Arrelar amb força per collir el fruit de l’amistat

Si no vols que una cosa se sàpiga, no li l’expliques a un escriptor. Més prompte o més tard el cuquet el rossegarà per dins i, per molt que l’angelet li enraone a l’orella “no és la teua història”, “no t’ha passat a tu”, “què collons fas tu parlant com si conegueres de primera mà de l’experiència de l’homosexualitat, la judeïtat, la diàspora,...”, al final sempre acaba guanyant el dimoniet volterià que diu “i què”. Ara, si el que us estimeu més és que les històries germinen i llancen les seues llavors arreu on no haurieu pensat, convideu-los a un cafenet, o pengeu un post al mur de qualsevol xarxa social, que aquí el tindreu, bavejant davant d’un bon relat.

I el relat que avui porte per ací forma part d’aquelles situacions irreals de la realitat que responen a la màxima italiana de si non è vero, è ben trovato, per la quantitat de sincronicitats impossibles que hi conté.

Fa unes setmanes un bon amic llibreter (bé, alguna coseta més a banda de fer de llibreter fa el meu amic Casti, però és una categoria tan bonica aquesta que m’estime més deixar-lo créixer dins d’ella) penjava un post en el seu perfil de facebook amb la seductora entradeta “Coses boniques que passen a la llibreria”, i un, com que és un malalt d’anècdotes llibreteres i bibliotecàries, va empassar-se l’ham de seguida. Es tractava només d’un paràgraf, no d’un d’aquells escrits que es despleguen quan punxes a “llegir més” i acabes fent escroll per l’eternitat com en una Torà infinita. El transcric aquí, perquè després de Foster Wallace i Houellebecq, els escriptors vampirs fem servir molt allò de l’apropiació, el plagi i la cita incrustada al text, construint al voltant un nou context, i no tant reescrivint-lo:

“Entra un xic preguntant, en un català oriental d’accent incert, per llibres d’autors valencians. Em conta que és nord americà i que estudia la nostra llengua en la seua universitat. Em pregunta per la nostra variant valenciana de la llengua, que coneix a través d’À punt i encetem una llarga conversa, ell interessat en nosaltres i jo encuriosit amb ell. Entre tota l’oferta que li presente es decideix per les Rondalles d’Enric Valor. Després d’una estona, i havent-se fixat en el tatuatge en hebreu que porte al canell, em diu que és jueu i que ara viu i estudia a Tel Aviv i que no gosa dir-ho de primeres perquè ja ha tingut alguna mala experiència. La conversa s’ha fet més càlida i hem passat a parlar de literatura hebrea i valenciana, de viatges, d’història, d’Israel i del País Valencià… Quan se n’anava, m’ha preguntat si podia fer-me un regal i m’ha escrit un poema que ha volgut declamar-me. M’ha alegrat la setmana. Xalom, khaver. Lehitraot”.

El xicon es diu Matt Adler i escriu un blog on va explicant la seua experiència viatgera, en acabant, el seu com conèixer l’altri mitjançant mostrar-se un mateix, en la vulnerabilitat d’això que ara s’han entestat en anomenar “estar fora de la zona de confort”. El blog porta el títol de Planting Roots Bearing Fruits. An American-Israeli’s Journey. En ell podeu trobar el relat de la trobada, explicat des de l’altre cantó, de qui va desempallegant-se de capes d’inquietud i la basarda acumulada pels segles de rebuig, i ens mostra una reflexió sobre la identitat en un món global, ben arrelada en una tradició, que és la millor manera de poder subvertir-la i de reconèixer la tradició dels altres… i espentar-los a subvertir-la per ells mateixos.

Com una sincronicitat més d’aquestes que volten el “cas Adler” (o sent, Matt, no m’he pogut estar de fer servir aquest joc de paraules, com a sherlockià irredempt que sóc), la Casa de la Mediterrània d’Alacant dedica el seu IV Encontre amb països del Mediterrani a Israel, llàstima que no haja donat temps per convidar el Matt i que ens parlara de ponts, llengües, camins, diàspora i l’altre. Malgrat la proximitat de les xarxes socials, només l’encontre tu a tu, l’alè proper de la paraula, serveix per sortejar els murs de la propaganda i la ignorància. “Europa és un lloc difícil pels jueus”, diu en Matt, tot i haver sigut casa seua durant molts segles, afegim.

“Leshanah haba’ah beyerushalayim”, el proper any a Jerusalem.