. Te’l passe.» Li vaig agitar els braços per donar-li a entendre que la situació en semblava incomprensible. Però ells estaven en el secret. I jo no. Volent o sense voler, em van passar —sempre en directe— la telefonada del líder de Los Rebeldes. I recorde que, després d’unes primeres paraules de salutació, per fi, Carlos Segarra va i em diu:

—Imagine que el meu amigatxo Paco Cabrera deu estar posant cara de pòquer, no?

—Sí... —vaig balbucejar, jo, amb càndida innocència.

—Mira. És que ara farem l’estrena d’una cançó. En el teu programa. M’està sentint Paco?

—Diria que sí... Vols dir que fliparà Paco, ara, perquè podrem escoltar un tema teu nou? Li podem donar pas? —vaig preguntar a Ferran completament a cegues, sense saber de què anava aquella festa.

Ferran va assentir amb el cap, amb un somriure picardiós. I mentre es disposava a fer lliscar els botons corresponents de la taula de mescles, Carlos Segarra deixava caure:

—Jo crec que ja és el moment. Només puc dir una cosa: «Qui promet s’obliga!»

—Xe! Vols dir que... Ostres, Carlos. M’acabe d’esborronar. Tinc els braços eriçonats! T’ho promet, Felip, que no en sabia res, de tot açò... La sorpresa és per tots! Ho escoltem, això Ferran? Xe, caram! Ho escoltem: ho llancem en directe. Ja veus com va, Carlos!

—Vinga! —animava la festa Carlos.

—Au! Ara en parlem! —li seguia jo el corrent.

—Au! Arruixa que plou! —va dir ell, encara, abans d’entrar el tema, amb tota la intenció.

I així va ser com, gràcies a Paco Cabrera, vam estrenar en Ràdio Altea, aquell 8 d’abril de 2011, la cançó de Los Rebeldes «Café Montcau», que ens va servir de capçalera musical divendres rere divendres durant més de quatre anys més que va durar el programa. Carlos Segarra, en compliment de la seua paraula, havia escrit el tema, havia llogat un estudi, se n’havia anat allí amb Paco Cabrera, havia enregistrat la base musical amb tots els instruments i, finalment, hi havia posat la veu. Ens regalava la cançó ja definitivament escrita, composta, arranjada i enregistrada. Era una música surf melosa, encomanadissa, que s’enganxava al cervell —i que encara ara m’hi ressona—: ideal com a sintonia per a un programa de ràdio com «Café Montcau». Hi insistisc: encara ara em sembla estar escoltant-la... «Som fidels amb els amics. / Sí. / Au! Au! / En Ràdio Altea tens el teu cau. / Som la gent que li agrada suau. / Benvinguts al Café Montcau. / [...] / Prop de tu i a vora mar, som la gent del Café Montcau. / Au!» Fins que en la part conclusiva la lletra repetia: «Benvinguts, al Café Montcau!» Deu acords resolutius. I la cançó quedava rematada amb una coda inoblidable: «Arruixa que plou!»... Només que aquesta coda no era ja amb la veu inconfusible de Carlos Segarra, sinó amb una veu diferent: la veu igualment inconfusible del nostre Paco Cabrera!

Són coses que no es podran oblidar mai. Cada divendres, poc després de les quatre, sonava la música de «Projection for two», de la pel·lícula Cinema Paradiso com a primera sintonia mentre obríem l’espai. I, després, el tema de Carlos Segarra donava pas a la formalitat de l’entrevista. Per això, amb el cuquet inevitable de la ràdio en directe, les paraules de Paco Cabrera litúrgicament i humorísticament declamades al final de la cançó «Café Montcau» operaven cada setmana com un «Abradacabra» que obria les portes d’una aventura fascinant: la de les paraules i les membrances que cada divendres, indefectiblement, compartíem amb els nostres convidats.

Qui ho havia de dir, que una expressió popular, tan insignificant, lúdica, enjogassada, absurda, intranscendent i destrellatada puga evocar ara tants instants —i tantes coses! Aquesta setmana que a Altea ens ha faltat Paco Cabrera, Paco Lloret («l’altre Paco de la Ràdio») ha reactivat el grup de WhatsApp «Café Montcau Remember», que tenia oblidat en un budellet molt antic del meu mòbil, i hi ha escrit: «Bon dia, amics! Espere que estigueu tots bé. Comentar que el pròxim dilluns 2 d’agost reposarem de 12:30 a 13:30 hores el Café Montacau que vàreu gravar a Paco Cabrera allà pel mes de maig de 2011.» Algú hi ha apuntat: «Escoltar la ràdio sempre ens durà el millor record de Paco.» Però han estat, en canvi, les tres paraules que hi ha aparegut a continuació les que m’han fet humitejar els ulls: «Arruixa que plou.» Com poden, els records més alegres i les paraules més divertides, desfermar un dol, un enyor, una tristesa tan dura, fonda i profunda? Potser aquell «Arruixa que plou!» de la intervenció de Paco Cabrera en la cançó de Carlos Segarra no era —i continua sent ara—, en efecte, com suggereix el Diccionari un crit de rebel·lia contra normes, reprimendes i convencionalismes?

No ho sé. Ja no sé res. Sé només que ara mateix em sent com Monchiño, el xiquet protagonista del relat de Manuel Rivas «A lingua das bolboretas» («La llengua de les papallones»), en l’escena final. Segur que la coneixen: per les circumstàncies de la Guerra la criatura se sent impel·lida a agredir verbalment el seu mestre quan aquest és detingut per la seua condició de republicà. Però clar, aquest mestre és precisament qui l’ha instruït i qui li ha ensenyat les coses més fascinants i més boniques de la vida! Entre moltíssimes altres coses li ha ensenyat, per exemple, que a Austràlia hi ha un pardal anomenat jardiner satinat (Ptinorhynchus iolaceus) que deixa una orquídia al niu per atraure la parella, o que hi ha una papallona bellísima que es diu iris... Quan tots insulten el pobre mestre en el moment que, juntament amb uns altres detinguts, el porten lligat de peus i de mans a un camió amb destí a la mort, li ordenen al xiquet: «Escridassa’l tu també! Escridassa’l! Escridassa’l!» I el pobre Monchiño —confós, iracund i desconcertat—, amb els ulls plens de sang i llàgrimes, acaba sumant-se als altres, escridassant i apedregant el seu propi mestre. Però els dos últims insults que profereix són, en aquell moment cruel de l’últim adeu, paraules que només el mestre i ell saben comprendre enmig de la confusió: «Ateu, roig, comunista! Tinorincus! Iris!»

Talment jo mateix tota aquesta setmana: tinc un nuc a la gola que em commou, i em dol i em fa mal. Perquè ara que voldria donar-te les gràcies per la música, per l’alegria, per la veu, per la confiança i per l’amistat —ara que voldria pensar que un dia tornarem a fer ràdio junts, amb la cobertura més gran—, em venen ganes esguerrades d’apedregar el destí i cridar amb violència: «Arruixa que plou, Paco! Arruixa que plou! Arruixa que plou!»